Manresa recorda els primers herois oblidats de la lluita antifranquista

Un acte de desgreuge i de memòria històrica vers els primers que van obrir passos fronterers clandestins a la Catalunya ocupada pels feixistes va omplir dimecres al vespre la sala d'actes de l'ANC a Manresa.

Allà es van relatar històries de persones que es van continuar jugant la vida quan es va perdre la guerra, persones que no han rebut reconeixements institucionals i dels quals hi ha treballs històrics esparsos que encara deixen molts forats per omplir.

Una d'aquelles persones va ser Gregori Font i Cativiela, el primer militant independentista que va obrir un pas fronterer a la frontera provinent de l’Estat Francès l’any 1939.

Hi era present el seu fill, Aleix Font, de la mà del president de la Fundació Reeixida, Oriol Falguera, que impulsa la recuperació de la memòria històrica del conjunt de rutes clandestines amb el projecte Rutes de la llibertat. Joquim Aloy, de l’entitat Memòria.cat, es va encarregar d'emmarcar el rerefons bagenc de les rutes.

Història d'un passador

Aleix Font va relatar una història que va servir per exemplificar moltes més.

Va començar agraint la tasca de la fundació Reeixida "per suplir la mancança dels successius governs autonòmics en aquest acte de restitució de la nostra memòria col·lectiva".

I va explicar la història del seu pare i gairebé va aconseguir no emocionar-se. La resta de l'auditori sí es va emocionar amb la descripció que va fer d'un pare o un avi amb els qual molts es van poder sentir identificats.

El va definir com a "catalanista-separatista, que ara en diríem independentista. Va viure sempre a la Colònia Güell. Un mal estudiant i un bon home".

Va explicar que l'únic tret que va disparar durant tota la guerra va ser "fent punteria amb una pistola contra una ampolla".

A principis de 1939, en plena retirada de l’exèrcit republicà, va anar a la carretera per on es retiraven els republicans i va esperar el seu amic de sempre, Jaume Martínez, amb el qual van fer junts el camí de l’exili.

Els van empresonar als camps de concentració de Sant Cebrià i d’Agde. Però el juliol del 1939 va tornar a Barcelona encetant el camí de pas per la frontera de les Alberes, que utilitzarien majoritàriament els de Nosaltres Sols i d’Estat Català (posteriorment enquadrats al Front Nacional de Catalunya).

Va anar a Barcelona per establir contactes i a la Colònia Güell per veure els pares. I després va tornar al camp de concentració.

Havia obert una ruta que poc després seguirien altres companys. En el segon viatge va fer autoestop i el va recollir un cotxe que va resultar ser "el del sanguinari general de l’exèrcit feixista Saliquet, que per sort no anava al cotxe. El xofer pensant que anaven a l’enterrament d’un familiar els va portar en unes hores fins a Barcelona".

Detingut i torturat

Durant els anys que van del 1939 al 1950, "el meu pare va estar detingut tres vegades, va ser interrogat i torturat salvatgement".

Ell es va mantenir ferm a les seves conviccions, i cada vegada que venia el Franco a Barcelona, passava la nit al calabós de la guàrdia civil de Sant Boi. A començaments dels anys 60 va fer la pintada a la paret del manicomi de Sant Boi demanant la llibertat de Jordi Pujol en motiu dels fets del Palau, que s’hi va mantenir més de 30 anys perquè per més que la tapaven, sempre tornava a aflorar.

Al final del relat, quan va repetir l'orgullós que estava del seu pare, alguna llàgrima va aflorar.

El president de la Fundació Reeixida, Oriol Falguera, va emmarcar la història de Gregori Font i Cativiela en un context històric amb el qual hi ha un gran deute pendent, perquè no s'ha sabut destacar com toca la lluita antifranquista dels independentistes, mentre que altres estats sí han reconegut la ingent quantitat de vides salvades de jueus, militars i activistes, amb el greuge afegit "que les altres nacions reconeixien els seus herois i aquí no podien dir el que feien ni a la família", per evitar posar-los en perill.

L'historiador Joaquim Aloy va instar els presents a impulsar una recerca històrica "apassionant" en la qual Manresa i el Bages van jugar un paper encara molt desconegut.

El veritable valor

Va esmentar Joan Peramiquel Sivila, de Súria; el cas del jueu polonès Louis Berger, detingut a Manresa; Vicenç Prat Brunet i la seva dona Pepita Ferrer; el passador manresà Valeri Pintó Prats; Antònia Guitart Orriols, del Guix, i el seu fill Miquel Bonet Guitart. També a Ricard Lladó i Font.

Persones, entre moltes altres, que malgrat no demanar mai cap nom als que ajudaven, per no poder-los delatar ni sota tortura, entenien que no eren ells els que estaven en perill sinó el món.

Subscriu-te per seguir llegint