Vides trencades 7 dies després de l'incendi de València: "La meva filla no vol veure l'edifici"

Rai estava veient una sèrie amb la seva filla, Miguel estava treballant, Mónica atenia a la farmàcia, Joaquín estava al bar, Volodymyr va sortir a fer la compra, Carlos preparava el servei de sopars del seu restaurant… Persones normals amb vides normals. Però a cap se'ls oblidarà el que estaven fent el dia que es van truncar les seves vides per l'incendi de Campanar.

Ho van perdre tot en uns minuts. En unes hores van saber que deu persones que no havien de morir van perdre la vida, entre elles un nen de dos anys i un bebè de 8 dies, tancats al lavabo abraçats als seus pares. El revestiment de la façana (que va resultar ser combustible) va convertir l'edifici en una gegantesca bola de foc i va deixar als bombers que es van jugar la vida sense opcions en molt poc temps.

L'últim moment

J. estava a la vorera veient l'edifici cremar mentre la seva filla, que estava dins, s'acomiadava per telèfon del seu pare, conscient que anava a morir. D. sentia per última vegada la veu de la seva mare, també atrapada en un dels habitatges i que també va acabar morint. Són persones trencades des de llavors.

Allò va ser fa exactament fa una setmana, el moment en què 131 famílies van perdre la vida normal que ara tant enyoren i altres van perdre als seus sers estimats. Des de llavors, tot ha ocorregut a la velocitat de la llum, com el foc, la solidaritat del barri o els flaixos de les càmeres dels periodistes. També la resposta de les autoritats.

M., que prefereix mantenir-se anònim, entrarà aquest dijous al seu habitatge social de Safranar i ja té en el seu compte corrent les primeres ajudes de la Generalitat. Ell no és un d'aquests casos prioritaris, al contrari, així que suposa que si a ell li donaran les claus és perquè la nova finca estarà plena. Això li alegra dins de la tragèdia, i agraeix amb el cor el treball de l'ajuntament a través dels serveis socials i dels bombers.

"La meva filla vol estar el més lluny possible"

Ell està separat i té una filla, que just aquell dia no estava en el pis i ara s'ha instal·lat a casa de la seva mare. Una setmana després no ha tornat a la zona: "La meva filla no vol veure l'incendi, vol estar el més lluny possible perquè no pot suportar-ho", compte.

M. per part seva, va haver d'anar ahir a la zona a intentar que els bombers rescatessin alguna cosa del seu pis. "Vaig veure l'edifici. Va ser molt dur i no volia ser allà, però era el que tocava...", explica. Les poques esperances que tenia es van esvair quan van baixar els bombers i li van explicar que no havien pogut recuperar res del qual va ser la seva llar.

El garatge amb la seva moto està intacte, com el traster, però les coses de valor les guardava en el pis. "Jo no tenia caixa forta, algun rellotge bo sí, però no em fa tant mal com haver perdut els records d'una vida. Les fotos d'algun viatge especial o regals que em van fer persones a les quals estimo molt. Tot això ha cremat", lamenta.

El jutge va autoritzar dimecres passat que els afectats poguessin accedir als seus pisos, però de moment la inseguretat de l'edifici no ho permet. A la pregunta de si tornarà a trepitjar el seu habitatge, Miguel no sap respondre. "És una pregunta que no paro de fer-me aquests dies... Et diria que no. No vull veure les restes del lloc on dormia o de la meva sala d'estar. Necessito començar a passar pàgina", compte.

Campanar està trencat

José, un dels propietaris de la finca, s'ha quedat feta pols quan, en acudir aquest dijous, els bombers han fet una videotrucada des del seu pis calcinat per a ensenyar-li que no queda res a salvar. "Torno sense res, amb les mans buides, a més d'haver de reviure tot una altra vegada", compte.

El barri de Campanar està trencat i l'edifici, ara una pasterada de ferros negre i buit, és un recordatori perpetu de la tragèdia per als veïns. Tots intenten agafar una altra ruta si han de passar per davant per a no entristir-se més i intentar seguir amb les seves vides, els que no poden fer-ho caminen a pas lleuger fins al seu portal per a exposar-se el menys possible.

Si un pregunta als voltants de la finca l'enorme majoria de persones són periodistes, cossos i forces de seguretat de l'estat, treballadors d'asseguradores i, sobretot, gent d'altres barris de la ciutat. No hi ha ningú del barri al voltant de l'edifici. No volen veure-ho.

Persones com la Mónica, l'Amalia o la Teresa no els queda una altra. Les dues primeres regenten locals en aquest carrer i la tercera és veïna de l'edifici del costat, així que no pot evitar veure'l. Segons ha pogut saber El Periódico, del mateix grup editorial que Regió7, una gran quantitat de veïns i veïnes de la zona han demanat assistència psicològica, o bé a serveis socials o bé a psicòlogues que es van prestar voluntàries els primers dies per a donar teràpia gratis. A l'escola a la qual assistia el nen de dos anys que va perdre la vida les treballadores surten encara amb la cara descomposta, a la porta algú ha posat un parell de peluixos i una flor. L'edifici calcinat de Campanar és una enorme cicatriu que s'ha obert a València. La ferida trigarà molt a curar-se, però la marca es quedarà per sempre.