Les claus de la nova PAC i les protestes agrícoles

Diverses organitzacions agràries, entre les quals hi havia la catalana Revolta Pagesa, van portar a terme dilluns passat talls a les fronteres entre França i Espanya. Reclamaven, entre altres coses, l’eliminació dels impostos als carburants, l’aplicació de clàusules mirall en productes de tercers països perquè les condicions de producció siguin les mateixes que a la Unió Europea o que les lleis prioritzin el producte local.

Va ser, diuen, una continuació de les protestes del febrer passat arran de l’activació de les mesures d’emergència per la sequera i de la nova Política Agrària Comuna (PAC) que preveuen «històrica». El Consell Europeu va donar, el maig, el vistiplau a la reforma d’aquesta normativa, que inclou l’eliminació o modificació dels articles més polèmics, essencialment aquells relacionats amb les propostes per reduir l’impacte mediambiental, que es flexibilitzen. Aquests canvis tindran efectes retroactius a 1 de gener del 2024.

En què consisteix la PAC i per què porta des de principis d’any aixecant polseguera? Bàsicament, perquè els criteris establerts fins al moment modificaven els requisits per accedir a les ajudes europees, fonamentals per a la subsistència d’agricultors i ramaders, i els lligaven a diversos criteris mediambientals.

La PAC és l’eina que agrupa les polítiques agràries de la Unió Europea i té com principals objectius, entre altres, assegurar un subministrament estable d’aliments a preus assequibles, garantir un nivell de vida raonable fixant uns preus als productors i contribuir en la lluita contra el canvi climàtic i la gestió sostenible dels recursos naturals.

Sis milions d’explotacions

Les ajudes que se’n deriven arriben a ser el principal aliment per a la supervivència de moltes explotacions agràries de la Unió Europea, tal com reconeix la mateixa Unió en la seva pàgina web. De fet, posen dades: les ajudes beneficien uns sis milions d’explotacions de la UE i, de mitjana, aquesta ajuda ha representat gairebé la meitat dels ingressos dels agricultors en l’última dècada.

La Unió Europea destina més d’un terç del seu pressupost a les ajudes agrícoles que es distribueixen després a través dels estats membres. Per al període entre 2023 i 2027 es destinaran 336.000 milions d’euros (32.549 milions a Espanya). Les ajudes es concentren sobretot en grans beneficiaris, d’acord amb les dades publicades per la Unió Europea per a l’últim cicle de la PAC (2014-2020). Concretament, es calcula que el 80% de les ajudes se les queden un 20% dels sol·licitants, que són aquells que agrupen més terres.

El debat sobre la nova PAC, però, no és tant sobre la distribució pressupostària com sobre alguns dels requisits, sobretot mediambientals, que s’exigien per poder accedir a les ajudes. Concretament, els que han causat més rebuig entre les principals organitzacions agràries són els següents:

L’exigència de diferents certificats per obtenir les ajudes i del quadern de camp i llibre d’explotació digitals. Les principals organitzacions d’agricultors estan en desacord amb aquesta mesura, en creure que no compten amb prou suport des de les Administracions per implementar-la. Aquesta mesura, que havia de començar a aplicar-se de forma progressiva des de setembre de 2024, finalment s’ha eliminat perquè depèn d’Espanya.

El compliment, en la seva totalitat, de les Bones Condicions Agràries i Mediambientals (BCAM) per obtenir ajudes de la PAC, que proposava, entre altres, l’obligatorietat de deixar en repòs un mínim del 4% de les terres cultivables de l’explotació agrària. Aquesta és una de les mesures que més crítiques ha rebut, per la qual cosa, ja a finals de gener, la Comissió la va deixar com a voluntària a discreció dels agricultors. Com a alternativa, és possible sembrar cultius que fixen el nitrogen -com les llenties o els pèsols- o cultius intermedis en un 7% de les terres cultivables. En altres paraules, que entre els dos cultius principals s’introdueixi la sembra de farratge pels animals o que serveixi per a abonament verd.

L’establiment, també, d’una nova modalitat per rebre ajudes directes, els ecorègims. Són, essencialment, pràctiques relacionades amb l’agricultura de carboni o l’agroecologia, és a dir, aquelles que busquen millorar l’estructura dels sòls i reduir la desertificació, i afavorir la biodiversitat o la conservació dels recursos naturals, entre d’altres.

Malgrat ser pràctiques aplicables de forma voluntària, aquestes ajudes directes suposen un 25% del total de les que s’atorguen, per la qual cosa, en la pràctica, és necessari aplicar alguna d’elles.