Fa sis dècades, quan aquest comentarista era un infant de primària, vivia en una placeta del barri vell on quasi no s’hi veien cotxes perquè a la ciutat tampoc no en circulaven gaires. Però els anys van passar, les matriculacions van créixer, i la placeta es va transformar en estacionament. Com que alguns vehicles s’hi quedaven tota la jornada, i de vegades tota la setmana, un dia va aparèixer un senyal que limitava l’estada a seixanta minuts. De senyals semblants n’hi havia a altres llocs de la ciutat i a moltes altres ciutats del país, i diria que del món, però tenien un problema: el control del compliment. Com es podia saber si un cotxe feia menys d’una hora que hi havia arribat? Calia que els guàrdies municipals passessin amb un llapis i un bloc per anotar-ne les matrícules, i tornessin a passar cada hora per pescar els infractors i actualitzar la llista. Un destorb notable a càrrec dels pressupostos municipals.
Algunes poblacions van introduir una forma de control més eficient: el disc horari, que encara es fa servir a molts indrets. Es tracta d’un artefacte de plàstic o de cartró format per una peça circular dins una funda quadrada amb dues finestretes. Cal girar el cercle fins que un dels orificis mostra l’hora d’arribada, i l’hora màxima de sortida apareix en l’altre. Els aparells els solen obsequiar les botigues de la zona comercial beneficiada per la rotació de places.
També amb aquest sistema algú ha de vigilar el compliment i denunciar les infraccions, però no s’ha de passar el dia apuntant matrícules. De fet, no cal ni que passi cada hora. N’hi ha prou que ataqui per sorpresa, amb una cadència irregular, que un dia no se’l vegi però l’endemà aparegui quatre vegades, sempre en hores diferents; així els usuaris no saben mai si es poden arriscar a prescindir del disc o sobrepassar el temps.
Però d’aquesta altra manera també cal dedicar personal de l’Ajuntament, o pagat per ell, a la tasca de vigilància. Distreure-hi policies locals pot ser complicat en ciutats d’una certa envergadura amb problemes creixents de gestió del trànsit i la seguretat. I llogar una empresa costa diners.
Per sort, algú va inventar els parquímetres, un sistema pel qual el conductor que aparca en una zona limitada paga ell mateix els seus controladors. Aquesta va ser l’explicació que es va donar a Manresa quan es va implantar la zona blava: amb les monedes que posàvem a les maquinetes, l’empresa concessionària pagava els vigilants, més els aparells, més els impostos, més les despeses generals, més el corresponent marge de benefici. Més un cànon municipal si s’establia, que ja se sap que els ajuntaments sempre tenen gana. Tot plegat, a benefici que el màxim de vehicles aprofitessin les escasses places d’estacionament del centre i els seus ocupants visitessin botigues, serveis i despatxos professionals. Si més no, aquesta era la teoria. Afany recaptatori? No, i ara!
Però en aquesta vida tot es pot complicar, i a Manresa la complicació es va dir plaça de la Reforma. Una obra que el regidor d’Urbanisme, David Aaron López, va titllar dijous d’«incompresa». López és regidor per ERC, partit integrant d’aquell tripartit municipal que va lligar en un sol paquet la reforma de la plaça, el seu aparcament subterrani i la gestió de la zona blava. Com que durant els tripartits CiU era a l’oposició, aquest comentarista esperava que algun regidor de Junts sortís a protestar i a dir que tot allò no va ser «incomprès», sinó desastrós. No va succeir. Sí que va fer-ho Fem Manresa, o sigui, la CUP, que per boca de Gemma Boix va parlar del «nyap de la Reforma». Gràcies a aquell empaquetat, i a la mala sort que va perseguir l’obra i la va anar encarint i endarrerint, Manresa ha arribat a tenir una de les zones blaves més cares de la península. El que paguen els usuaris és molt més del necessari per cobrir les despeses de vigilància. De fet, i segons les dades del dictamen aprovat dijous, els ingressos de la concessió (un milió i mig) tripliquen les despeses (mig milió).
El contracte de concessió del «servei d’aparcament en superfície sota temps limitat» caduca el maig de l’any que ve, i dijous el ple municipal va decidir passar al model de gestió directa. L’Ajuntament assumirà els onze treballadors i la municipalització implicarà que l’usuari deixi de pagar IVA. Però no suposarà tornar a la idea primigènia, a la justificació teòrica de l’invent, és a dir, que amb el preu del tiquet es pagui únicament el cost de vigilar el compliment del temps contractat. Si els costos són una tercera part de la facturació, es podrien rebaixar les tarifes en la mateixa proporció. I si la zona blava costés una tercera part del que costa ara, potser fins i tot tindria més usuaris, de manera que encara es podria rebaixar més, o bé alliberar carrers que s’hi van incorporar per mantenir el nombre de places pactat en la concessió.
Però aquesta no és la idea del govern municipal, el qual, segons el regidor López, no pensa renunciar així com així al milió d’euros anuals que li pot aportar la gestió directa del servei. O, almenys, a una part substancial. La justificació és que els diners es destinaran a inversions lligades a la mobilitat, en el marc del pla que redactaran un dia d’aquests.
D’altra banda, per què abaratir la zona blava si a les vies més cèntriques està sempre plena? De fet, la llei de l’oferta i la demanda fins i tot permetria encarir-la, i tot i això costaria trobar-hi lloc, però ara que la totalitat dels diners aniran a l’Ajuntament, potser els usuaris arrufarien el nas encara més.
