«La decisió de retirar-me la vaig començar a madurar durant l’aturada competitiva que es va produir arran del confinament domiciliari per l’esclat de la crisi sanitària. Aleshores vaig descobrir altres al·licients que em podia oferir la vida, a més de l’hoquei. En reprendre l’activitat, no vaig experimentar mai les mateixes sensacions, ambició i anhel competitiu que sentia abans. Soc conscient que per edat i per capacitat podria continuar jugant, però crec que haig de ser honesta. S’ha acabat un cicle de la meva vida esportiva».
Així detalla Teresa Bernadas les raons que la impulsen a deixar la pràctica de l’hoquei patins després de tretze temporades a l’elit i de ser el principal bastió de la selecció estatal durant sis exercicis (període 2014-19). Durant aquest temps, la portera igualadina s’ha proclamat tres vegades campiona del món (anys 2016, 2017 i 2019), ha conquerit un ceptre continental (any 2015) i ha assolit tres europeus júnior (anys 2008, 2009 i 2010). D’altra banda, pel que fa a clubs, Teresa Bernadas ha guanyat la Copa d’Europa en dues ocasions: amb el CP Alcorcón (temporada 2013-14) i amb el CP Voltregà (temporada 2018-19). A més, ha estat dues vegades subcampiona d’aquesta competició. També ha aconseguit una lliga francesa (N1) i ha disputat una final de la Copa de la Reina (temporada 2012-13).
L’obstinació de Raquel Bernadas
La portera igualadina ratifica que va començar a aprendre a patinar a la secció d’hoquei patins femení del CN Igualada, quan tenia set anys, com a conseqüència de «l’entestament de la meva germana bessona, Raquel Bernadas, per iniciar-se en la pràctica de l’hoquei després d’una xerrada de Teresa Torrents al col·legi Pare Ramon Castelltort al qual assistíem». «Sense la seva dèria potser hauria optat per jugar a futbol, l’altre esport que m’agradava», revela.
Un any després, va arribar el moment d’estrenar-se en les competicions federades i la igualadina tenia clar que volia ser portera. Tot i el seu convenciment, va haver d’actuar com a jugadora els dos primers exercicis a Segona Catalana, fins als 10 anys. «Llavors, només en tenia vuit i era menuda, i el club no tenia cap indumentària de portera tan petita, totes m’anaven grans. Adquirir un equipament nou era molt costós».
L’espera no va afeblir la determinació de Teresa Bernadas i, tot just dos anys i escaig després, amb 12 anys, va debutar a Primera Nacional Catalana, a la pista del potentíssim CP Voltregà. «Sílvia Borràs estava embarassada i l’altra portera, Laura Balaguer, es va lesionar. Per tant, vaig haver de jugar a Sant Hipòlit. A la gatzoneta no arribava a tocar el travesser i era literalment impossible que aturés les boles que anaven als escaires superiors», rememora.
Aquella situació va ser transitòria, però Teresa Bernadas va començar a sovintejar les sessions preparatòries del primer equip del Dyser Totgraf Igualada i va ser partícip del subcampionat d’Espanya assolit a Burgos el maig del 2008, uns mesos abans de la creació de l’OK Lliga Femenina. «Vaig jugar uns minuts contra el gallec HC Raxoi», especifica.
La benjamina de l’europeu sub-19
La tarda del dijous 30 d’octubre del 2008, quan Teresa Bernadas i el seu pare Enric arribaven a l’aparcament de la seva llar, una trucada telefònica els va sobresaltar. Era el seleccionador estatal sub-19, Joan Solé. «Una de les porteres del combinat, la gallega Celia López, s’havia fracturat un canell durant un entrenament. L’endemà, la selecció havia de viatjar a França i afrontar el primer partit del campionat d’Europa sub-19».
Enric Bernadas no va dubtar. Aquell vespre, la igualadina es va entrenar a les ordres de Joan Solé al CAR de Sant Cugat i Teresa Bernadas es va convertir, amb 14 anys, en la benjamina de l’europeu sub-19.
La progressió de la portera va ser exponencial des d’aleshores, i després de contribuir al tercer lloc del Fontanellas y Martí Igualada a l’OK Lliga femenina (temporada 2011-12), i a la conseqüent classificació per jugar a la Copa d’Europa, Teresa Bernadas va fitxar pel CP Alcorcón per poder cursar el grau de Relacions Internacionals «a la Universitat Complutense, l’únic centre de l’Estat que l’oferia». Es va iniciar així un període de cinc anys jugant fora de Catalunya, quatre al CP Alcorcón i un a l’US Coutras (França).
Millor portera del mundial de Xile
Teresa Bernadas va debutar amb la selecció absoluta l’octubre del 2014 al decebedor Campionat del Món de Tourcoing (França). El combinat estatal va assolir un inesperat novè lloc. La decepció de l’estrena no va ser premonitòria. La selecció va iniciar amb Alejandro Domínguez un cicle virtuós que li ha permès imposar-se en les tres últimes cites mundialistes i en les dues darreres de l’europeu. La igualadina va ser reconeguda com la millor portera del mundial d’Iquique (Xile), l’octubre del 2016. No endebades, Teresa Bernadas ha estat la custòdia de la porteria del combinat estatal en totes aquestes competicions, excepte al campionat d’Europa del 2018 que es va disputar a Mealhada (Portugal). «Vaig tenir un accident de trànsit el novembre del 2017, uns mesos després de fitxar pel CP Voltregà. Anava amb moto. Sortia de la feina. Un cotxe va cometre una imprudència, em va envestir i em va provocar una greu subluxació a l’espatlla dreta». Tot i això, Teresa Bernadas es va recuperar a temps de conquerir el seu tercer mundial als World Roller Games de Barcelona, el juliol del 2019.
El gaudi de guanyar davant de la família el ceptre mundialista
Per a Teresa Bernadas, la Copa d’Europa i el mundial assolits el març i el juliol del 2019 van ser molt especials. «La Final Four de la competició europea es va jugar a Manlleu i el campionat del Món, a Barcelona. Per primera vegada, vaig poder compartir amb la meva família, present a les grades, la consecució d’un títol». De cara al futur, la igualadina es planteja la possibilitat d’exercir d’entrenadora de porteres i porters i vol cursar un màster de Gestió Esportiva.
