"Com pot ajudar un entrenador d'handbol, a uns directius del CatSalut?." Xesco Espar venia de fer la conferència La importància de la motivació en el treball en equip, a la Jornada del Pla de Salut 2021-2025 de la Regió Sanitària de la Catalunya Central. No li va sobtar la pregunta. "Els directius són els entrenadors, i els comercials els seus jugadors. Les jugades que preparem als entrenaments, són els seus projectes", resumeix.

Xesco Espar (Barcelona, 1963) és llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport i Màster en Psicologia de l'Aprenentatge. Ha estat professor de l'INEFC, però, sobretot, és conegut per haver estat entrenador d'handbol del FC Barcelona (1985-2007), equip amb què va aconseguir guanyar 4 Copes d'Europa i 4 lligues Asobal. Des que va deixar la banqueta, es dedica a fer conferències sobre alt rendiment en empreses i equips esportius en què apel·la a la motivació i a la transformació personals.

"És que tots som més bons del que ens pensem", afirma rotund i, davant d'una rèplica amb un punt d'escepticisme, afegeix "perquè mai donem el 100 per 100 de nosaltres. Només ho quan estem sota pressió, quan ja no tenim més remei, quan ens trobem contra les cordes, és quan donem tot el que tenim". "El talent es revela quan tenim grans projectes a fer", conclou.

No havia de ser l'entrenador del primer equip del FC Barcelona quan Valero Rivera va decidir plegar al final de la temporada 2003-2004. Espar havia entrat al Barça el 1979. Havia estat jugador de l'equip juvenil i del segon equip i, durant una temporada (1984-1985), del primer equip, i entrenador de la base i preparador físic amb Rivera. Va saber a través d'un periodista que el president Joan Laporta no el tenia a la llista de possibles substituts i va demanar d'entrevistar-s'hi. "Em van donar 15 minuts. Ens hi vam estar més d'una hora. Li vaig dir que coneixia molt bé la plantilla perquè n'havia entrenat a més de la meitat des dels juvenils, li vaig desglossar el que havíem de fer per tornar a guanyar i el que no s'havia fet. Vaig sortir del seu despatx sent el primer entrenador de l'equip d'handbol del FC Barcelona", explica per iniciar les seves conferències.

Tampoc no havia de vendre més de 5.000 exemplars, tirant llarg, del seu primer llibre Jugar con el corazón (Plataforma Editorial, 2010), segons li va pronosticar el seu editor. "En vendrem 100.000", li va etzibar Espar. Tretze anys després, el llibre s'ha convertit en un longseller, va per la 28a edició i està a punt d'assolir la xifra predita per Espar. Si les previsions es compleixen, la primera edició en català hi ajudarà.

Per a Espar, la clau de l'èxit consisteix a saber combinar "la motivació individual amb els valors d'equip". D'entre aquests valors, destaca els de la generositat i la humilitat, i apel·la a exemples que treu de la seva experiència a l'elit esportiva per fer-los entendre a directius del CatSalut, en aquest cas. "Algú s'imagina el central d'un equip que veu com driblen el seu lateral i no que no s'afanya aturar el davanter, algú se l'imagina quedant-se quiet mentre veu com el rival els fa un gol? La generositat és donar a l'equip, als companys, més del que ells esperen de tu".

Per explicar la humilitat, sovint posa l'exemple de David Barrufet, el porter del FC Barcelona de l'època més exitosa de la secció d'handbol, amb 71 títols guanyats. "El dia que en Barru no estava jugant bé, per la raó que fos, ell mateix em demanava el canvi. Perquè, malgrat tot el que havia guanyat i tota l'ascendència que tenia en l'equip i en l'afició i tot el reconeixement de què gaudia", era un jugador humil. La humilitat consisteix a deixar que un altre brilli".

En un "món d'egos", aconseguir-ho no és gens fàcil. "Es tracta d'alinear-los", diu, i fer-los entendre que "els èxits de l'equip, en sigui un d'esportiu, empresarial o mèdic, reverteixen individualment a cadascun dels seus membres". I que el centre de la motivació de cadascú "és el públic. O les persones que atenem. Perquè si tenim feina, la que sigui, és perquè hi ha gent que ens necessita i no pas pel que som".

"Un dia li vaig preguntar a les meves filles [Anna i Clara, jugadores de waterpolo] si l'amistat entre els integrants d'un equip d'elit era important? La seva resposta va ser un sí rotund. Perquè –em van dir– si tot anés bé sempre, no caldria, però això no passa mai. I quan van mal dades, si som amics, els problemes es resolen."

Un dels aspectes en què Xesco Espar s'entreté més a diferenciar és entre els conceptes de "liderar i dirigir. No són el mateix: dirigir és parlar al cap de les persones, liderar és adreçar-se al seu cor". Per això, "no és el mateix saber d'esport, o d'una altra disciplina, que fer d'entrenador. Un bon cuiner pot no saber dur un restaurant", o un bon cirurgià dirigir un hospital.