El Madrid s’avança després de castigar un Barça apàtic

A l’inici, va ser Campazzo; després, Tavares. Però qui va trencar el partit de veritat va ser Sergio Llull, que va firmar una exhibició sorprenent en l’últim quart per abatre un apàtic i irregular Barça, donant-li així el primer triomf de la sèrie semifinal de la Lliga ACB amb un aclaparador 97-78. El conjunt blaugrana es va fondre al final en una actuació que va aixecar una crisi. "Si no espavilem, la sèrie pot ser curta, és un problema d’actitud, no podem sortir així", va denunciar Ricky Rubio en una profunda reflexió autocrítica. L’1-0 va fer mal i no pels 19 punts de diferència sinó perquè el Barça va ser feble en tot.

Grimau, el tècnic blaugrana, no va tenir cap clau que tanqués la fruiteria de Madrid, de la qual sortien les mandarines amb tal exercici de precisió que es van convertir en letals. No només al marcador –quatre en va llançar, quatre de consecutives en va anotar en els últims 10 minuts– sinó en l’ànima culer, que va entrar en una depressió esportiva. "No és qüestió de tàctica sinó de parar els contraatacs del Madrid, no hem estat llestos", va confessar Abrines, el capità, apel·lant els seus companys a "trobar les ganes perquè només hem jugat 10 minuts i de nosaltres depèn perquè si no marxarem de vacances massa aviat".

Amb 10 minuts no en va tenir prou un desconcertat Barça, que va fer un partit horrible. No va tenir cap defensa. Havien diagnosticat el problema, però no va tenir cap solució. El primer quart va volar. Ningú diria que el Madrid venia de perdre l’Eurolliga perquè no va acusar ni el cansament.

Qüestió de desídia

El partit va durar 10 minuts, però, en realitat, va ser tot tan ràpid que abans d’arribar al final va haver d’intervenir Roger Grimau per aturar el ritme endimoniat que havia imposat el Madrid. Endimoniat i eficaç (17-9), sostingut per l’encert de Tavares, amo del joc interior, i les penetracions de Campazzo. Les claus que li van permetre dominar la nit davant la desídia blaugrana. Posats a fallar fins i tot fallava el Barcelona els tirs lliures, símptoma de la seva angoixa ofensiva, retrat de la seva incomoditat. El Madrid vivia feliç perquè el seu joc, ràpid i desinhibit, obtenia la recompensa que estava buscant. Acabat el primer episodi, va mirar el marcador amb alegria: 24-14, primera màxima diferència.

Tot i que el pitjor encara estava per arribar perquè el Barça no va mirar als ulls el Madrid. "Hem pagat molt car l’inici del tercer quart", va confessar Grimau, recordant els 23 punts de diferència que va arribar a adquirir l’equip de Chus Mateo. "No sé gaire bé explicar ara mateix el que ha passat", va dir després també de manera desconcertant el tècnic blaugrana. Hi havia un forat interior. Però no hi havia manera de parar-lo en cap moment, mentre Campazzo i Tavares s’ho passaven bomba. "Hem de continuar remant tots junts, però hem tingut moments de desconnexió i ens hem ensorrat massa, com ens ha passat. El primer responsable soc jo", va admetre després un desolat Grimau.

Les ‘mandarines’ de Llull

El Madrid, mentrestant, era feliç amb aquesta furiosa arrencada del tercer quart que presagiava el drama culer. Un drama certificat en el quart i últim on Sergio Llull va entrar en èxtasi. La seva actuació va ser una cosa prodigiosa. Va acudir a la prestatgeria de la seva fruiteria per començar a repartir mandarines amb tanta precisió –quatre en va tirar, quatre en va anotar de manera consecutiva–, que va provocar l’eufòria a Madrid i va deixar una tempesta de dubtes en el Barça. Dubtes i ferida interna que supurarà fins divendres.