Tu decideixes…

Estem tan acostumades a fer de jutgesses i àrbitres en els conflictes dels nostres fills i filles que ells també s’han acostumat a delegar en nosaltres la responsabilitat de les seves pròpies decisions.

La teva filla surt de l’entrenament de bàsquet i una companya que celebrava l’aniversari li ha donat una bossa de caramels, ja surt menjant-se’n un i són les 19.30 h. Li dius que no pot menjar caramels abans de sopar perquè llavors no voldrà sopar, la coneixes i ja li costa menjar, si ha picat alguna cosa abans, no sopa. Tenim dues opcions, la primera és la que acostumem a fer, a dir-li que no pot menjar-ne més, i si això no et funciona, comencen les amenaces, si en menja més et quedaràs la bossa tu i a més estarà una setmana sense menjar-ne. Aquestes amenaces han estat acompanyades per una explicació prèvia sobre el perill d’excedir-se menjant sucre, les conseqüències per la salut, la importància que per a sopar mengi aliments saludables després d’haver entrenat. Però ella que té 8 anys malgrat saber tot això que li expliques, perquè no és el primer cop que ho fas, vol seguir menjant caramels. I enfadada et va demanant que vol menjar més caramels, que et promet que sí que soparà i ella agafa el rol de demanar, exigir i tu el de prohibir, justificar-te, imposar el teu criteri...

La segona opció que tenim és donar-li a ella la responsabilitat per decidir, cal saber quan la teva filla està preparada per poder acceptar aquest repte i no agafarà la bossa de caramels i la buidarà sense contemplacions. Tu li pots deixar clar el teu punt de vista i els motius pels quals no hauria de menjar més caramels. Però llavors en comptes de començar una guerra dialèctica, li podem dir que ella ja és gran per entendre el que li estem dient i que ella és la primera que ha de cuidar el seu cos i la seva salut. Que estimar-se i respectar-se a un mateix també passa per no fer sempre el que ens vindria de gust. I llavors li diem tu decideixes, si jo soc sempre qui t’he de dir el que has de fer, no aprendràs mai a prendre les teves decisions. Ara et toca a tu decidir.

Us podeu trobar quan feu això, que a la teva filla no li agrada haver d’assumir aquesta responsabilitat, i que intenta portar-te al terreny en el qual siguis tu qui prengui la decisió, i que et demana així em deixes menjar-ne un altre? Cal ser fermes i mantenir el nostre argument, nosaltres ni li deixem, ni li prohibim, ja li hem explicat perquè no hauria de menjar-se’l, però és ella qui decideix i sigui quina sigui aquesta no hi haurà càstigs és clar, si no no està decidint ella, ho fem nosaltres a través de la coacció.

Veureu com de sorprenent potser la seva reacció, quan en sentir que li traspassem la responsabilitat s’enfadi o plori, perquè entengui que ja no ha de lluitar contra algú extern qui li imposa un criteri que no li agrada, sinó contra ella mateixa. I sovint no es menjarà el caramel, potser algun dia si ho fa, forma part de l’aprenentatge i d’aprendre a assumir les responsabilitats. Però assumir aquest risc és molt més educatiu per a elles, que no mantenir una imposició externa fins que són adolescents.