Gerard Farrés: "Vull guanyar, però ara amb trofeu"

Gerard Farrés va estar a 300 metres de guanyar l'últim Dakar en la categoria de SSV. Havia estat el millor de la cursa, però les ordres del seu equip, el Can-Am South Racing, el van obligar a parar per deixar vèncer el seu company d'equip, el nord-americà Austin Jones. En el seu interior ja ha guanyat, però en la seva setzena participació, entre motos i buguis, i ja en teoria sense ordres d'equip, vol portar un Tuareg dels grossos a casa que demostri, sense dubtes, que ha estat el millor.

Després de com va acabar l’edició passada del Dakar, com afronta aquesta?

De vegades es dona per suposat que quan un pilot fa bones posicions tot ha de ser molt fàcil. Jo valoro poder tornar-hi a ser. La gent pot pensar que movem molts diners i que és tot assequible, però fa cinc anys que soc al mateix equip. Ells tenen en compte la nostra feina i això possibilita que hi puguem córrer. Aquest món és molt diferent al de les motos, en el qual amb els resultats ens guanyàvem la vida i podem tirar endavant. En els cotxes necessites molts patrocinadors i, si no n’hi ha, els diners els han de posar els pilots. En el meu cas, però, córrer ha de ser la meva manera de viure, no de gastar. L’estructura de Can-Am, de Canadà, ens vol al Diego [Ortega, el copilot] i a mi. Suporten part de les despeses, juntament amb l’equip South Racing i els diferents patrocinadors. A diferència de l’any passat, en què sortia amb ordres d’equip, aquest any no serà així.

Això vol dir que serà cap de files?

Sí, però no. El meu rol és d’anar a la meva mentre el cotxe funcioni. Si no va bé, potser el rol canviarà. En aquesta cursa passen moltes coses i cal anar dia a dia. De tota manera, estic content perquè és el meu setzè Dakar. Vinc d’una família normal i treballadora i mai hauria pogut pensar que aguantés tant i amb tres podis. Abans estava més obsessionat a guanyar com fos i ser-hi a tota costa. És el que volem, però el camí està sent bonic, tot i que algunes edicions no han estat bones, com ara fa dos anys quan el cotxe es parava i vomitava d’angoixa dins del cotxe. Tot això et fa fort i et possibilita gaudir dels bons moments. Estem preparats per a la guerra d’aquest any.

Qui conforma l’entramat de South Racing?

Hi ha el Rodrigo Luppi, un brasiler, l’australiana Molly Taylor, també Bruno Conti, un parell de pilots més. A més, Can-Am ha arribat a un acord amb Red Bull i alguns pilots de la categoria superior, la T3, s’hi han unit, com Cristina Gutiérrez o el Chaleco López. En T4 també hi ha el lituà Rokas Baciuska, que serà rival meu. Sota el paraigua de South Racing hi ha una sèrie de marques, totes molt potents. Tant T3 com T4 són categories molt igualades, amb gent jove i ràpida i veterana amb experiència. L’any passat, l’últim dia érem cinc en menys de quinze minuts. No passa en cap altra i es fa molt atractiva. No hi ha favorits perquè depèn molt de la mecànica, no pots anar sempre al cent per cent.

Enguany, precisament, el Dakar ha volgut fer la diferenciació entre T3 i T4 a l’hora de les classificacions oficials. A què és degut?

Un T4 no pot guanyar gairebé mai a un T3. El T4 ha de ser d’una marca reconeguda que hagi venut 500 unitats com la que portem nosaltres, de Can-Am, Polaris o Yamaha. Són estàndards. El T3 és un prototip. La marca no n’ha d’haver venut cap. Es diferencien que el T4 arriba a 125 km/h i el T3, a 135. A més, l’acceleració és més gran en aquests darrers, perquè porten una altra brida, a part d’altres diferències. No competim contra els T3, però la seva presència ens pot perjudicar estratègicament, ja que sortir amb una posició o una altra fa que hi hagi més separació o menys. Si surts a darrere, ho fas a cada minut, et trobes molta pols i ho fa tot més complicat.

De tota manera, vostè no hauria de seguir ordres per beneficiar un T3, oi? Ho dic perquè Austin Jones [a qui Farrés va deixar guanyar l’any passat] hi participa.

No, i tampoc no les visualitzo. Hauria de passar alguna cosa molt estranya. L’Austin ja té d’altres companys d’equip aquest any en la seva categoria. Si ells porten uns patrocinadors, ja s’han d’ajudar entre ells. 

Com ha anat el camí preparatori fins al Dakar?

El meu cas va relacionat amb l’economia. Només podia disputar una cursa, que en el meu cas va ser el ral·li d’Andalusia, set mesos després del Dakar anterior, i ens va anar bé. Vam ser segons anant líders fins a l’últim dia. Sentir-nos competitius ens va donar força per saber com estem. Hem d’aprofitar els nostres recursos. Si no pots competir durant tot l’any, hem de ser progressius. No podem sortir el primer dia a fons. No vol dir que llencem la cursa, però hem de veure com són els ritmes. Hauríem d’assumir ritmes innecessaris.

El vehicle ha evolucionat, respecte del 2022?

S’assemblen, però han canviat coses. La més important són les suspensions. Ara portem unes Reiger i són importants perquè provoquen que el cotxe sigui estable i ens puguin fer de fusible d’elements que es puguin trencar. Ara mateix no en conec els límits i hem de ser molt prudents. Sempre he intentat fer servir molt el cap. He acabat tots els Dakars menys tres que van ser per problemes aliens a mi. L’experiència ens diu que hem de ser intel·ligents. Sense competir abans és complicat lluitar contra gent que ho fa durant tot l’any.

De tota manera, el segon lloc de l’any passat pot provocar que molta gent el consideri favorit. Es nota, aquesta pressió?

No, perquè jo soc el primer que vol guanyar des de fa molts anys i sabem com s’ha de fer. La pressió me la poso jo i la resta són coses que sents. Per això treballem amb psicòlegs, per afrontar tots els comentaris. Forma part de les curses i ens agrada conviure amb aquestes energies.

Com veu el recorregut?

És més llarg, amb més quilòmetres d’especial i per això és més important saber quan atacar i quan no. Podem trobar molts problemes en la primera setmana, que té molta pedra i en d’altres edicions hem trencat molts pneumàtics. Només portem dues rodes i un any, en una frenada, en vaig rebentar dues de cop. Llavors són tot problemes per arribar perquè has d’esperar algun camió o córrer amb la llanta i trencar alguna altra cosa. En la segona setmana, amb l’etapa marató i amb moltes dunes, també hi haurà molt a gestionar. Serà un Dakar de moltes pujades i baixades.

En general, pensa que serà més dur que el dels últims anys, on hi havia gent que es queixava que fos més per córrer?

Cada any l’han anat complicant més. Encara que sigui ràpida, és una cursa difícil perquè llegeixes un paper sobre la sorra, no es veu bé, és fàcil menjar-te dunes. Mai no li hem de perdre el respecte. No n’hi ha hagut cap de fàcil, tot i que hi ha hagut diferències entre elles. Estem preparats per tot el que pugui venir.

Almenys aquest any sembla que no estan tan condicionats per la covid. Ha facilitat les setmanes prèvies?

Sí, però has de mirar per no agafar-lo ara i que et quedin les defenses baixes, refredar-te i perdre les forces. Cal vigilar. Hi ha un equip, del qual no es parlar mai, i és el de la família. En el meu cas hi ha la meva dona i les filles que fan sacrificis molt grans per no passar-nos les malalties. A casa tinc un equip que m’ajuda cada any a tirar endavant i en cada etapa ens hi hem d’anar adaptant. Aquest any és més fàcil pel tema covid, però has de mirar igual.

Comentava que serà el seu setzè Dakar. S’ha imposat un límit o anirà any a any?

Any a any. Quan tenia divuit anys la gent em preguntava ‘Gerard, què faràs l’any que ve?’ o ‘seguiràs corrent?’ i jo deia que tenia mans, cames, tenia actitud, era bona gent, ni que em tiri moltes flors a damunt. Soc treballador, ningú no ens ha regalat res, no he fet mal a ningú. No cal pensar gaire en el futur, sinó ara en aquest Dakar. També m’he guiat sempre per com em trobo anímicament. Quan vaig canviar de moto a cotxe era en un moment en què semblava que jugava a la loteria per fer-me mal. He perdut amics en accidents molt greus. Amb el cotxe no he corregut mai per diners, sinó per una passió innata i perquè la meva família m’hi acompanya. Quan es perdi aquesta màgia, direm prou i ja s’ha acabat. També persegueixo el somni de guanyar. A dintre meu hi ha que el vaig guanyar l’any passat, no necessito una copa més gran perquè ningú no m’ho digui. Ens vam parar a 300 metres de la meta. Ara m’agradaria guanyar i tenir el trofeu gran i si no es pot fer, doncs llàstima.

Subscriu-te per seguir llegint