"L'objectiu del Club Atlètic és mantenir-nos a la Divisió d'Honor"

Jordi Roy va entrar a la Junta Directiva del Club Atlètic Manresa fa tres anys. Des de maig de l'any passat, n’és el president. Per raons professionals, en va estar molts anys desvinculat, fins que en motiu del 50è aniversari el van contactar. D’aquella relació, en va sorgir el patrocini de l’Avinent.

Quina és la seva relació amb l’atletisme i el Club Atlètic?

Jo havia estat atleta d’un cert nivell català, durant molts anys, i també havia estat president del Club Atlètic l’any 1983, però durant un any, només.

Com va ser?

Bé, va ser un any força convuls i, la veritat, és que no sé ben bé ni com ni per què vaig acabar de president. Ara, així que va sortir una junta que va voler seguir endavant, vaig plegar-ne de seguida.

Vaig seguir competint en l'àmbit català un o dos anys més, però després, per qüestions professionals ho vaig deixar. Però, tota la vida que he estat soci del club i que n’he anat seguint l’actualitat, i també he anat fent atletisme de manteniment i per salut, diguem.

Tinc entès que vau intervenir perquè l’Avinent en fos l’espònsor principal.

Sí. Quan el Club va fer 50 anys, em van contactar per si els podia ajudar. Va ser quan hi vaig tornar a tenir una relació més estreta i, fruit d’aquest contacte, com que jo treballava a la part industrial d’Avinent, a Vilardell Purtí, vaig propiciar que n’esdevingués l’espònsor principal, sí.

Quin tipus d’atleta éreu?

Jo vaig començar a fer atletisme a Tarragona, al Reus Ploms, quan estudiava a la Universitat Laboral.

De quins anys parleu?

Als anys 74 o 75.

Heu dit que teníeu un cert nivell.

Sí, mentre vaig ser juvenil, sí que tenia un cert nivell nacional, estava a un nivell alt. Però, amb el pas a la categoria sènior, que va coincidir que vaig començar a treballar, ja no el vaig poder mantenir. Llavors, vaig continuar fent-ne i vaig passar a córrer pel Club Atlètic perquè soc fill de Manresa i volia competir per Manresa.

Quines proves fèieu?

De mig fons. I, en aquell temps, també es feia cros a l’hivern perquè ens servia de preparació per a la pista a l’estiu.

Ara també es fa.

Sí, però no tant com abans. Llavors, estava molt ben definit.

La diferència és la pista coberta?

Esclar, en aquells anys gairebé no n’hi havia, de pista coberta.

Així, devíeu coincidir amb la Carme Valero i en Josep Molins.

Sí, tot i que eren més grans que jo, els veia córrer. De fet, el que jo vaig veure moltes vegades va ser l’esquena del Santiago Abascal, que corria amb el FC Barcelona. En els cros, sobretot, ell al davant, i nosaltres darrere seu [riu].

Com vau trobar el club?

Bé, la veritat, tot molt correcte. De fet, jo mantenia contacte amb l’anterior presidenta, Mercè Rosich, i amb en Joan Lleonart, i la junta que hi havia ens veiem un parell o tres cops l’any. Pel que he explicat de l’acord amb l’Avinent.

Quina valoració en feu, d’aquest acord, ara que el veieu des de la presidència?

Honestament, crec que va ser un bon revulsiu per al club. Sobretot perquè va permetre mantenir l’equip femení a la Divisió d’Honor. Que, de fet, que s’hi mantingués, també va fer que Avinent es decidís a apostar-hi. Atletisme i producte sanitari lliguen bastant.

Bé...

Sí, sí, ja entenc per on vas. Però, a pesar de tot, l’atletisme encara és un dels esports més nets que hi ha. Parlo a nivell de Manresa. Quan s’entra a certa elit...

Això us anava a dir, hi ha casos recents a Espanya que fan pensar en el contrari.

És cert. Espanya no té gaire bona premsa, en aquest sentit.

Quines han estat les primeres decisions que heu pres?

Donar continuïtat perquè el club ha estat ben gestionat. No he fet cap gran canvi. Hem reorganitzat l’organigrama en algun punt. Potser he mirat de repartir les tasques entre tots, de manera que cada membre de la junta tingui una responsabilitat, sigui la comunicació, els rànquings, els viatges... potser perquè és el que jo he après en la meva vida professional. I, directament, jo porto la part econòmica, a banda de fer de president, és clar, i d’ajudar en el que calgui.

Heu parlat del femení, el masculí també és a Primera...

...sí, precisament, em vaig estrenar de president amb l’ascens de l’equip masculí, que va ser un punt inesperat, però tots van fer una actuació espectacular i vam quedar campions d'Espanya.

Us anava preguntar, si l’objectiu és mantenir la categoria dels dos equips?

Sí, és clar. Però, serà difícil.

Per què?

Perquè tenim forats en alguna prova en el masculí, i això que tenim 8 equips filials. I com que en les dues competicions prèvies competeixen dos atletes per prova, anirem justos. La jornada final ja és amb un sol atleta per prova, i llavors sí que podrem competir amb més garanties.

L’atletisme és un esport individual, bàsicament. Cada atleta pot tenir el seu entrenador, el seu calendari de proves... Creieu que hi ha sentiment de club?

Sí. Al Club Atlètic, jo li he trobat, almenys. I el cas més clar és el de la Meritxell Soler. És evident que, davant d’uns Jocs Olímpics, ella n’ha de prioritzar la preparació per damunt dels interessos del club. El seu és un cas a part. Però, el sentiment de club el té igualment. I la resta d’atletes competiran a la Lliga perquè ho senten. I conflictes amb els entrenadors de fora del club, no n’hem tingut. És més, s’acostuma a convidar-los a les proves de club.

La funció principal del club, quina és? Competir o formar?

La formació, indiscutiblement. Penseu que tenim l’escola d’atletisme més prestigiosa de Catalunya, segur, i d’Espanya, diria que molt probablement també. Aquesta és la base per poder mantenir els equips. És una activitat fonamental, del club. Esportivament, però també econòmicament.

Quants nois i noies hi teniu?

Uns 180, si fa no fa. Fa molt goig, la veritat. Procurem que provin totes les disciplines, que ho passin bé, que no s’avorreixin i que desenvolupin totes les seves capacitats. A no ser que veiem que n’hi ha algun amb un talent especial per alguna disciplina concreta, que llavors sí que la hi potenciem.

Quina part del pressupost es cobreix amb els ingressos de l’escola?

Bé, l’escola sustenta el club. Aproximadament, representa el 50% dels ingressos del club.

I l’altre 50%, com s’obté?

Els espònsors, el principal i la resta, n’aporten el 25%, aproximadament, i el 30% que falta es cobreix amb subvencions públiques i les quotes dels socis.

Quin és el pressupost total?

Uns 300.000 euros.

En què es gasten?

La major part se’n va en el pagament dels tècnics i monitors, i en els desplaçaments a les competicions.

I les beques als atletes?

En beques, hi dediquem uns 40.000 euros l’any. Són les ajudes que destinem als atletes i que estan establertes a partir d’uns barems que es basen en les seves marques, rècords o resultats. Es fa per premiar-los però, alhora, per poder-los retenir al club. Es va instaurar fa uns deu anys, i funciona molt bé.