La crònica del ple: La truita trista, després del gir que es va produir fent saltar la paella fa 8 anys

Estranya escenificació al nou consistori berguedà. El que havia de ser un casament alegre i multicolor s’ha mostrat com un funeral rigorós, on ningú sabia qui era el mort però tothom tenia cara transcendent. Al final del ple constituent, veient els rostres seriosos i afectats de tots els nous edils, no he sabut si felicitar-los o donar-los el condol.

El revalidat alcalde cupaire ha parlat de dies postelectorals complicats i ha fet servir el mateix adjectiu per als que venen. El cap del segon grup (Junts) ha reiterat en cinc o sis ocasions que la paraula donada l’obligava a votar en blanc. S’ha excusat, tampoc s’ha explicat i ha acabat plorant. Abans, el socialista Garcia havia tret la rosa vermella pel tronxo amb totes les espines. Dur i crític, se’l veia dolgut.

La seva crítica preventiva mostrava el moment greu (reconegut per tots els caps de llista en campanya) de la ciutat. I potser implícitament feia saber que cap d’ells sap trobar on és la clau per sortir del laberint. El nou batlle ha promès per imperatiu legal i pel "poble" de Berga. Coses meves, però fins i tot la condició de ciutat m’ha semblat qüestionada per un instant.

Quasi tots van fer curt de vots. Sobretot els que hauran de manar. I ho saben. En falten per a la majoria absoluta. Amb el suport dels escassos dos d’ERC n’han comptat vuit d’insuficients. El seu cap de llista no ha passat de les trivialitats per explicar el seu favorable. La insuficiència en l’escrutini i el desconeixement del preu a pagar esperarà al batlle a sota els porxos municipals el primer dia a l’oficina. Masanas, cap d’Esquerra, havia declarat divendres que "no tenia pressa! Ha escollit l’antònim d’una expressió maleïda al seu partit i a tots els del procés. Era urgent la independència al 2017 (conegut és el resultat) i ara afirma que no cal afanyar-se a giravoltar les urgències endèmiques locals. M’ha semblat inaudit un posicionament així un dia abans de crear una nova administració de la qual formarà part, amb cartipàs i atribucions executives. Potser vol fer temps i esperar al juliol quan podrà bescanviar-ho per una cadira de les de cobrar al Consell Comarcal.

Per comparació amb el Ripoll de la Sílvia Orriols, a Berga (encara) no hi ha partits dels anomenats feixistes. La novetat ha estat una llista independent de la ciutadana Judit Vinyes fent un diagnòstic cert i un xic populista: els partits clàssics han perdut vots davant d’una proposta no partidària com la seva. Ha demanat transparència i un projecte per als propers vint anys. M’aventuro a escriure-ho ara: la giragonsa berguedana podria situar l’empresària com a l’aspirant alternativa del govern dels antisistema durant dotze anys.

Anestèsia patumaire

La Patum de Berga és l’excusa perfecta per tot. Qualsevol encàrrec o compromís professional es deixa per "passat Patum". Aquest any ha servit per als (no) pactes municipals. Res han acordat i, sobretot, res han explicat. El silenci mediàtic ha estat eixordador. Alguns dels regidors llueixen la medalla i/o la banda i encara no han obert la boca.

Mentre a Manresa Marc Aloy escollia els socialistes i deixava el cap de Junts amb el seu "cinquanta per cent o res" i muntava un govern tripartit, per aquí dalt deixaven la truita política recuita al foc lent i desesperant.

El partit de l’alcalde encara no ha piulat, ni ha fet vídeos rutilants o rodes de premsa. Ha esperat a ser-ho per incompareixença dels altres. L’anestèsia patumarie ha funcionat.

Ramon Caballé de Junts va ser temptat per ser l’alternativa amb un tripartit complicat. Només ell sap si per les pressions de Barcelona o potser per la por de "fer un Xoy" (ser escollit i haver de plegar al cap de dues setmanes per una xiulada memorable). Ha amenaçat amb una moció de censura si la CUP no honora el seu vot en blanc. Només ell sap el preu pagat pels seus quatre vots en blanc. Votant-se ell també hauria fet alcalde Sànchez i ara s’haurà d’escoltar dels altres grups que no és l’oposició real. Però ha tancat la porta a ser escollit a contracor.

Ferran Adrià ha reobert elBulli de Roses ara amb format de museu. Encara no hi he anat però espero trobar-m’hi una de les seves obres mestres: la truita desconstruïda.

Des de fa vuit anys faig servir aquest símil gastronòmic per explicar la política de Berga. La van girar aleshores i ara corre el risc de recremar-se. A la nit electoral, els votants la van desmuntar: ous, patates, oli, sal i julivert quedaven separats. Ara tenen els ingredients a sobre la taula i de moment no la saben fer.

A partir de dilluns m’embosco per saber qui serà la Sílvia Orriols de Berga. Si no s’hi posen els disset elegits, al 2027 la tindrem aquí. Per ous no quedarà i l’Eulàlia Reguant, l’única política "nacional" present, s’ho mirava al meu costat amb rostre de circumstàncies. Potser pensàvem el mateix: els acompanyo en el sentiment.

Subscriu-te per seguir llegint