Escriptor de viatges, traductor i guanyador, l’any 2016, del premi del Gremi Britànic d’Escriptors de Viatges a la millor guia per El País Basc i Navarra, l’escocès Murray B Stewart ha fet parada aquesta setmana a Manresa després de recórrer el Camí Ignasià –en tres etapes diferents per culpa de la covid– amb la intenció d’escriure una guia en anglès editada per Bradt Guides que sortirà «a final d’any o a principi del vinent. Per això soc aquí, tot i que hi ha una pandèmia i que el Govern britànic no volia que viatgés», comenta.
En la seva visita al Bages, Stewart ha tingut el suport de l’Agència Catalana de Turisme i de la Diputació. Ha fet parada a Castellgalí, a Montserrat i a Manresa, on ha visitat l’Oller del Mas, la Seu, l’Espai 1522, la Cova. «Ho han organitzat tot per fer aquesta part del viatge. Ja sé que és la seva feina, però he estat en altres parts del món i no ho han fet», assenyala.
Nascut a Escòcia i establert a prop de Londres, explica que «vaig caminar pràcticament tota la ruta entre l’octubre i el novembre de l’any passat; he fet les sis etapes al País Basc al començament de juny, i ara he tornat amb cotxe per fer recerca d’hotels, restaurants, museus, castells i llocs d’interès i, lògicament, de Manresa i la seva connexió amb sant Ignasi». Quan va escriure la guia sobre el País Basc «algú em va parlar del Camí Ignasià. Jo ja havia fet algunes de les rutes del Camí de Sant Jaume, crec que quatre, però el darrer cop que vaig fer el camí francès de Roncesvalls fins a Santiago vaig trobar que hi havia molta gent i que, al meu entendre, havia perdut una mica el seu sentit, i vaig voler trobar alguna cosa que m’oferís més pau i temps per pensar, i vaig veure l’oportunitat d’escriure aquest llibre. Algú va dir que la millor manera de descobrir un lloc és viatjar a peu, i jo no hi puc estar més d’acord».
«No tot és Gaudí»
Fer el camí, remarca, «m’ha ofert l’oportunitat de conèixer dues identitats molt fortes, la basca i la catalana i, al mig, lògicament, La Rioja, Navarra i Aragó. Sent escocès, el tema de la identitat és una cosa que sempre m’ha atret, i per això m’he interessat en particular pel País Basc i per Catalunya. No soc religiós, però escrivint aquest llibre he pogut conèixer aquestes parts d’Espanya a peu i, fent-ho a poc a poc, tens temps de conèixer la gent que hi viu i de veure com hi viu. Alguna vegada he estat en hotels que estaven plens de camioners, però per a mi això és part d’Espanya, del País Basc i de Catalunya. No tot és Gaudí, les Rambles, el Prado i la costa».
Quant a la infraestructura, fa notar que «al camí francès tens cada cinc quilòmetres un alberg i un menú del pelegrí perquè hi ha milers de persones que fan aquest camí. En el Camí Ignasià, és força petita i, en segons quines parades, potser pots triar un lloc per passar la nit o un restaurant. És més una aventura. En canvi, el camí francès és fàcil. En aquest moment seria ridícul que el Camí Ignasià tingués aquesta gran infraestructura, però, de mica en mica, hi haurà cada cop més gent que el vulgui descobrir, tot i que jo no voldria que fos un altre camí francès».
Tenint en compte que fer el Camí Ignasià sencer suposa disposar de quatre o cinc setmanes, «i poques persones les tenen, jo aconsellaria a la gent que té una setmana que comenci a Loiola i acabi a La Guardia o a Logronyo. És molt dur, perquè has de fer les muntanyes, i potser els aconsellaria que comencin a Lleida i caminin la part catalana, perquè tens Montserrat, que és increïble, i després, per suposat, hi ha Manresa, que té aquesta connexió tan especial amb sant Ignasi. Hi ha altres trams on camines al costat de la carretera durant trenta quilòmetres. No diré quines etapes són però... Si només tens una setmana, fes el principi o fes el final».
Que es quedin a Manresa
De la seva estada a Manresa, en destaca l’amabilitat i el sentit de l’humor de la gent. N’ha volgut conèixer l’Oller del Mas, perquè, «quan vaig fer el camí l’octubre i novembre i vaig arribar, vaig veure el castell, i el vaig voler conèixer». Aleshores també va visitar el carrer del Balç, que «encara no estava obert del tot, però pel que vaig veure em va semblar molt interessant. I l’arquitectura modernista de Manresa, si no et centres només en el tema ignasià, també em sembla molt interessant». Destaca que «en aquest llibre diré a la gent que quan acabi el Camí Ignasià no agafi el tren de seguida cap a Barcelona, sinó que es quedi una nit o dues a Manresa i en conegui el llegat ignasià i l’arquitectura modernista. Tinc la sensació que, pel que fa als anglesos, quan dius Catalunya pensen en Barcelona, les Rambles, Gaudí i la Costa Brava, però hi ha moltes més coses. Cervera, per exemple. És increïble arribar-hi i veure aquella universitat tan immensa i, quan en saps la història, et dona la clau de la resta. I és la ciutat de Marc Màrquez, un dels motociclistes més grans de tots els temps. Sempre m’he demanat com és que Catalunya produeix tants campions de motociclisme. Per a mi és estrany... A tot arreu on vas hi ha una història per explicar».
L’escocès admet que ser escriptor de viatges no dona per viure. «Els meus antecedents estan lligats al món dels serveis financers. Quan no podia viatjar feia de consultor financer per a negocis amb problemes. Allò pagava la llum. Això és un hobby». Un bon hobby.
