Història del boulder: evolució d'un entrenament centenari que ha conquerit rocòdroms, parcs, escoles i Jocs Olímpics

Enfilar-se a un arbre, enfilar-se a un sofà o a una cadira, arribar a dalt de tot d'un mur… L'instint de l'ésser humà es manifesta amb més intensitat durant la primera etapa de la nostra vida i entre aquests aprenentatges inicials hi ha el de superar i resoldre obstacles. Escalar ha estat part fonamental de l'evolució de l'ésser humà encara que fa temps que va passar de ser una necessitat vital a convertir-se en un joc de nens… i no tan nens. Ara hi ha qui viu per enfilar-se practicant el bouldering, una disciplina d'itineraris curts o blocs de roca, que aviat arribarà al seu centenari atenent les bases que es van posar cap al 1930 entre les roques franceses del bosc de Fontainebleau, a prop de París. Avui dia està tan estès que es pot practicar fins i tot al Central Park de Nova York.

L'alpinista i escalador Oscar Eckenstein va formar part el 1902 de la primera expedició que va intentar pujar a la segona muntanya més alta del món, el K2. Abans d'aquesta gosadia, a l'última dècada del segle XIX, Eckenstein solia freqüentar el nord de Gal·les per escalar i, sense saber-ho encara, plasmar a Llanberis Pass els que són considerats els primers rastres de boulder de la història, realitzant diferents passos tècnics, físics i d’equilibri procedents de la gimnàstica. Poc després d'aquests inaudits 'entrenaments' específics, el 1898, (el mag, poeta, alquimista) Aleister Crowley -amic d'Eckenstein- va deixar escrit al llibre de visites de l'hotel Wastwater, al Lake District -on també solia anar Eckenstein-, la considerada primera guia de boulder de la història.

Les formes pioneres d'entrenament i entreteniment d'aquests dos anglesos no van tenir continuïtat ni seguiment a les illes britàniques i es va quedar com un fet aïllat. Passarien més de tres dècades fins que l'escalador Pierre Allin va buscar a Fontainebleau una manera senzilla d'entrenar moviments i superar obstacles que posteriorment es pogués trobar als Alps. Aquest bosc tenia fàcil accés i estava relativament a prop de París, a 70 quilòmetres de l'Arc del Triomf, de manera que va facilitar que aquest tipus de pràctica conquerís la ment i passió de més francesos. La idea d'Allin no es va quedar aquí, ja que per practicar aquests entrenaments va incorporar a la seva espardenya una sola de goma llisa que proporcionava una subjecció en roca incomparable fins ara. D'aquesta manera, Allin es va convertir en l'inventor dels peus de gat i encara que ell els comencés a utilitzar als anys 30, no els va comercialitzar (ell mateix) fins al 1948 a la seva pròpia botiga parisenca d'articles d'escalada.

Pierre Allin (Mirebeau, 1904 – Saint-Martin-d'Uriage, 2000)

Se'l considera el pare de l'escalada en roca amb l'inici dels seus entrenaments a Fontainebleau cap al 1934, a més de prolífic inventor per innovadors artefactes com els peus de gat; l'ús de peces de plomes (duvet) per dissenyar sacs de dormir, bivac o abrics de plomes; o el perfeccionament dels mosquetons; precursor dels descensors. Aquests invents seus més altres productes d'escalada els venia a la seva botiga especialitzada que va obrir a París cap a mitjans del segle XX. Va ser un alpinista que va formar part de la primera cordada francesa a intentar un 8.000 i autor d'ascensions inèdites fins ara, com la cara nord del Petit Dru. Fins als 60 anys no se'n va anar a viure a Chamonix definitivament i fins als 80 no va deixar d'escalar.

Així van ser els inicis del bouldering a la postguerra (1946): Diversos escaladors, inclòs Pierre Allin, entrenant a Fontainebleau:

Si la primera espurna anglesa d'Eckenstein no va aconseguir encendre la metxa, la francesa d'Allin, sí. I, com la pólvora, va córrer pels amants de la natura i dels desafiaments físics i tècnics que suposa salvar una roca, una 'rocher' -en francès-, un 'boulder' -en anglès-. Un ésser humà adult, per diversió, entrenament i com a repte, tornava a aprofundir en el seu instint per intentar superar-se. Actualment, Fontainebleau continua sent bressol del boulder i una de les escoles més brillants d'aquesta disciplina a nivell mundial. De fet, dona nom a l'escala europea de dificultat de l'escalada: l'escala Fontainebleau o l'escala F (del 1a al 9a).

La mentalitat de John Gill per impulsar el boulder

Tot i això, per comprendre el 'bouldering' de l'actualitat cal viatjar des de Fontainebleau a les Muntanyes Rocoses dels Estats Units, on John Gill va situar aquesta disciplina a un altre nivell i va establir les bases del boulder modern cap a la meitat del segle XX. Gill va traslladar la tècnica de la gimnàstica -i el magnesi- a la roca i es va especialitzar tant en la roca que va ser el primer que la va deslligar de l'escalada clàssica, mostrant que més enllà de ser un entrenament complementari, també era independent i la fi en si mateix. Va ser-ne l'impulsor definitiu tant per les tècniques innovadores i dinàmiques com per la mentalitat nova que hi va aplicar.

Gill va ser 'creient' del boulder i va enganxar seguidors quan va resoldre parets com la de 'The Thimble' -Custer State Park, Dakota del Sud- el 1961 (7a+ de 12 metres). Exercicis així van servir d'inspiració i desafiament per a un públic que va començar a créixer i consolidar-se per tot el món. A la proesa de Gill n’hi seguirien més, encara que el següent gran impuls que rebria el boulder vindria a la dècada dels 80 amb la invenció del crashpad o matalàs, l'avenç més important de sempre en matèria de seguretat del boulder.

El crashpad va provocar que l'accessibilitat al boulder es multipliqués amb una important disminució del risc sense restar-hi gaire adrenalina. Fins aleshores, les caigudes les frenaven companys i companyes que se situaven sota l'escalador o escaladora amb els braços preparats per esmorteir. A partir dels 80, a aquests braços se’ls va unir el crashpad, de manera que va obrir encara més el ventall de públic i, a més, també va permetre que s'intentessin resoldre problemes -així és com es diu- més alts i espectaculars a la roca.

A partir d'aquí, la invenció de les preses en aquesta mateixa dècada i la posterior aparició de rocòdroms al voltant dels 90 va propiciar que ja no hi hagués necessitat de desplaçar-se gaire lluny per practicar boulder. Una dècada després, ja en aquest segle, comença la proliferació de rocòdroms específics i per a diferents nivells, incloent-hi els boulders urbans, que proliferen per parcs i espais comuns i de lliure accés. I ara es pot practicar des del Central Park de Nova York a uns acabats de col·locar al costat de la madrilenya M30… També és comú veure parets amb preses en escoles.

Tot aquest plat, que s'ha anat cuinant des de fa gairebé 100 anys, ha tingut el 'boom' recentment amb la incorporació de l'escalada als Jocs Olímpics de Tòquio 2020, en què es va proposar una prova que va reunir boulder, dificultat i velocitat (campió olímpic l'espanyol Alberto Ginés i campiona olímpica l'eslovena Janja Garnbret) i que ara, a París 2024, té la seva expansió separant la prova de velocitat de la de boulder i dificultat.

Quan Pierre Allin va presenciar a la seva ciutat -París- els Jocs del 1924 era impossible imaginar que 100 anys després algú es penjaria allà mateix una medalla olímpica realitzant moviments i tècniques que ell va iniciar sobre una superfície rocosa a uns 70 quilòmetres de Le Bourget, el rocòdrom que coronarà aquest estiu quatre campions olímpics. Gairebé cent anys després, la roca que va començar a envoltar Allin és a prop de resoldre's arribant al punt des d'on es va iniciar tot.