Perdre la mare sent un nen: «Em costa entendre la ràbia»

"Em costa molt entendre la ràbia i controlar-la: m'ha ajudat que m'hagueu ensenyat a meditar", explica un nen d'11 anys que ha perdut la mare fa menys d'un any després d'una malaltia. Ho diu davant d'una desena de nens de la seva edat a qui els ha tocat passar pel mateix i que assisteixen a una de les teràpies de grup especialitzades i gratuïtes finançades per la fundació La Caixa. "Estem donant suport a nens que no tindrien aquesta oportunitat, els grups de dol per a menors no estan integrats a la sanitat pública. I són necessaris. Una pèrdua així és una bomba de rellotgeria que pot acabar molt malament: amb depressions, ansietat o simptomatologia molt greu", explica Silvia de Quadras, psicòloga del projecte.

Són les tres de la tarda i un grup de nens d'11 a 15 anys s'asseuen a les cadires, col·locades en forma de cercle, a una sala del Palau Macaya de Barcelona. Els nens parlen de ràbia i de frustració: els seus pares, mares o germans han mort recentment. Alguns després d'una llarga malaltia. Altres, de manera sobtada. També per suïcidis. "Qui creu que és injust el que li ha passat? Qui té por de perdre una altra persona?", els pregunta De Quadras. Capcots, tots aixequen la mà. "No se senten identificats amb els nens de la seva classe o els seus amics, i aquí veuen que no estan sols -explica la psicòloga-. S'ajuden els uns als altres".

Una hora després els nens surten somrients. "Jo no puc saber de què parlen, però el meu fill torna tan tranquil que s'adorm al cotxe. Se sent útil i es relaxa", explica Manuel Gámez, que va perdre la dona a causa d'un tumor cerebral fa un any. "Quan va morir la seva mare, ell estava molt agressiu, venir aquí és la millor decisió que he pres", explica Roger Martín, que reconeix que després de la mort de la seva parella no sabia com reaccionar: "Estàs a xoc", admet.

Crisi existencial i agressivitat

"A mi no em deixaven plorar ni accepten que em posi malalta", explica Cristina Amaya, àvia de dos nens que han perdut quatre familiars en menys d'un any. "Des que vénen aquí puc plorar a casa", admet Vanesa Hurtado, mare de dos adolescents que va perdre el marit a causa d'un tumor cerebral.

El Jan, el fill de Martín, ha demanat seguir un any més en aquest grup. "Vol ajudar els altres nens", explica el pare, agraït. El nen va estar cuidant la seva mare fins a l'últim minut. "Quan va morir, ell no en parlava", explica l'home. Agraeix el suport rebut per part de l'escola en un moment clau: el canvi a l'institut.

"Els meus fills s'enfadaven amb els seus amics, que només es preocupaven de si el Barça perdia o si els Reis portaven molts regals -comenta Yolanda Martínez-. Van entrar en una crisi existencial molt bèstia i tampoc en parlaven perquè no ens volien carregar més a nosaltres" . El seu fill gran, de 19 anys, va morir l'any passat mentre estava de colònies com a monitor d'un cau.

Fills fent de pares

Per als pares, que els seus fills segueixin endavant és la clau per fer-ho ells. "Per Nadal, el meu fill volia decorar l'arbre. Em va dir: 'Mama, el tet se n'ha anat però no se n'ha endut el Nadal'. Vam plorar molt, però l'arbre es va muntar", explica Martínez. "Els nens ens donen lliçons -segueix la dona-. Al mes de morir el meu fill jo volia anar-me'n amb ell, però la vida t'empeny i ara fem les coses en honor seu". "Sí, els nens són el nostre motor", coincideix Roger, que encara recorda l'abraçada que li va fer el fill quan ell es va posar a plorar escoltant Bruce Springsteen.

"En principi els pares haurien de consolar-te a tu i ara és al revés", explica la Laia, jove de 20 anys que ha perdut de manera sobtada un familiar. "A mi al funeral em deien: 'Has de cuidar la teva mare i la teva germana'. I a mi qui em cuida?", es pregunta Ainoha. "Tens el teu pare i la teva mare... però no. Hi ha una càrrega, et toca fer de pare dels teus pares", coincideix Miranda, de 22 anys, que va perdre el seu germà gran l'any passat després d'una llarga malaltia. Ella era la cuidadora.

Perdre amics (i la joventut)

"Ha estat molt dur no poder viure la meva joventut, però sé que vaig fer una cosa bona, cuidar el meu germà, passar temps amb ell", segueix la Miranda. Un temps que ella sabia que acabaria massa aviat. Assegura que el dol no és fàcil. "Primer estas en xoc, ets incapaç de connectar amb les teves emocions. I ara sento que m'he tornat més intolerant, vull connectar amb altres persones i no puc", segueix la noia. La resta de joves assenteixen. Ainoha, de 19 anys, explica que va perdre els amics. "Quan el meu pare estava malalt jo els demanava que es posessin la màscara, però no volien".

Al grup de joves, cadascú ha afrontat el dol com ha pogut. Elisabet (19 anys) admet que se sent sola i que opta per tancar-se encara més. Al seu germà Adrià (21 anys) l'alleuja no haver d'aixecar-se de matinada per portar la mare al bany, encara que alhora, el dolor per la pèrdua el porta a comportaments agressius. "Estic a punt de rebentar i tinc ganes de trencar coses", se sincera. L'Ainoha, en canvi, va optar per sortir de festa cada dia. "Per oblidar-me de tot". No tolera el Nadal. "La gent s'asseu a taula i diu 'pares' i els seus pares són allà... No puc veure famílies pel carrer perquè penso... per què m'ha tocat a mi?". Ara vol mudar-se de casa. "És que el meu pare és a cada racó... No gosem ni seure al sofà", explica la noia.

Acudeixen agraïts a la teràpia de grup, tot i que al principi ho veien com una pèrdua de temps. L'Adrià explica que el va ajudar veure nois com ell, a qui els havia passat el mateix. "Com que ara sóc el més gran em toca fer amb els altres el que van fer amb mi", explica. És la gràcia daquesta teràpia grupal. I com a nou referent del grup que ja és, llença un missatge d'esperança. "És clar que tornarem a ser feliços! No està prohibit".

Subscriu-te per seguir llegint