Dra. Eva López: “M'encantaria entrenar algú que aspiri a una medalla olímpica”

L'escaladora i entrenadora Eva López (Toledo, 1970) és de naturalesa inquieta -tant físicament com mentalment-, per això alhora que va començar a escalar també va començar a estudiar sobre l'entrenament. D'aquí va passar a exercir com a entrenadora personal en escalada i a impartir formacions en aquest camp de l'entrenament. Actualment és Doctora en Rendiment Esportiu i ha fet investigacions sobre mètodes de millora de la força de dits. Entrenadora de joves, amateurs, professionals, campions, aspirants… En aquesta xerrada amb ella es descobreix la seva passió per ajudar els altres a superar els seus propis límits, independentment d'on siguin.

¿Com definiries Eva López per a qui no la conegui?

Com una escaladora que és feliç practicant el seu esport ia qui li apassiona tot allò que hi tingui a veure. Ara escalo el que em deixa el cos, però vaig estar a l'elit fins fa uns 10 anys. El 2005 vaig ser la 6a dona del món a encadenar un 8c i el 2013 vaig aconseguir el meu màxim grau: un 8c+.

 A més, gaudeixo molt buscant superar-me a si mateixa i m'encanta fer-me preguntes.

¿Què significa per a tu escalar?

És el més divertit que hi ha. És superar-me, jugar a resoldre el puzle de com pujar mentre t'exercites de manera molt intensa i aprens sobre el teu cos i les teves sensacions, és construir un cos i les habilitats que necessites per gaudir-ne més. Després, aconseguir col·locar-te de forma eficient i aplicar la força òptima a cada moviment, per rar o dur que sigui, és al·lucinant.

I perquè som un tot, també m'encanta perquè aprens a controlar la teva ment: per enfrontar-te a la duresa o la incertesa de cada moviment; lluitar malgrat el cansament per aconseguir encadenar; seguir escalant tot i la por que de vegades tens de caure…

I m'al·lucina perquè són aspectes que podem extrapolar a la pròpia vida. Plantejar-te objectius, elaborar plans per aconseguir-los i aprendre a superar els obstacles, ¿no consisteix molt en això la pròpia vida?

¿Què et sembla tota aquesta explosió que darrerament ha viscut l'escalada? D'una filosofia de vida de nínxol i proeses una mica introvertides, que hi hagi escaladors als quals el públic ara veu gairebé com a estrelles del pop.

Teòricament, podria ajudar a la professionalització, el patrocini i que millorin les condicions per entrenar-se, per exemple. Però, malauradament, podria passar només a nivell privat i sobre la base del capitalisme, per la qual cosa caldria tenir cura després de l'educació per sortir a la natura a escalar i la sostenibilitat del medi.

Per contra, a nivell estatal estem vivint una paradoxa que també es dona en altres països. Com que l'escalada ja és olímpica, cada nació vol tenir representació a París 2024, i sembla que estan dedicant més fons a l'escalada. Però no és així exactament perquè ho estan fent però només cap a 1-2 persones que consideren “amb opcions”. I deixen la resta de costat. Això és un error, ja que en no treballar la base de la piràmide d'un grup de 20-30 esportistes d'elit, la punta de l'iceberg tornarà a fallar en 4, 8, 12 anys… i el problema es perpetuarà.

 Alguna recomanació d'entrenament per a qui comença a escalar… ¿I per a qui escala a nivell amateur, algun consell que sempre donis?

Primer, que sempre acudeixin a professionals amb titulació, que legalment és el grau o la llicenciatura en Ciències de l'Activitat Física i l'esport, i en segon lloc, el TD3 d'escalada.

Després, que triïn qui els entreni de manera individualitzada i els ensenyi a ajustar la càrrega diàriament. Perquè actualment hi ha persones “venent” entrenaments més que entrenant esportistes. I en el sistema del copia-enganxa, la conseqüència més lleu és no progressar o desmotivar-se i la més greu, lesionar-se o fins i tot abandonar per haver malbaratat esforç i diners en va.

En tot cas, diré que els primers anys el més important és desenvolupar habilitats tecnicotàctiques i, per tant, mentals. La preparació física estaria intrínseca en aquestes i no al contrari, cosa que explica trobar-nos gent que fa 20 dominades i es penja amb una mà amb una falange, però no saben col·locar bé els peus, resoldre el puzle ni gestionar les seves emocions per mantenir la concentració necessària per escalar.

 ¿Quin és el repte més gran que has tingut a la teva vida com a entrenadora?

 Un és aconseguir reacondicionar físicament i mentalment, tant a mi mateixa com a les meves pupil·les i pupils, per tornar al nivell que tenien després d'alguna lesió. Un altre de meravellós és la creativitat diària que t'exigeix innovar i ajustar mètodes i càrregues a algú que és a l'elit, ja que qualsevol detall significa trencar barreres.

¿Com has vist l'evolució de la dona en l'escalada dels teus inicis fins ara?

Ara hi ha més dones escalant i iniciant-s’hi. Però encara queda molt de camí per recórrer. De fet, a les classes infantils veiem meitat de nens i nenes. No obstant això, en l'adolescència l'abandonament és més gran, igual que passa en gairebé tots els esports. I això és perquè seguim vivint en una societat que potencia, visibilitza i premia més els èxits masculins que els femenins. Per exemple, perquè a la selecció nacional hi hagués la paritat que té des de fa només 2 anys, hem viscut una veritable batalla social. L'excusa fins ara era que en les dones no hi havia nivell. Cosa que no era ni és certa, òbviament. Però bé, ¿no és aquesta la definició de masclisme?

¿Què és el més gratificant que t'ha regalat la vida escalant parets?

El desenvolupament de la confiança i el gaudi que suposa aconseguir cada repte que m'he proposat. Somiar encadenar una via dura i, després d'un temps d'entrenaments i lluites mentals de tota mena, arribar a aconseguir-ho crea una autoeficàcia percebuda que en certa manera és responsable d'aquesta “addicció positiva” característica dels qui escalem.

¿Què t'inspira que ara una adolescent somiï guanyar un or olímpic escalant?

Hi empatitzo totalment. Si jo ara fos adolescent, també hi aspiraria i treballaria a mort per aconseguir-ho. Pel camí, ho aconseguís o no, em superaria i aconseguiria ser cada dia la millor escaladora possible, que en realitat sempre ha estat la meva veritable meta. Em sembla que el que és molt bonic de la vida és trobar motivacions i treballar per materialitzar-les.

¿T'agradaria ser entrenadora d'un medallista olímpic/a?

He tingut la sort d'entrenar persones que han guanyat Campionats d'Espanya i han aconseguit el màxim nivell en roca a nivell internacional; i com he dit abans, l'aprenentatge entrenant l'elit és una qualitat extraordinària a més d'una tasca apassionant. Així que sí, ara que m'he inclinat per entrenar joves que es dediquen sobretot a l'escalada de competició, és clar que m'encantaria trobar algú amb opcions d'aconseguir aquest èxit.

¿Què t’agrada fer lluny de l'escalada?

 Entrenar-me, sobretot, l'entrenament de força. Però, en general, entrenar i fer esport em dona la vida. I de hobbies, ara mateix tinc el cinema i les sèries.

¿Amb què somia Eva López?

Amb un món més igualitari i lliure de masclisme en totes les formes, des de la més subtil (com el paternalisme) fins a la més assassina. I un món més respectuós amb els altres, més empàtic i lliure d'individualisme salvatge; on imperi el pensament crític que ens protegeixi de perpetuar mentides, estereotips i, en general, de sembrar l'odi en comptes de col·laborar per construir un món millor.