Tòquio com a línia de meta per a dos 'majors' manresans

Els malalts de la marató saben de sobra quines són les curses de 42 quilòmetres i 195 metres considerades les més importants del món. Les estatunidenques Nova York, Boston i Chicago, les europees Londres i Berlín i l'asiàtica Tòquio són cada any les més multitudinàries, aquelles en què tothom vol ser-hi. I també saben que hi ha una llista, anomenada "Abbott World Marathon Majors" ( www.worldmarathonmajors.com/six-star/hall-of-fame ) on tots ells, els que tenen grans marques i els que corren per plaer, voldrien ser. Dos manresans poden ser els primers de la seva ciutat d'aconseguir-ho aquest diumenge. La línia de meta per omplir la targeta de sis caselles és a la capital japonesa. Quan ho aconsegueixin, incrementaran un registre on, ara mateix, només hi ha 337 persones de tot l'estat.

Jordi Blancafort, de 50 anys, i Rosa Oller, de 60, tenen diverses característiques en comú. Tots dos tenen feines relacionades amb la sanitat. Ell és director d'una empresa de serveis d'infermeria. Ella és llevadora. I tots dos s'han aficionat tard a córrer, "quan els fills s'han fet grans i tens més temps per a tu". Entre dimarts i dimecres han viatjat a Tòquio amb dos objectius. Un, el dels últims anys, passar-s'ho bé amb la seva afició. L'altre, portar cap a casa una medalla que els fa molta il·lusió.

De la cinta a l'asfalt

Blancafort admet que ho havia fet res d'esport, "ni futbol, ni bàsquet, ni atletisme" fins al 2016. "M'acostava als 45 anys i vaig pensar que ja calia posar-me en forma. Així, vaig comprar una cinta de córrer i ho feia mentre cuidava els fills a casa". El mateix any es va aventurar a participar en la Cursa dels 10 quilòmetres de Manresa i dos després ja disputava la primera marató, la de Barcelona. A partir d'aquí, no ha parat. Abans de la pandèmia va ser a Nova York, on va completar la primera participacio en la seva prova. L'havia de tornar a fer el 2020, juntament amb la de Boston, però la pandèmia es va posar al mig. Aleshores ja coneixia l'existència de la llista i del premi, en forma de medalla, que amagava.

Quan tot es va tornar a obrir, va fer una esprintada. "Es van acumular totes aquelles per a les quals estava apuntat i les vaig anar fent de cop. La tardor del 2021, en una sola setmana, vaig cobrir les de Berlín i Londres. Totes dues per sota de les tres hores. I el 2022, vaig acabar la de Boston, a l'abril, i la de Chicago, a la tardor. Quatre grans en un any. Li faltava Tòquio.

La japonesa ha estat la més complicada perquè "des que va aparèixer la covid només n'han fet una versió per a professionals i l'any passat, només per a japonesos. A molta gent li falta. Es diu que de les 40.000 persones que participaran enguany, 3.000 obtindran la medalla de les sis grans". Ell espera ser-ne un.

Més enllà de l'huracà

Rosa Oller té 60 anys i va començar a córrer ara en fa onze, el 2012. "Havia fet coses a l'escola, però llavors tens fills, feina i coses i no pots. Gairebé amb 50 anys vaig començar i amb una companya ens vam proposar anar immediatament a fer la marató de Nova York". Així, com a estrena. I la recordarà sempre.

"Vam marxar set persones de Manresa, però es va haver de cancel·lar per culpa de l'huracà Sandy. A més, era el cap de setmana abans de les eleccions presidencials, en què va sortir reelegit Obama, i per això no es va fer l'endemà". Tot i el desencís, però, la Rosa i la seva amiga no van desesperar-se. "Passejàvem pel pont de Brooklyn i ens vam dir que era una llàstima haver anat tan lluny i no córrer. L'endemà ens vam llevar a les cinc del matí, vam sortir del pont de Verrazano i vam seguir la línia blava pintada a terra fins al final, tot i que ens avisaven que era perillós".

El 2013 hi va tornar i la va poder fer oficialment. I abans de la pandèmia va tenir temps de córrer les de Chicago (2016) i Berlín (2017). El 2020 havia d'anar a Boston, però es va cancel·lar. Ella la tenia entre cella i cella. "Havia vist la pel·lícula de l'atemptat i hi volia anar". L'any passat, després de moltes cancel·lacions, se'n va sortir. Va ser la que li va agradar més, I, "com que els fills em pressionaven, també vaig fer la de Londres, que la tenia a prop". N'hi quedava una. Diumenge hi té una cita.

Allargar el màxim possible

Si se'ls demana a tots dos què els proporciona, el fet de córrer, la Rosa exclama que "em fa molt feliç. Et sents molt bé i m'ha donat molt. La majoria dels meus amics d'ara els he fet corrent. A mi em cura el cos i la ment. A més, no cal anar tan lluny. Fent-ho he descobert camins a Manresa que són preciosos". El Jordi també recorda com, a causa de la seva feina, durant la pandèmia "córrer em servia de vàlvula d'escapament. De vegades ho havia de fer amb el mobil i contestar-lo perquè eren moments durs, però serveix per tenir cura de la salut mental, que també és important.

Tots dos coincideixen en un desig. "Allargar al màxim", diu la Rosa. "No puc fer gaires bestieses perquè vull córrer molts anys. Potser m'ha beneficiat haver començat tard, ja que si ho hagués fet de jove, ara estaria lesionada". Un cop acabi la de Tòquio, la intenció del Jordi és "fer la segona volta i tornar a completar les sis, simplement per viure-les, el muntatge és espectacular". La meta de diumenge, per tant, no serà el punt final.