Aprincipis dels anys 90, diferents entitats de Manresa ja eren sensibles a la greu situació que es vivia a la zona dels Grans Llacs i alertaven de l’escalada de violència que patia la població. Ja hi havien deixat la vida persones properes, com el missioner català Joaquim Vallmajó i Sala, però encara se sentia com una realitat llunyana i complexa, poc relacionada amb el nostre dia a dia. I llavors, el dia 18 de gener de 1997, va arribar una sacsejada que va deixar glaçada la ciutat: a Rwanda havien assassinat la cooperant manresana Flors Sirera Fortuny. També van morir els seus companys de l’ONGD Metges del Món, el metge Manuel Madrazo i el fotògraf Luis Valtueña.

Va ser un bany de realitat. Amistats, familiars, persones amb qui hem estudiat o compartit projectes o a les que hem estimat, poden ser represaliades per exercir la seva professió, per col·laborar en campanyes d’ajuda humanitària. No els va blindar la seva neutralitat, la seva manera d’atendre qualsevol persona independentment de la seva ideologia o posició social. Havien estat testimonis incòmodes d’un genocidi que no interessava explicar. I el que molesta als interessos del fràgil equilibri (o desequilibri) internacional, se silencia. I si qui exerceix la violència està ben contactat i respon als interessos geoestratègics de les «potències» mundials, la impunitat està servida.

La Flors sovint parlava de la vitalitat i de l’alegria de l’Àfrica. Ens va deixar aquest llegat. Ens ha ajudat a mirar amb altres ulls el continent africà i la seva gent. Li devem no tornar a reduir els Grans Llacs a pobresa i poc desenvolupament. Què en coneixem realment? Molts interessos occidentals han reduït el conflicte a lluites internes. Encara ara no s’ha fet justícia pel que fa a les responsabilitats de la postcolonització, a la venda d’armes, als entrenaments militars, a l’abandonament per part de Nacions Unides, a la manca de reconeixement dels interessos sobre els recursos miners... Perquè el que va importar és que a Rwanda acabi manant qui faci més fàcil l’apropiació d’aquests recursos naturals, especialment el coltan, tan necessari a la indústria de les noves tecnologies. A totes les nostres butxaques hi ha un mòbil. D’alguna manera, el nostre estil de vida hi està també relacionat. Minerals de sang, els diuen.

Per coses com aquestes van matar a la Flors i a milions de persones en un dels conflictes més sagnants des de la Segona Guerra Mundial. Després de 25 anys, tenim el compromís de no oblidar aquesta sacsejada. Des de l’any 2005, l’Ajuntament de Manresa dona suport a la querella transnacional per investigar l’assassinat de la Flors. Abans, al 2003, conjuntament amb el Consell Municipal de Solidaritat, es va inaugurar la Casa per la Solidaritat i la Pau Flors Sirera. Intentem fer justícia a persones com la Flors, ser un pol de reflexió i de repensar la realitat. Un pol, també, de comprensió, de com les nostres decisions personals —i com a ciutat— ens poden posicionar a favor de la justícia i de la pau. Perquè, al cap i a la fi, tot ens és molt més proper del que hi ha vegades que imaginem.

A Manresa, tenim la sort de comptar amb una entitat local com Inshuti, que aporta llum a la situació als Grans Llacs i dona veu a persones encara ara silenciades. Bé saben el preu de sortir de les versions oficialistes. Tot i que aquesta entitat va promoure projectes de reconciliació pacífica, va ser titllada de suport al terrorisme. Han continuat treballant discretament i aquest any també compleixen 25 anys. Per commemorar aquesta trajectòria i mantenir el compromís amb els valors que representa la Flors, s’organitza un any més el Memorial pels Conflictes Oblidats, que acollirà la Casa Flors Sirera el pròxim 25 de gener. Tindrem ocasió d’ escoltar el testimoni del fill de persones rwandeses exiliades i d’actualitzar la informació relativa a la querella. Mai no és tard per fer justícia. Us hi esperem.