«He intentat donar la meva millor versió, amb les meves virtuts i carències»

Diumenge que ve contra el Baskonia dirigirà el seu partit 1.000 l’ACB. Orgull o vertigen?

Són molts partits, sí. De fet són més, perquè s’hi han de sumar els de la LEB o els de competició europea, uns 1.500 en total. Però, sí són molts. Fa il·lusió, però és clar, és un número que et diu que el final s’apropa. I això sí que fa una mica de vertigen. Content d’arribar perquè són molts anys, 34 anys des de que vaig començar com a primer entrenador i és molt difícil d’arribar-hi

Recorda el primer partit?

Sí, i tant! Va ser un Joventut – Saragossa.

Quin és el millor record i quin és el pitjor?

En 34 anys, n’hi ha de bons i de dolents, com és lògic. I tots formen part de la mateixa moneda. No pots dir vull ser entrenador professional, o periodista o mecànic, i només tenir bons moments. Això no passa. I els moments dolents primer, t’ajuden a superar-los, que no està malament, i, segon, posen en valor el bons moments perquè si tot anés de cara, no et posaries ni content. Però, un bon moment, si me’n fas triar un, doncs n’hi ha un de mític que recordaré tota la vida i que també la meva família recordarà quan jo no hi sigui que és el partit que vam guanyar a la pista del Madrid amb el Manresa i que va significar la salvació. Aquell va ser el millor moment per la dificultat, per on vam guanyar, pel que significava... si n’he de triar un dels mil, és aquell. De dolents, també en recordo, és clar, algunes derrotes molt dures.

Ha dirigit molts jugadors en aquests 34 anys. La llista seria llarga. Només li pregunto per un, Chima Moneke que diumenge torna al Congost.

És la primera vegada que torna i l’afició el rebrà com es mereix, com ha rebut a d’altres. Perquè l’afició del Manresa, històricament, rep de manera fantàstica tots els jugadors que han jugat amb cor i s’hi han deixat la pell perquè és una afició entesa i agraïda i que valora l’esforç dels jugadors que hi han estat, el temps que sigui. I el Moneke és un d’aquests jugadors que va deixar empremta pel seu tarannà i perquè va fer una temporada molt bona.

No ha entrenat mai el Barça ni el Madrid. Ja sé que li ho han preguntat moltes vegades, però amb la seva trajectòria sembla estrany?

Ho agraeixo, però la realitat és una altra. Estic molt orgullós dels equips que he entrenat i no en trobo a faltar cap. No estic frustrat per no haver entrenat a equips millors. I, al final, amb una carrera tan llarga, no puc dir que hagi tingut mala sort o que no m’hagin donat una oportunitat... si no ha passat, és que no havia de passar. No li dono més voltes. Al final, els entrenadors com els jugadors tenim un nivell. Però els jugadors tenen estadístiques, dades físiques i són més fàcils d’avaluar pel que fa la tècnica o la seva força física. En un entrenador això no ho veus.

Però sí com fan jugar els seus equips, com entrenen...

Sí, però al final, de la mateixa manera que hi ha jugadors que són molt bons per a un determinat equip, en els entrenadors ens passa el mateix. I la realitat és que jo sóc entrenador del Manresa i he de donar-hi el millor de mi, i potser és el millor lloc en què puc estar. Es podria viure com una frustració i pensar que jo hauria de ser al Panathinaikos o al CSKA, però no és el meu cas. Jo sóc moderadament feliç entrenant al Manresa. No trobo res a faltar, ni tampoc tinc enveja de cap altre entrenador.

Per què no tot és guanyar?

Exacte. A vegades es pensa que l’entrenador, si no guanya, no troba la felicitat professional. I no hi estic d’acord. Perquè en el Manresa guanyem el 50 per cent dels partits en una temporada bona i jo estic molt content. Que m’agradaria guanyar el 80 per cent com guanya el del Madrid? Sí, és clar. I al del Madrid li agradaria guanyar el 90 per cent! Jo trobo la felicitat i l’estabilitat emocional i les ganes d’entrenar al Manresa, amb un club que té un pressupost limitat i que sap que, normalment, perdrà més partits dels que guanyarà. No em frustra. Sé on sóc, i crec que no tot és guanyar, efectivament. Hi ha d’altres aspectes que em fan sentir bé com a entrenador sense guanyar un 70 per cent dels partits.

Quan mira enrere, pensa com hauria canviat la vida si hagués pres una altra decisió en un moment concret?

Sí, és inevitable no penedir-te de decisions que has pres. Li haurà passat a tothom. Jo sóc una persona normal, dedicar-me a l’esport professional no em converteix en extraordinari. Però la realitat és que, quan prens una decisió, ho fas convençut. No hi donis més voltes. No miris enrere. Això també ens passa en un partit. Quan s’acaba i veus que l’has perdut, també et qüestiones les decisions que has pres o el que podies haver fet i no has fet. Si haguéssim defensat en zona, si durant la setmana haguéssim entrenat allò... això passa sempre, sobretot quan les coses no surten bé. Però, no és veritat, tu has fet el que creies que havies de fer i ho has fet amb convenciment. Si no surt bé, intenta rectificar la pròxima vegada, però no et martiritzis amb qüestions que ja no es poden canviar. Perquè, al final, tot encaixa. Jo he intentat donar sempre la meva millor versió, amb les meves virtuts i les meves carències. Podia haver estat millor entrenador? Segur. Però també podia haver estat pitjor. No sóc de mirar enrere.

Com ha canviat el bàsquet en aquests 34 anys?

Molt. Primer, els clubs s’han professionalitzat molt, no tenen res a veure amb els de fa trenta anys. Els staff tècnics han canviat moltíssim i més que ho faran perquè aquest és un procés que no s’acaba mai. Ara tenim més jugadors que quan vaig començar al Manresa. Per tant, entrenem i juguem de manera diferent. Els jugadors són millors físicament i tècnicament, i això no ho dic en detriment dels anteriors, és una qüestió evolutiva. Els entrenadors d’aquí a deu anys seran millors que nosaltres. Segon, ha canviat el reglament, també. Canvis que han provocat que es jugui diferent. Passar dels 30 segons de possessió als 24, per exemple.

El tir de tres, també.

El tir de tres ja existia...

Sí, però ara se’n llancen molts més.

Efectivament, sí. El bàsquet a nivell físic, tècnic i tàctic ha canviat. I ho continuarà fent. Si veiem un partit de fa trenta anys, veurem que es jugava més lent, les defenses eren menys agressives, es jugava amb menys jugadors.

No només hi ha un canvi en el joc. Tecnològic, també. Avui tenen més eines per analitzar els rivals, monitoritzar els estats físics... és més ‘científic’. Els jugadors canvien, apareixen noves generacions que ja han crescut amb els canvis, però un entrenador, com s’hi adapta?

Bé, en aquest sentit, tinc un cert orgull de portar tants anys d’entrenador professional perquè, efectivament, hi ha un procés d’adaptació i de supervivència constant. Si ara continués fent el que feia als anys 90, per més bo que fos llavors, ara seria un desastre d’entrenador. Vol dir que he tingut la voluntat de no conformar-me, de voler aprendre, de voler millorar i de buscar informació per ser millor entrenador. Crec que això ho he fet. No em considero una persona amb una gran autoestima. Això m’ha portat a no estar segur del que feia, cosa que m’ha obligat a estudiar més, a esforçar-me més per intentar ser millor. Mai m’he cregut que sigui molt bo. Crec que aquest pensament, un punt negatiu, m’ha ajudat a adaptar-me a la lliga. Hi ha una manera de millorar com a entrenador que és el treball amb l’equip tècnic. I després hi ha el jugadors, que són una font d’inspiració perquè ells tenen molta experiència. Si porto tant temps, no tot és mèrit meu. Hi ha un punt de sort, d’estar en clubs que et fan confiança i creuen en tu, de trobar-te persones pel camí que t’ajuden.

Aquest punt d’humilitat també deu haver estat necessari?

Bé, el que jo tinc molt clar és que aquesta carrera de 34 anys, no l’he fet tot sol. Hi ha l’àmbit més íntim, sobretot la meva dona, que ha estat bàsic. Però després hi ha hagut persones que han anat canviant però que han estat decisives perquè m’han ajudat a millorar, a perseverar, a aprendre.

En alguna entrevista ha dit que cada cop és més a prop del final. Més enllà de l’obvietat epls anys transcorreguts, quant a prop n’està?

No m’ho he plantejat. Visc molt el dia a dia. Però, entrenar crec que, mentre pugui, ho faré sempre. Competir i entrenar a l’ACB, sí, ja queda menys.

Es veu acabant a la base?

Crec que sí. Perquè entrenar m’agrada molt. O potser entreno un equip durant la setmana, però no dirigeixo els partits.

Però no ha pensat en la retirada encara?

No, encara no. Però, tinc dues respostes a la pregunta. La primera, que depenc que un club em fitxi. I la segona, que mantingui la il·lusió i la força que es necessita per entrenar perquè no tot és experiència i coneixements. Hi ha una part de voler lluitar, de patir el desgast de dirigir un grup... això no es pot fer de qualsevol manera, no pots deixar de preocupar-te per la qualitat dels entrenaments o per si no guanyes. Quan això passa, ho has de deixar. I aquesta part que depèn de mi, la veuré i quan ja no tingui la força, serà el moment de deixar-ho perquè ja no tinc la necessitat econòmica d’entrenar a l’elit.

Entenc que no ho veu massa a prop, doncs?

No serà en sis mesos, ni en un any. Però sí que hi estic atent. En el moment que noti que he perdut la il·lusió o que vegi que ja no tinc la capacitat o l’energia per seguir, ho deixaré. Espero que sigui tard però, si és aviat, doncs ho reconeixeré i passarem pàgina.

Subscriu-te per seguir llegint