Lord Alexander Hesketh era, a principi de la dècada dels setanta, un jove aristòcrata anglès amb moltes aficions per a les quals calia no haver de patir per arribar a final de mes. Entre elles hi havia l'automobilisme. El 1972 va crear un equip per competir a la Fórmula 2, amb un amic seu, Anthony Horsley, de pilot. Un any més tard van decidir fer el salt a la Fórmula 1. Horsley es va retirar a administrar l'equip i es va contractar un pilot sense experiència a la categoria però molt prometedor: James Hunt. 

L'escuderia Hesketh va durar només sis anys al campionat del món, fins al 1978, però va deixar-hi petjada per diversos motius. Va ser la primera que va introduir el glamur i l'espectacle a les curses. D'una banda, amb el propi Hunt, tan conegut per les seves aventures fora dels circuits co per la perícia a dins. De l'altra, amb el seu peculiar propietari, que arribava als Grans Premis amb vaixells i havia ubicat el garatge on es treballava en un palau. Tot això queda recollit en «Superbears, the story of Hesketh Racing», un llibre de tirada limitada i de gran format.

I és que des del 1974, l'equip Hesketh va ser conegut com els «bears» (els óssos). Segons el llibre, tot ve d'una estupidesa de rics. El lord va comprar una vegada una postal on sortia un ós i ell i els seus amics van començar a fer acudits d'aquest animal. A partir d’aquí, van iniciar tota una línia de marxandatge amb uns ossets amb la bandera del Regne Unit al casc. També en això van ser pioners.

Dos anys després, quan Hunt ja no era a l'equip, Hesketh va estar implicat en un dels episodis més recordats de la història de la Fórmula 1, l'accident de Niki Lauda a Nürburgring. Un dels seus vehicles va ser un dels tres que va xocar amb el Ferrari de l'austríac. El conduïa un compatriota seu, Herald Ertl, que va baixar a ajudar-lo i li va salvar la vida. I aquell cotxe ara és a Manresa.

Rescatat d'un karting

El té el fotògraf Miquel Liso en una nau de les instal·lacions de Pirelli a la capital del Bages. Hesketh tenia quatre d'aquestes màquines. Fins el 2001 estaven localitzades totes menys la número 3, que havia desaparegut, fins que un altre manresà, el col·leccionista Ramon Sala, la va trobar a E-bay. «El Ramon sempre busca comprar material d'aquest tipus i va veure que es venia un Hesketh. Va pensar que no era veritat, però va comprovar-ho i sí, era cert». El cotxe havia passat per diverses mans «i havia acabat a Alemanya, propietat d'un karting que el tenia perquè els nens hi juguessin movent el volant». Un volant que tenia un gran valor. Quan Sala va rascar a la pintura verda que lluïa aleshores, en va trobar una de blava i, a sota, una de blanca. Eren les successives evolucions del xassís número 3 del Hesketh.

Aleshores, Liso explica que «el fill de Hunt, Freddie, es va assabentar s’on era i el va voler comprar al Ramon, que n'havia pagat 6.000 euros i ara n'hi oferien 125.000». Per comprovar que era el cotxe real «va venir amb mecànics de l'època, que van garantir que era el cotxe bo gràcies a una placa que hi ha a la suspensió». Però el Freddie Hunt el volia per córrer en curses de vehicles antics i per això calia posar-hi motor. Entre tot, el pressupost se li dispara a més de 500.000 euros i no ho veu clar.

En aquest moment, Liso, que era client d'una botiga de maquetes que Sala tenia a Barcelona, li fa una oferta per quedar-se'l pagant a terminis. Sala prefereix que sigui a Manresa que no pas a Anglaterra i li ven a canvi que Liso li posi un motor, un Ford Cosworth de l'època dels quals encara en sobreviuen molts, per al qual el fotògraf ara està buscant finançament. L'aparença actual del cotxe és idèntica a la que tenia quan el conduïa Hunt, fins i tot amb el barret amb el número 24 que Sala va manar construir a la mateixa empresa que l'havia creat fa cinquanta anys partint del mateix motllo.

En la seva ubicació actual, el Hesketh número 3 amb el número 24 està acompanyat de tot de plafons explicatius que narren la seva història. Aquest monoplaça només va resistir sis grans premis més després del terrible accident de Nürburgring. Curiosament, el seu últim va ser el 24 d'octubre del 1976, conduït pel mateix Herald Ertl al circuit del Mont Fuji, al Japó. Ertl va quedar 22è de la cursa i aquell mateix dia James Hunt, amb McLaren, va guanyar el seu únic títol de campió del món.

En l'exposició que acompanya el cotxe, hi ha un espai destinat a l'accident de Lauda. Es veuen fotos i fins i tot un gran dibuix recreant l'impacte i l'incendi que el va seguir. En alguna de les instantànies, es pot veure el Hesketh parat al mig del circuit o retirat per les assistències. Aleshores, les mesures de seguretat no eren les mateixes que ara. Els pilots estaven molt més exposats i el material de la seva granota no era tan segur. Nürburgring era un circuit gegant de 22 quilòmetres i, per tant, costava arribar a totes les zones susceptibles d'haver-hi un accident. Tot aquell món es pot veure a Manresa ara, contactant amb el mateix Liso, que està encantat de mostrar al món l'ós més ràpid [quan tingui motor nou] de Manresa.

James Hunt, un rebel que va viure tant de pressa com corria

En l’exposició del Hesketh de Miquel Liso també hi ha molts elements referents a James Hunt. La vida d’aquest pilot anglès es va consumir a tot drap. Va morir als 45 anys, segurament víctima de tots els excessos amb els quals havia castigat el seu cos des de feia molt temps. 

La pel·lícula «Rush, pasión y gloria» del 2013, en què Chris Hemsworth dona vida al pilot i que es pot veure a Netflix, mostra de manera molt clara aquesta vida la seva competició amb Niki Lauda per ser el millor. Eren dos mons, ell esbojarrat, faldiller i pràcticament alcohòlic, davant de l’austríac, disciplinat, obsessiu i cerebral. 

A les parets de la nau en què està ubicat el Hesketh manresà, apareixen frases del mateix Hunt. En una d’elles es pregunta, per exemple, si «vols anar a un ritme constant durant setanta anys o vols anar a tota velocitat durant deu i llavors, relaxar-te? Prefereixo fer-ho d’aquesta manera».

També apareix una foto seva traient el cotxe per l’actual portal de marató de l’Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona, sempre amb la bandera escocesa i l’anglesa al xassís. I alguna foto pujada de to amb un cor i la inscripció «el sexe és una cosa d’alt rendiment». També deia que el sexe "és l'esmorzar dels campions". A sota, una frase que avui en dia seria molt comentada: «Tinc una teoria sobre el fet que a les dones els agradin els pilots. És per la nostra proximitat a la mort. Com més a prop estàs de la mort, més viu et sents. És una manera meravellosa de viure i l’única manera de conduir».