Que els accionistes del Sabadell decideixin

«Cap a finals de la dècada dels 70, el sistema financer espanyol va patir la pitjor crisi bancària de la història recent del país. Dels 110 bancs que operaven a Espanya a finals de 1977, 51 es van veure afectats per problemes de solvència entre 1978 i 1983. Inicialment, es va tractar d’entitats de menor mida; no obstant això, les dificultats van acabar estenent-se a entitats de dimensions considerables. La crisi arribaria al punt àlgid el 1983, amb l’expropiació dels 20 bancs del conglomerat industrial Rumasa, i s’allargaria fins al 1985». Aquests apunts formen part d’un estudi titulat L’evolució del sistema bancari espanyol des de la perspectiva dels fons de garantia de dipòsits. El firmava el maig del 2005 el per llavors director general de La Caixa Isidre Fainé, avui president de la Fundació La Caixa i Criteria.

Quatre anys més tard, amb una virulència similar, es va iniciar una nova crisi financera que va servir per donar un nou tomb general al sistema i la desaparició de marques que inundaven les principals vies de les nostres poblacions. A peu de carrer, Espanya era un dels països més bancaritzats i amb més competència en l’oferta financera del planeta.

Des del 2009, fins a 54 bancs i caixes d’estalvi es van anar consolidant, uns comprant i altres d’engolits, en un procés històric sense precedents impulsat per l’Estat, que va rescatar i va utilitzar els peons necessaris per a cada cas. Aquelles firmes van acabar agrupades en vuit entitats amb tres grans grups en negoci a Espanya -CaixaBank, BBVA i Santander-, dos mitjans-grans -Sabadell i Bankinter, aquest últim l’únic que es va mantenir sense realitzar operacions en aquest període- i un pilot de diverses entitats amb una important presència a les seves regions -Unicaja, Kutxabank, CajaMar i Abanca-.

Darrere d’aquests, amb una presència molt més especialitzada per la tipologia de client, bancs com March i la llarga rastellera amb presència a Espanya de filials de grups internacionals a què s’han d’afegir aquells que només operen a través de plataformes tecnològiques; en alguns casos, filials de banca tradicional. Fins a 66 entitats són sòcies de l’Associació Espanyola de Banca (AEB). La CECA (Confederació Espanyola de Caixa d’Estalvis) compta amb nou entitats de crèdit, algunes que també formen part de l’AEB, entre les quals s’inclouen casos extraordinaris de supervivència com Caixa Ontinyent i Caixa Pollença, rebatejada com a Colonya.

L’opa hostil llançada pel BBVA sobre el Banc Sabadell ha reobert un debat sobre la necessària (o no) consolidació de la banca espanyola en el nou context geopolític i econòmic europeu. Han passat més de tres anys i mig des que, el setembre del 2020, CaixaBank i Bankia van anunciar un amistós procés d’absorció de la segona per la primera i que el novembre d’aquell any fallés el primer intent del BBVA per controlar el Banc Sabadell. Entre llavors i ara es va consumar la fusió, també per absorció, de Libercaja per Unicaja (març 2021) i petites compres puntuals del gallec Abanca: Targobank, la xarxa espanyola de NovoBanco i Eurobic.

¿Necessita Espanya més concentració bancària o una operació del calat de BBVA+Sabadell generaria un inadmissible oligopoli en un mercat controlat cada vegada per menys actors? ¿S’han d’analitzar els processos de consolidació només des de l’òptica espanyola o també europea? ¿Fins a quin punt per desenvolupar grans campions bancaris europeus, que puguin competir amb nord-americans i asiàtics, és necessari generar dos o tres campions nacionals?

Com explica Pablo Allendesalazar a la portada d’aquesta setmana d’‘actius’, al Banc Central Europeu el preocupa que la gran banca de la Unió tingui les ràtios de capital i solvència adequades per poder enfrontar-se a una nova i inesperada crisi que, com demostra la història, són cícliques. Ara bé, que cada entitat, sota la supervisió nacional, faci el que vulgui. Només a Alemanya hi ha 400 entitats d’estalvi que formen part de la GSBA (associació de bancs i caixes d’estalvi) i prop de 1.500 entitats de crèdit.

L’opa del BBVA sobre el Sabadell, si hagués sigut recomanada pel Consell, hauria pogut evolucionar sense problemes. Després del rebuig del banc presidit per Josep Oliu, cal deixar que siguin els accionistes que decideixin. Agradi o no a poders polítics o societat civil, per la seva hostilitat, que siguin els arguments del mercat els que manin a partir de l’oferta realitzada pel banc presidit per Carlos Torres. Els accionistes del Banc Sabadell han de tenir la paraula i només a ells els ha de tocar la capacitat de decidir si el Sabadell serà millor banc sol o absorbit pel BBVA, el president del qual no pot permetre’s un segon fracàs. Ja no hi haurà terceres oportunitats.