"Quan vaig tornar a escalar em va costar superar la por psicològica a caure"

Quan de jove va començar a fer excursions per la muntanya, el navassenc Josep Santasusana (1961) va veure que allò que més li agradava era "sortir del camí i enfilar-me per les crestes". Més de quaranta anys després de la seva primera experiència, Santasusana ha traslladat el seu bagatge a 100 vies d’escalada sostenibles a Catalunya (Prames), un llibre on recull un centenar d’itineraris d’escalada semiequipada, que combina l’autoprotecció de l’esportista amb el material fix de la via, amb l’objectiu d’establir una grimpada sostenible i raonablement segura. El llibre de Santasusana inclou explicacions i equipament de cada via, la imatge, el material recomanat, la dificultat, com arribar-hi i una descripció on es defineix el nivell d’escalada.

Com es va endinsar al món de l’escalada?

Quan tenia dinou anys, fent excursions per Pedraforca, vaig conèixer un escalador que estava sol fent vies de la cara nord. Conversant amb ell, vaig aconseguir que em convidés a escalar amb ell. No tenia cap mena de material, però vam anar a fer la via Estasen, la més clàssica a la cara nord i la primera que es va obrir al Pedraforca. Anava amb l’equipatge de fer excursions: vambes, pantalons curts... en conjunt una experiència molt impactant.

Connexió immediata?

Sí, em va quedar una sensació de voler-ne més, tot i que amb el servei militar pel mig, em vaig desconnectar una mica. Quan vaig tornar, vaig demanar a gent del Centre Excursionista de Navàs si tenien equipament i vaig trobar gent que m’acompanyava. A partir d’aleshores vaig fer una progressió bastant ràpida perquè m’apassionava i ja tenia una base atlètica consolidada, tenint en compte que practicava esports com el senderisme, curses de muntanya o ciclisme.

Escala durant gairebé set anys, i després ho deixa durant un llarg període. Per què?

L’aturada va coincidir amb el fet que vaig ser pare per primera vegada. Quan va néixer el Miquel em va semblar un bon moment per deixar d’escalar. Per responsabilitat i per por que em passés alguna desgràcia. 

Ho considerava perillós?

Practicava, i practico, escalada clàssica. És una disciplina on no porto molt d’equipament, t’has de procurar la protecció. Hi ha elements de seguretat instal·lats, però tu hi has d’afegir el que falta. Per tant, té un cert risc. Vaig deixar d’escalar, però continuava practicant esports de muntanya.

Paradoxalment, el seu primer fill va ser qui el va tornar a endinsar al món de l’escalada.

Sí, ara fa cosa de dotze anys, el Miquel em va demanar que el portés a escalar. Confesso que em va fer portar cert maldecap perquè feia vint anys que no hi anava. Havia continuat fent algunes vies ferrades o crestes, però no escalava com a tal. Vaig buscar a un bagul l’equipament de feia anys, i vam anar a fer una agulla senzilla de Montserrat, de quart grau superior, de les més senzilles per a un escalador habitual.

Com es va sentir quan va hi va tornar després de tants anys?

Em va costar superar la por psicològica a caure. L’escalada clàssica o tradicional juga amb el risc de la caiguda, el repte de la superació personal. És un conjunt de sensacions que el fa un esport únic. I, en aquest sentit, em sembla, és un esport molt diferent de la resta. Té un aspecte psicològic diferencial. Vaig superar els obstacles de la via amb angoixa, però vam completar-la. A partir d’aleshores vaig recuperar unes sensacions que gairebé tenia oblidades. Des d’aquell dia vaig tornar a apassionar-me per l’escalada.

Com definiria el què representa per a vostè?

L’escalada és una activitat de superació personal. A vegades dubtes a poder fer una ruta de nivell alt, sempre intentes superar l’assolit fins aleshores, però sempre hi ha incògnites. El risc evident de caiguda o que succeeixin situacions imprevistes, et fa estar amb els cinc sentits alerta tota l’estona. No penses en res més, i a mi això només em passa mentre escalo. Vius el present i te n’oblides de la resta. Sembla mentida, però en acabar et dona una pau interior molt satisfactòria. És un moment molt íntim entre l’esportista i la roca.

Guarda alguna relació especial amb alguna via?

Amb la via Estasen, perquè va ser la primera que vaig fer, i sense esperar-m'ho. És molt històrica. També guardo especial record amb la via Valentín Casanovas, a Montserrat. La vaig intentar fa 35 anys amb un company navassenc. A mitja pujada, se’m va esberlar un plom, cosa que em va provocar una caiguda. No va ser massa important, però sí que va ser molt escandalosa, escalàvem sense casc, i em vaig fer un tall al front. La vaig tornar a intentar gairebé 35 anys després, també amb un company de Navàs, i la vam poder completar. És un itinerari d’una certa categoria que sempre havia tingut molt present. Era un repte personal.

També devia ser un repte escriure el seu primer llibre.

Abans, sense internet i mòbils, les úniques referències les portàvem copiades a mà dels llibres de piades, que deixaven qui havia obert la via als bars de la zona. També dúiem algunes fotocòpies de llibres, però hi havia molt poca informació a l’abast. Trobar tot el que busques a internet em va sobtar, i vaig pensar que jo també podia compartir la meva experiència. Vaig obrir un blog , "La cordada centenària", que anava actualitzant cada setmana, i aquesta informació m’ha servit per bastir el llibre.

De la portada, crida l’atenció el terme "sostenible".

En aquests darrers anys s’ha multiplicat per deu el nombre de rocòdroms a Catalunya. Això vol dir que també s’han multiplicat en nombre similar els escaladors. El problema és que pretenem exportar un model urbà al medi ambient. La natura cada vegada està més sotmesa a una pressió demogràfica, i l’escalada n’és un exemple. Faig servir aquest adjectiu per fer pedagogia a qui no és conscient de les diferències entre el medi natural i les instal·lacions esportives. 

Això passa una mica amb molts més esports que es practiquen a la muntanya.

Tothom té dret a gaudir de l’esport, però no ens podem oblidar de conservar la natura. L’escalada sostenible és aquella en la qual tu et poses a l’abast de la natura. Les vies tradicionals les han practicades sempre un nombre limitat d’escaladors. En tot cas no vull dir que l’escalada hagi de ser un esport exclusiu. M’agrada córrer per la muntanya, i ja fa temps que em creuo amb moltes persones que ni et saluden, només es concentren amb el temps que els marca el rellotge. No vull que passi això amb l’escalada.

Subscriu-te per seguir llegint