El sisè monument ciclista

 L’exhibició de Tadej Pogacar (UAE) dissabte a l’Strade Bianche, amb una victòria aconseguida en solitari després de culminar una escapada a 81 km de la meta situada a la Piazza del Campo de Siena, dona punts a la clàssica moderna per merèixer el qualificatiu de sisè monument ciclista.

Des de fa dècades, la Unió Ciclista Internacional (UCI) prova de fer-se amb la governança del ciclisme a través de farcir el calendari de l’any de curses repartides per tot el món i de crear una mena de lliga amb ascensos i descensos que obliga els equips a competir en un nombre determinat de carreres i a treure els punts necessaris per mantenir-se a la categoria o pujar a la superior. I, no obstant aquests intents, l’UCI no acaba de sortir-se’n perquè la història és tossuda, el prestigi es guanya i no s’atorga, i l’èpica no s’improvisa.

El Tour de França és el veritable campionat del món ciclista, encara que qui el guanya no llueix un mallot amb els colors de l’arc de Sant Martí durant tot un any. El Giro d’Itàlia i la Vuelta a Espanya se situen un graó per sota, com una consolació o un plus, de la mateixa manera que les curses d’una setmana, la París - Niça, la Tirrena - Adriàtic o la Volta Catalunya, per exemple, que a banda de complir una funció preparatòria de cara a les tres grans voltes, donen prestigi als palmaresos dels ciclistes.

I llavors hi ha, en les curses d’un sol dia, els Cinc monuments: La Milan - San Remo (Itàlia), el Tour de Flandes (Bèlgica), la París - Roubaix (França), la Lieja - Bastogne - Lieja (Bèlgica) i Il Lombardia (Itàlia). Curses que es corren des de fa molts anys, d’entre finals del segle XIX i començaments del XX, de més de 200 km i d’una duresa extrema.

I, des de fa uns pocs anys, hi ha l’Strade Bianche que malda per convertir-se en el sisè monument ciclista. La Clàssica del Nord de més al Sud, es defineixen ells mateixos. La primera edició es va córrer el 2007, i tot i que ja va cridar l’atenció per les seves pistes de terra blanca del rere país de la Toscana, va ser a l’edició del 2021 quan va començar a fer oposicions a la consideració de monument.

Aquell any, en el vuitè tram d’sterrato, el de Monte Santa Marie, de cinc estrelles i 11,5 km, es va formar un grup de vuit corredors —aviat reduït a 7—, en què hi havia Wout van Aert, Mathieu Van der Poel, Tadej Pogacar, Julian Alaphilippe (el guanyador de l’any anterior), Egan Bernal, Tom Pidcock i Michael Gogi. En el darrer tram de terra, el de Le Tolfe, Van der Poel va llançar un atac brutal que només Alaphilippe va poder seguir. Però, va ser a la pujada per Santa Caterina on l’holandès va protagonitzar una exhibició memorable, de les que forgen caràcters i inspiren llegendes. Va arrencar amb una força tan insòlita, que semblava que la bicicleta se li havia de desmuntar en qualsevol moment.

Des d’aquell 2021, l’Strade Bianche és una clàssica moderna, valgui la incongruència, que mereix el qualificatiu de sisè monument. I dissabte, Tadej Pogacar hi va contribuir amb una altra victòria èpica. Cert que no tenia de rival cap dels altres integrants del big six ciclista (Van Aert, Van der Poel, Roglic, Evenepoel i Vingegaard), sí que hi tenia Tom Pidcock, el guanyador del 2023, però és que no sempre calen. L’eslovè va anunciar que atacaria al Monte Santa Marie i ho va fer. Ningú va ser capaç de seguir-li el ritme. Va guanyar amb 2'44'' sobre Tom Skujins (Lidl-Trek), la diferència més gran mai obtinguda a la cursa.

De l’Strade Bianche es deia que no podia aspirar a ser un monument perquè no superava els 200 km ni tenia prou anys d’existència. Des de dissabte, en té 215 km i ha sumat 4 trams més de terra, dels 11 als 15. Només cal que els ciclistes la segueixin ambicionant. Perquè, pel que fa als anys, només és una qüestió de temps.