"Me'n vaig, mamà". Preparava una motxilla: una mica de roba, el telèfon, documentació… Pipo, com l'anomenen tots, estava nerviós, agitat, enfadat: "No puc més". Rosa mirava al seu fill. "Però, on vas?". Mai va verbalitzar el lloc. Mai va explicar els seus plans. "Fill... on vas?". Va mirar a la seva mare. Va sortir per la porta… i no va tornar a entrar. Es diu Francisco Javier Pastoriza i des d'aquell 15 de gener de 2015 no se l'ha tornat a veure.

"Nou anys…", comença la seva mare, Rosa. "Nou anys en què denunciem, sortim als diaris, a la televisió, vam posar cartells… i res", lamenta. "Porto nou anys, des que el meu fill va marxar, dormint en un sofà. Tinc el maluc trencat, amb una pròtesi, i dormo des de llavors al sofà amb una manta". Nou anys esperant una trucada. "No puc anar al llit a dormir, per molt que em diguin", lamenta, "no puc perquè el telèfon fix el tinc a la sala. El mòbil sí que el porto sempre, però el fix no puc moure'l".

Rosa durant el dia és una àvia forta, cuida i veu créixer als seus nets. En té sis. Entra, surt. Ve i va. Els moments de feblesa els té tota sola, a la nit, al sofà. Si durant el dia es trenca, ho fa d'amagat. "Ploro a la banyera, quan em dutxo. És quan dic: el meu fill... on és? Estarà mort? No he pogut enterrar-lo...". Després es recompon. Aparca el dolor i continua lluitant. "No, potser no està mort. Jo crec que el tornaré a veure".

15 de gener de 2015. "Jo crec que serien les nou del matí o així", reviu Rosa, que retrocedeix gairebé una dècada enrere. Ho recorda com si fos avui, perquè és quan va parlar amb el seu fill per última vegada. "Me'n vaig, ja no aguanto més aquí. Treballaré fora". Pipo, soldador de professió, feia tres mesos que vivia amb la seva mare, havia tornat a casa després de la seva separació. "Va fer una motxilla, una sola. Va agafar la motxilla i va marxar". Mai va dir on anava. "Les meves filles el van veure caminant pel carrer...". No va tornar mai.

Telèfon apagat. Cap senyal. La família va preguntar als amics i "ningú sabia res". Després d'un parell de dies de marge, interposarien la denúncia per desaparició. Van recórrer les zones on Pipo solia moure's, van buscar sense deixar-se cap carrer, també en un menjador social. Van arribar els cartells. "Recordo que ens van trucar de Sos Desapareguts, per a oferir-nos ajuda, els vam dir que clar, que sí", reviu la dona. També van parlar amb la premsa, "el Faro de Vigo, La Opinión de Coruña… la televisió gallega".

Sense notícies, sense respostes, sense Francisco Javier, van esperar notícies de la policia. "Jo no sé si van buscar", lamenta Rosa. "Batudes? A mi no em va avisar mai ningú si ni haver-hi alguna", lamenta. "Res, no vam tenir més pistes. El meu fill no es va acomiadar de ningú, ni de les seves filles (en té dues), només de mi, i mai vam saber d'ell".

La seva cartera, la seva targeta de crèdit

Els dies van passar i Pipo no hi era. "Per més que trucava al seu telèfon, no hi havia senyal". Rosa, a casa, va aprendre a viure sense el seu fill. "No... A viure no és la paraula, perquè això no és vida…". Va conviure amb el silenci, amb l'absència, amb el dolor. "Alguna pista falsa va arribar, fins i tot algun cadàver que apareixia a tal lloc… D'aquests avisos sí que en vam rebre després de posar els cartells". Mai era Francisco Javier.

Una trucada, fa uns cinc anys, va irrompre al saló. "Era la policia, per fi", explica, "és l'única vegada que m'ha trucat". Havien trobat la motxilla amb la qual Pipo va sortir de casa quatre anys enrere. "Estava en una taquilla d'un supermercat". No hi havia dubte, era d'ell. "Hi havia la seva cartera. Tinc els carnets, la targeta del metge, del banc. Tinc fotografies meves, de les meves netes…". No hi havia roba, ni telèfon, "hi havia papers i dos llibres de família, res més".

La seva motxilla, en el súper prop de casa, cinc anys després. "El meu fill almenys fa quatre anys, estava viu", exposa Rosa. "Degué deixar la motxilla aquí ell. A la policia li van donar l'alerta perquè 'feia uns dies que no obrien aquesta taquilla'. La policia em va trucar des de comissaria i jo vaig anar a recollir-la allà".

Rosa no oblida el que va sentir. "Quan vaig arribar, els vaig dir: miri, això és del meu fill, que està desaparegut. Tinc la denúncia posada". Les seves paraules no van suposar un gran efecte, lamenta. "Em va dir: 'Agafi la motxilla del seu fill', em van fer signar i ja està". Res va canviar en la recerca. "Recerca...? No sé si n'hi ha hagut la veritat... És el que vaig agafar i és el que tinc d'ell".

Nova ubicació: Betanzos

Després de la motxilla, silenci i una nova fogonada un any després. Llum que, d'haver estat mirada, potser hauria resultat clau. "Va arribar una carta del banc", explica Rosa. "Deien que el meu fill, o algú en nom d'ell, havia canviat la sucursal del seu compte el 2021. És a dir, que ja no utilitzava l'oficina de sempre... Es va moure a Betanzos". Rosa va trucar al banc. "Em van respondre que no podien donar-me informació perquè jo no figurava a la cartilla". Va lluitar. "Em vaig presentar a Betanzos per a explicar el cas. Després d'anar fins allà, res... No em donaven informació".

Van acudir als encarregats del cas. "La meva filla ho va comunicar a la policia perquè sol·licités una ordre judicial i que poguessin dir-nos més. Portem tres anys esperant, i l'ordre mai va arribar. La policia o el jutge, qui dels dos es va adormir?". Betanzos, va ser algú qui va canviar? Va ser ell? "No sé qui, perquè els carnets els tinc jo...". En la ment de Rosa, un remolí de preguntes: "Si està viu, hauria de tenir un carnet, no? Però el tinc jo a la meva tauleta...". Continua pensant. "Si el meu fill s'hagués fet un DNI nou, això hauria de constar-li a la policia, no?". Rosa s'aferra a la motxilla, la que va trobar sense roba i sense telèfon... "Continuo trucant, però està sempre apagat. Mai hi ha senyal".

Judicis pendents

Nou anys sense notícies. Sense avanços. Sense res a fer. "Només puc esperar...", plora la seva mare, que es resisteix a rendir-se. "Potser està fent una altra vida per aquí. Potser va conèixer a una altra noia, va formar una família…", dibuixa la dona. "Les meves filles em diuen que no em faci moltes il·lusions, però jo penso que potser sí...".

Pipo, en el moment de la seva desaparició, volia reinventar-se i començar una vida nova. S'havia separat, buscava feina, estava en desintoxicació. "Els amics em deien que està desaparegut, però no mort… Em deien que el meu fill tenia problemes, judicis, i que potser apareixia quan prescrivissin".