Quan guanyar no ho és tot

“Llàstima dels tirs lliures de Badio i de la pilota perduda del Dani”, em diuen. Som a dilluns al matí, a punt de tornar de Màlaga. Les dues aficionades del Baxi Manresa amb què coincideixo a l’hotel estan orgulloses de l’equip, d’haver dut el Barça al límit i de l’exemple “que hem donat. Tothom amb qui vam coincidir ens va felicitar pel partit que havia fet l’equip i pel comportament que hem tingut com a afició”. Però amb tot, no poden deixar de lamentar aquells “errors”.

La percepció que queda en acabar un partit i encara unes 60 hores després és inevitablement esbiaixada. És cert que Brancou Badio va fallar dos tirs lliures amb 89-88 i amb 2’50 per jugar-se. El que ja no es recorda és que unes jugades abans, amb 87-85 al marcador i a 3’56 per al final, havia estat el blaugrana Jan Vesely qui havia fallat dos tirs lliures que bé podien haver obert un primer forat de 4 punts.

També és veritat que Dani Pérez va perdre més pilotes del que acostuma, però la que es recorda al 7’39 del quart període, amb 79-78 al marcador, no va tenir conseqüències perquè Jokubaitis va fallar el seu tir, Vaulet en va agafar el rebot i Badio va anotar el 79-80. Pérez va fer un partit excel·lent segons les estadístiques (amb 12 punts anotats, en una sèrie de 3 de 7 triples i un 12 de valoració) i la percepció que havia liderat amb Brandon Taylor (17 punts en 5 de 10 triples i un 13 de valoració) un partit enorme del Baxi contra un Barça en el seu millor estat de forma, com es va veure tant a la semifinal contra el Lenovo Tenerife com a la final contra el Reial Madrid.

El partit es va inclinar pel cantó blaugrana en el parcial de 8 a 0 en què Parker va agafar un rebot ofensiu, va anotar 4 punts i va posar un tap a Robinson, a més dels dos tirs lliures transformats per Laprovittola i una altra cistella de Vesely. Amb 1’25 per jugar-se, aquell avantatge de 7 punts va resultar ser definitiu.

“No tot és guanyar”, va valorar en acabar el tècnic Pedro Martínez. Estava “dolgut” per la derrota, però alhora estava "content perquè el Barça ha hagut de fer un gran partit per merèixer la victòria“.

Aquesta idea que en l’esport no tot és guanyar, i que Pedro Martínez ja havia desenvolupat en una entrevista amb Regió7, es reflecteix de manera admirable a la Copa del Rei de bàsquet. Probablement, és el millor torneig esportiu que es fa Espanya. Reunir les aficions dels vuit equips finalistes en una localitat durant un cap de setmana llarg crea un ambient únic. Això fa que quan al novembre l’ACB en treu a la venda els abonaments, s’esgotin en poques setmanes perquè els adquireixen aficionats al bàsquet, encara que no tinguin garantida la presència del seu equip.

Així, a la trobada de germanor que s’organitza el dissabte al matí, es podien veure samarretes ben diverses, no només les dels vuit equips finalistes, com va ser el cas de Màlaga en què n’hi havia del Baskonia i el Joventut, equips que es podien pensar que hi serien, però també de l’Obradoiro, per exemple. De fet, també era significatiu el nombre d’aficionats manresans ja tenien “previst venir, s’hi classifiqués o no el Baxi”, explicaven.

De fet, tot i que a la Plaça de la Marina n’hi havia, els seguidors blaugrana i madridistes hi eren minoria. Perquè hi ha una bretxa evident entre el FC Barcelona i el Reial Madrid que van a la Copa a guanyar-la com a únic objectiu possible i comprensible, i la resta que hi va a passar-ho bé, competir i, tant de bo, guanyar-la. No és gens estrany que el càntic empescat per l’afició de l’Unicaja que n’estan fins al capdamunt de l’un i de l’altre —malgrat que a la final no se sentís, certament—, se’l fessin seu les aficions dels altres clubs.

Aquesta bretxa encara es fa més exagerada a la Minicopa, en què Barça i Madrid hi acudeixen amb jugadors que any rere any generen debat sobre quina deu ser la seva edat real. El contrast entre l’objectiu de formar i competir d’uns, i el de guanyar per damunt de tot de Barça i Madrid, és flagrant.

A les primeres tres dècades del segle vint, la premsa parlava dels “esportius”, més que no pas dels “esportistes”. El terme incorporava un matís que es referia al comportament i als valors que són inherents a l’esport i que s’ha esborrat amb la hipercomercialització i professionalització que s’ha operat, especialment, a partir del segle XXI i de la qual el bàsquet també n’és un exponent privilegiat i la Copa del Rei un exemple immillorable. I, tanmateix, encara hi queden els aficionats.