«Ser de casa, del club de tota la vida, treballar... fa que la gent no em vegi com una atleta professional o tan d’elit»

Meritxell Soler Delgado (Sant Joan de Vilatorrada, 1992) és a la recta final de la preparació per a la marató de Sevilla del 18 de febrer. Fa un any va debutar a la cursa més mítica de l'atletisme i hi va obtenir la mínima per als Jocs Olímpics de París de l'estiu que ve, amb una marca de 2:26:37, a només 13 segons del rècord d'Espanya que ostenta Marta Galimany. Soler és odontòloga de professió. En combina l'exercici amb els durs i exigents entrenaments diaris. No s'ha mogut mai del Club Atlètic de Manresa. No té cap ajuda federativa, ni mai s'ha plantejat ingressar en un Centre d'Alt Rendiment. "No sé ni com funciona", confessa en aquesta entrevista amb Regió7. No pretén ser cap referent per a les noves generacions d'atletes, tot i que reconeix que potser ho és. Afronta la Marató de Sevilla del 18 de febrer amb la intenció de quedar Campiona d'Espanya i guanyar-se de manera directa una de les tres places que hi ha en disputa per ser als Jocs Olímpics de París.

Quin entrenament fa avui?

Avui he de córrer uns 20 km i he de fer pesos. Tot això ara al matí. I 10 km més a la tarda.

A quins ritmes?

Suaus, per sota de 5 min el km, sobre el 4:45, si fa no fa.

Quin és l’esquema de la setmana?

Els dilluns, dimecres i divendres són força així. Els dimarts i dijous ja són més forts, però més curts, és clar, i dissabte faig pujades al matí i a la tarda un altre entrenament, i el diumenge tirada llarga. Aquest és l’esquema bàsic de la setmana.

En quina fase està de l’entrenament si la marató de Sevilla és el 18 de febrer?

Sí, ens queden tres setmanes tot just. Ja són els últims entrenaments de qualitat.

Com hi arriba?

Fa quinze dies vaig fer marca a la Mitja Marató de Santa Pola, 1:10:21, i aquest diumenge vaig fer els 10 km de Vilafranca.

On també va fer marca.

Personal no, però el rècord de la prova sí, és veritat. Hi vaig anar a fer un entrenament de qualitat.

Per tant, sembla que hi arriba en estat òptim?

Sí, de moment, estic en forma. Ara faltarà que el dia de la Marató a Sevilla tot vagi bé, però ara mateix els temps els estic fent.

I entre els 20 km i els pesos i els altres 10 km, què farà?

Anar a treballar!

Com es compagina un entrenament tan exigent amb la feina a la clínica odontològica?

Bé, hi ha dies que millor, i d’altres que pitjor. És clar que estic més cansada que si només hagués d’entrenar o només hagués de treballar. Però, quan acabo el dia, em dic «ho he fet!, anem per l’endemà».

L’objectiu de la temporada són els Jocs Olímpics. Quin calendari li queda?

Sí, m’he de guanyar la plaça a Sevilla. Si me la guanyo, el juny hi ha l’Europeu de Mitja Marató, que m’agradaria fer si em deixessin i tot va bé, i llavors ja l’11 d’agost la Marató de París, que en aquesta edició tancarà els Jocs.

Què vol dir si la deixessin?

És que, a vegades, si et classifiques per als Jocs, no et deixen fer l’Europeu.

La Federació Espanyola vol dir.

Sí, no han sortit uns criteris clars, però de vegades passa això.

Vostè ja té la mínima per als Jocs. Què ha de fer per obtenir-ne la plaça?

Hi ha dos criteris: fer la mínima, que ja la tinc, i que només hi poden anar tres atletes per cada país. I en som set que tenim la mínima. Els criteris diuen que hi va qui guanya el campionat d’Espanya, que és el que vull fer jo, i les dues següents hi van a criteri tècnic, tot i que normalment són les dues millors marques següents.

I es compleix?

Bé, per això em vull assegurar el campionat d’Espanya! Aquest es compleix passi el que passi, qui el guanya hi va. Les dues següents, és cert que són a criteri tècnic i, tot i que acostumen a agafar les dues millors marques, hi poden haver decisions subjectives. I alguna vegada ha passat que no han agafat a les dues millors.

En aquest sentit, creu que no estar en cap CAR i haver-se quedat al seu club de sempre, la pot perjudicar?

Vull pensar que no. Sí que és veritat que els seleccionadors són de Madrid i que si han de decidir entre mi o alguna a qui tenen més vista... però vull pensar que no m'anirà en contra.

Pel fet de ser una atleta d’elit té alguna beca o ajuda, encara que no resideixi a cap CAR?

No, cap ni una. Només d'espònsors. De federativa, zero.

Per tant, vostè està competint en inferioritat de condicions?

Sí. Les atletes que estan en un centre disposen de metges, fisioterapeutes, nutricionistes, no han de cuinar, ni de rentar-se la roba... només s’han de preocupar d’entrenar. És un avantatge que tenen, sí. De tota manera, en marató és complicat tenir beca perquè el sistema de puntuació que s’aplica ens perjudica, ja que nosaltres fem una o dues competicions l’any, i no en sumem mai prou. Això es vol canviar.

Aquest desavantatge, el viu com un estímul o com un greuge?

Mig i mig! Perquè a vegades penso que em seria més fàcil d’aconseguir els objectius amb una mica més d’ajuda, però en d’altres penso que em posaria més pressió perquè em diria que això és el que estic fent, que ho he de fer bé, que tinc una beca federativa i que em paguen per entrenar-me i córrer i obtenir resultats, que no treballo... crec que em pressionaria.

S’ha arribat a trobar amb la disjuntiva d’haver de decidir?

No. De fet, sincerament, no sé ni com funciona. No m’he plantejat mai anar a cap Centre d’Alt Rendiment de Madrid o Barcelona. La meva vida és aquí. Hi tinc el meu marit, la meva família, el meu grup d’entrenament... no, no m’ho plantejo.

A l’esport hi ha dos tòpics, un que diu que el més important és el camí, més que no pas l’èxit i, el seu contrari, que diu que el segon és el primer dels perdedors. Davant la possibilitat d’aconseguir la plaça olímpica, amb quin es queda?

Amb el fet que el camí és important, és clar, però que el resultat també ho és! Perquè el camí, i més el d’una prova de fons, és llarg i dur. I si hi poses tot el teu esforç i els resultats no surten, sí que hauràs gaudit del camí, però havent fet entrenaments molt durs, físicament i mentalment. Llavors, si els resultats no arriben a la primera vegada, n’intentes una segona, però jo una tercera ja no la faria.

Llavors, què canviarà si no obté la plaça olímpica?

No, res, no ho dic per això. També tinc d’altres objectius. A més, jo puc córrer molt, pot ser que faci marca personal, però també pot passar que hi hagi alguna altra noia que corri més que jo. Això pot passar. Depèn molt de mi, però també de les altres corredores. Si no em classifico, sí que aniria a l’Europeu, perquè la mínima també la tinc, i em plantejaria fer alguna altra marató, potser la de València. Sí que tinc l’objectiu de París, però no és "o els Jocs o res".

Quins referents ha tingut?

No, no n’he tingut cap especialment. Sí que quan vaig començar aquí hi havia la Rosa Morató, que és de Navarcles, que entrenava a Manresa, que era olímpica, que havia fet podi en els Europeus de cros....i sí que va ser com el meu referent. Però, a part d’ella, no hi ha hagut ningú amb qui em fixés per dir «vull ser com ella». He anat fent a la meva.

Com entra a l’atletisme?

De casualitat. A través del pare d’una amiga meva. Però, no vaig aguantar ni deu minuts! He estat molt progressiva en aquests 15 anys. No hi ha cap moment en què pugui dir que vaig fer un salt de qualitat. Sí que després de la Covid vaig anar fent marques més bones, algun podi al campionat d’Espanya, però he estat molt progressiva.

I creu que és referent per a alguna jove atleta?

Cada cop m'adono que sí que ho sóc, tot i que tampoc és el meu objectiu. Però, sí, és veritat que em trobo amb nens del Club Atlètic o en curses a què vaig que es volen fer fotografies amb mi. Doncs, potser sí que començo a ser un referent. I m’agrada per les nenes perquè jo vaig començar sense cap referent i potser sí que tenir algú en qui fixar-se les animarà a voler esforçar-se i entrenar més.

Entre els valors que pot transmetre, creu que hi ha el que es pot ser atleta d’elit sense sortir de casa, en el club de tota la teva vida, amb família, havent estudiat una carrera, treballant... ? Vull dir que es pot arribar a l’elit sense haver de residir en un Centre d’Alt Rendiment, portant una vida més o menys normal.

Sí, és veritat, té raó. Però tot això de ser de casa, del club de tota la vida, de treballar... també fa que la gent no em vegi com una atleta professional o tan d’elit. Els sembla que corro per hobby i que, per tant, a mi no em calen les ajudes o els premis per córrer que els calen als atletes professionals. Això m’ho he trobat en més d’una cursa i en més d’un cas.

És injust.

Per això ho dic, que, per una banda, està molt bé ser referència per tots aquests valors que diu, però per l’altra em trobo que hi ha gent que no em valora tant perquè no em veu tan professional com a una altra atleta que només es dedica a córrer. És totalment injust, sí.