Carlos Alcaraz: "He aprovat a Roland Garros, tot i que no amb matrícula"

Radiant, feliç i somrient. Carlos Alcaraz (El Palmar, Múrcia, 2003) tornava ahir a l’escenari de la seva conquesta, Roland Garros, per fer-se les fotos oficials a la Philippe Chatrier amb la Copa dels Mosqueters. Vestit amb americana, pantalons negres i camisa blanca Louis Vuitton, i Rolex al canell dret, preparat per reviure el seu primer Roland Garros amb els mitjans espanyols acreditats, a la sala de premsa del torneig. A pocs metres, la intensitat a les instal·lacions era màxima, amb desenes de tràilers que entraven i sortien per desmuntar les instal·lacions i deixar-les preparades per als Jocs Olímpics que se celebraran a París, d’aquí 40 dies.

Ha dormit amb la copa?

No. La hi vaig deixar al meu pare perquè també la disfrutés.

Com està després del triomf?

Avui estic en un núvol. És un somni complert. Posar el meu nom aquí és increïble. Guanyar aquí i sabent tots els jugadors espanyols que ho han fet, és un somni que tenia des que vaig començar a jugar a tennis. Estic orgullós de posar el meu nom, el d’un xaval d’El Palmar, en la història del tennis.

I de quina forma ho va celebrar?

Amb la meva família i amb la meva gent de Múrcia, els meus amics. Vam anar a sopar. Vaig menjar el que no estava menjant pel tema del gluten. Vaig aixecar el peu de l’accelerador. Em vaig deixar anar una mica i vaig brindar amb xampany, era l’ocasió. Cal disfrutar aquest tipus de moments. Després de tot el treball, del patiment.

I com es viu això amb la família i els amics?

Amb la màxima il·lusió. Encara veiem vídeos que surten de quan jo era petit, aquí a París veient Roland Garros, la Torre Eiffel... I ara, anys després, estic aixecant la copa. És com un somni. És superespecial aixecar aquest tipus de títols. És el torneig que veia des de petit. Tot i que sigui el tercer o el desè, el viuré com si fos el primer.

Quines tres imatges li passen tot d’una pel cap?

La primera. Estar preparant-me abans del partit, una hora abans. Els embenats, tots a la sala de fisio, parlant una mica, fent bromes perquè la tensió es podia tallar amb un ganivet. La segona, quan vaig pujar a celebrar-ho al box per fer-li l’abraçada a tota la meva gent. I després, estar amb tots els amics i la família en el sopar.

Cap del partit?

La veritat és que soc més de viure els moments amb la meva gent. És l’aspecte amb què més em quedo.

Tampoc va plorar a la pista.

No. Acostumo a plorar més per frustració que per situacions de felicitat. No ploro gaire. Tot i que amb el tema de la lesió sí que vaig plorar un parell de vegades, quan vaig haver de perdre’m tornejos que em feien molta il·lusió.

Arribava a París després de la lesió al braç. Va témer perdre-se’l en algun moment?

Hi ha hagut moments de prendre decisions molt difícils. Tenia incertesa. A Madrid, després de quatre partits em molestava. Tenia dolor i vaig haver de renunciar a jugar a Roma. Aquí, a mesura que anava passant rondes, m’anava sentint bé. Sense dolor, però amb precaució. A semifinals va ser quan ja no havia de cohibir-me per colpejar amb la dreta a un 80 o 90 per cent. Si em feia mal, que fos aquí, a Roland Garros. No era el moment de tenir por, sinó de confiar en el treball que havia fet i oblidar-me de tot.

Dies de patiment?

Mentalment va ser una angoixa. El braç dret l’utilitzo per a tot. Imprimeixo molta velocitat i força en cada cop, i l’avantbraç pateix molt. És una zona en què em preocupava molt, que no recuperaria al cent per cent. Vaig fer proves i vam arribar aquí amb tot fet per arribar de la millor forma possible, però jo tenia al cap que això no fos suficient per tirar endavant.

I ja ha guanyat tres Grand Slam amb 21 anys i en tres superfícies diferents.

Crec que el més important és el cap. Aguantar 16, 17 anys al màxim del teu nivell lluitant per grans títols, any rere any, lidiant amb la pressió i les lesions, és un fet fora del normal. Aquesta continuïtat és una cosa que pocs aconsegueixen. La fortalesa mental i el cap és el que fan que el dia de demà pugui estar en el debat del GOAT (Greatest Of All Time, el millor de tots els temps).

Sent que ha aprovat definitivament la seva lliçó a Roland Garros?

L’any passat vaig suspendre clarament aquesta assignatura, però vam venir amb els deures fets i ho hauríem pogut fer molt millor. He aprovat, tot i que no amb matrícula. És un treball per millorar i he de continuar creixent.

Arriben Wimbledon i els Jocs Olímpics. Què preferiria guanyar aquest estiu?

És complicat elegir, però els Jocs són cada quatre anys i representes el teu país i tots els espanyols. Jo triaria l’or olímpic.

Amb aquest objectiu tornarà d’aquí 40 dies a París.

Quan torni aquí tindré flashbacks. Una cosa molt bonica i especial. Seran els meus primers Jocs 40 dies després d’haver guanyat el meu primer Roland Garros. Lluitar per un or, portar una medalla al meu país, jugar amb el meu ídol, són coses que no em creuré fins que arribi el moment.

Terra, herba i ciment. En quina pista se sent millor?

Vaig créixer en terra batuda, però la majoria de tornejos són en ràpida. Vaig haver de practicar més en dura, i vaig començar a sentir-me més còmode en els meus moviments. Però el meu joc canvia molt bé de superfície a superfície. Les deixades, les volees... Intento desenvolupar el meu tennis en agressivitat, amb adaptació a les superfícies.

De quin dels seus tres Grand Slams se sent més orgullós?

És una pregunta difícil de contestar [Somriu]. El US Open va ser molt especial. Era el meu primer Grand Slam, un somni, i vaig arribar al número 1 del món. Però la manera de guanyar a Wimbledon, a Djokovic en cinc sets, també va ser molt especial. I ara aixecar el trofeu de Roland Garros, després de tot el que he passat aquests mesos... Probablement aquest és el moment del qual més orgullós em sento, per tot el que he fet l’últim mes per estar preparat.

Està en un moment de la seva vida molt feliç. Hi ha alguna cosa que no ho sigui tant?

No és un camí de roses en el pla professional, i en el personal cal lidiar amb cosetes. Em considero una persona molt feliç. En la vida esportiva està anant molt bé i també en la personal. No tinc grans preocupacions fora del tennis. Ajuda a viure còmodament i tranquil. De moment, soc molt feliç de tenir la gent que tinc al voltant.

Quins són els seus plans més immediats?

Jugaré els tornejos de Queen’s, Wimbledon i els Jocs. Aquest és el calendari més immediat si tot va bé. Si no va gaire bé en herba, ens adaptem a qualsevol cosa i parlarem per veure què fem. Herba, amb pilotes dures, serà complicat. A Wimbledon, el 2022, em va venir el problema del colze. Vaig haver de posar-me la bracera compressiva i no sé si ara me la posaré o no. Seran les meves sensacions.

Es va tatuar un record de les seves victòries al US Open i Wimbledon. Ho farà per Roland Garros?

Sí. Me’l faré al turmell esquerre. A Wimbledon va ser al dret. Crec que hi posaré la data i una Torre Eiffel. Ho faré, però ja els he dit als meus pares que només serà el primer de cada un que aconsegueixi. Amb aquest motiu no crec que la meva mare em digui res.