Integrador social i amant del pàdel: Víctor, el jove desaparegut a Aranjuez abans d'un torneig solidari

"Ara pujo, estic prenent un cafè". Són les cinc de la tarda del dimecres, 8 de març de 2023. Víctor escriu un missatge de WhatsApp a la seva mare, que l'acaba de trucar. Està en una cafeteria amb un amic, prop de casa, a Aranjuez (Madrid). "Haig de marxar, que li he dit a la meva mare que ja vaig cap allà". Surten de la cafeteria. La xerrada s'estén poc més. Hores abans, Víctor havia estat menjant a casa de la seva germana. Estava com sempre. Parlava, sobretot, d'un torneig solidari que estava organitzant. Tot normal.

"A dos quarts de vuit li envio un WhatsApp amb un signe d'interrogació, com dient... pujaves a casa, però no has pujat. I li vaig preguntar: on estàs?", explica la seva mare, Belén. Víctor no va contestar. No ha tornat a fer-ho. Va desaparèixer aquell 8 de març, a Aranjuez. 

A punt de complir-se dos mesos de la seva desaparició, Belén treu forces d'on no n'hi ha i reconstrueix al costat de CAS OBERT, portal de Successos i Recerca de Prensa Ibérica, del mateix grup que Regió7, els últims passos del seu fill: "una càmera el registra a les 23.45 hores". Lluita des de llavors per trobar-ho. "Després d'aquesta imatge, no hi ha res més".

Es diu Víctor Tapiador Martín, té 25 anys i és integrador social a l'Hospital San Juan de Dios de Ciempozuelos (Madrid). Va desaparèixer, sense explicació, el passat 8 de març. Els dies passen, són ja gairebé dos mesos, i les respostes no arriben. Els dies previs a la seva desaparició "estava normal". Amant del pàdel i apassionat de la seva feina, va ajuntar les seves dues il·lusions: "havia aconseguit les pistes gratis, i estava organitzant un torneig benèfic per al següent cap de setmana, que eren festes. Els diners que obtingués eren per a l'hospital", explica la seva mare. Les seves últimes trucades, analitzades després de desaparèixer, giren en aquesta línia: reserva de pistes, avituallament, premis... "Ningú del seu entorn, ni família ni amics, comprenem què ha pogut passar".

Belén torna a aquella tarda, la del 8 de març, l'última en la qual van tenir contacte amb ell. A les cinc, amb aquest "ara pujo", va deixar de contestar. "Al voltant de les set el vaig trucar", explica la seva mare. El telèfon de Víctor donava senyal, però no va respondre. "A les 20.20 hores, vaig insistir". Estava apagat. "Vaig pensar que s'havia quedat sense bateria...". L'últim WhatsApp que li escriu és a les 21.30, "li vaig posar: contesta'm almenys perquè em quedi tranquil·la". Només un check en la pantalla. "Aquest missatge ja no el va llegir".

No va anar a casa a dormir

"Era tot estrany. Ell no és de fer aquestes coses. Si es queda a dormir a casa d'un amic que viu sol, o surt, sempre escriu; si se li apaga el telèfon i no vindrà, em truca amb un altre telèfon...". El silenci de Víctor no entrava dins de la normalitat. "Quan ens vam aixecar i vam veure que no hi era, que no havia vingut a dormir, la cosa no ens va quadrar", explica Belén. Es van instal·lar els nervis i el caos.

"Jo treballo en un col·legi, a l'esbarjo vaig venir a casa a veure si hi era", recorda Belén. "Res... Vaig tornar i, quan vaig sortir del col·legi, me'n vaig anar amb la meva germana a buscar el seu cotxe per tot Aranjuez. Vam estar una hora i mitja...". Sense rastre. No va haver-hi més marge, van anar a denunciar: Víctor Tapiador Martín. Jove de 25 anys. Des d'ahir no hi és.

La família es va dividir: "mentre el meu marit i jo vam anar a posar la denúncia, la meva germana em va dir: veuré a les pistes de pàdel… I just, quan baixava per a allà, en el polígon, va veure el cotxe de Víctor a la porta d'un supermercat". No hi era el jove. Ni a la zona ni a l'hipermercat. "Després de posar la denúncia vam anar cap a allà".

La seva jaqueta, les seves claus, però ell no

Hi havia el seu cotxe, però no hi havia rastre d'ell. "Busquem per tots els voltants", recorda Belén. La policia es va personar. "En la zona hi ha varis hipermercats (Aldi, Lidl, Dia) i les pistes de pàdel. Està als afores, però no lluny d'Aranjuez. De casa... està com a mig quilòmetre", situa Belén.

Que estigués prop de les pistes tenia sentit. La felicitat es va esgotar aviat. No hi havia rastre d'ell. Es van revisar les imatges de les càmeres d'un els supermercats. "Es veu a Víctor deixant el cotxe a tres quarts de dotze de la nit, d'aquest dia 8. Surt del vehicle i travessa la carretera per a una rotonda que hi ha, i ja no n'hem tornat a saber res. És l'última imatge que es té d'ell". 

Helicòpters, drons i fins i tot una zodiac dels bombers en una llacuna pròxima van batre els dies següents. No es va trobar res

A l'interior de l'automòbil, la jaqueta, les claus de casa. "En aquest moment, a aquesta hora, feia fred, la jaqueta no se la va emportar". Sí que portava amb ell documentació i telèfon. El senyal del seu mòbil es perd de matinada, al voltant de les tres, a la mateixa zona en la qual se'l veu per última vegada.

Helicòpters, drons i fins i tot els bombers van fer recerca els dies següents. "La policia va actuar immediatament", agraeix Belén, "però no s'ha trobat res". La difusió de la imatge de Víctor, la seva aparició en mitjans de comunicació, tampoc ha llançat pistes. Ningú l'ha vist ni pot ajudar a la família. "No sabem què passa entre les cinc de la tarda (quan escriu a la seva mare) i l'hora en la qual aparca el cotxe". Tampoc visualitzen què va poder passar després.

Totes les hipòtesis obertes

"A casa estava bé, no teníem problemes. De fet, feia dos caps de setmana que ens n'havíem anat a la platja junts, a Alacant". Interrogat el seu entorn, tant a la policia com a la família, els seus amics han declarat desconèixer qualsevol conflicte que pogués tenir Víctor. No hi ha noves amistats, relacions, ni havia parlat o mostrat cap intenció de voler desaparèixer. "És una incertesa constant... No saber, no saber...".

La Policia Nacional manté obertes totes les hipòtesis. La seva família remena una infinitat de possibilitats també. "A vegades penses unes coses, a vegades penses unes altres… El dia és molt llarg, el cap molt dolent…", lamenta Belén, que intenta, sense aconseguir-lo, completar els passos que va donar el seu fill quan va baixar del cotxe. "No, és que no notavem res diferent en ell".

Víctor, sempre somrient, solidari, divertit. Va començar a treballar a l'hospital amb 17 anys com a Auxiliar d'Infermeria; volia més i, mentre treballava, es va treure el títol d'integrador. Els seus plans perfectes: pàdel, running (ho va deixar, però ho havia reprès), rutes per la muntanya, passejos per la serra de Madrid i, sobretot, sortir amb els seus amics, els de sempre, un grup format per gairebé una vintena de joves d'Aranjuez. Tots busquen. Necessiten respostes, necessiten saber.

"L'última trucada que fa el dia que desapareix va durar tres quarts d'hora, i és amb el coordinador de l'hospital, "per a ultimar tot això del campionat". Havia estat buscant per Internet pales per a comprar i lliurar com a premi als campions. "No hi ha res que ens estigui dient que ell tingués algun problema com per a marxar voluntàriament...". El torneig benèfic també espera el seu retorn, no es va celebrar.