Maria Roser Valentí Vall: «Moltes vegades percebia un tractament de constant avaluació»

Maria Roser Valentí Vall (Manresa, 1963) viu a Alemanya però recentment va fer parada a Manresa per rebre el 3r Premi Rosa Argelaguet a la seva trajectòria. Graduada i doctorada en Física a la UAB, des del 2009 és catedràtica de Física i investigadora a l’Institut de Física Teòrica de la Universitat Goethe de Frankfurt. Ha publicat més de 200 articles científics, és membre del consell editor de la revista Physical Review, avaluadora experta a la Fundació Alemanya de Recerca i al Consell Europeu de Recerca i participa regularment en conferències i en congressos com a ponent convidada. Justament aquesta setmana ho ha fet a Oxford.

Quan va entrar en el món universitari i, en concret, en l’àmbit de la Física, la dona encara hi tenia un paper molt més petit que ara. Com ho recorda? Va haver de lluitar contra estereotips lligats al rol home/dona?

Quan vaig començar a estudiar física a Barcelona sí que és cert que no érem gaires dones fent la carrera, però en aquesta etapa no vaig percebre un tractament gaire diferent al que rebien els estudiants masculins. Va ser més tard, després de finalitzar la carrera, quan anava a conferències de la meva especialitat, que vaig notar una manca gran de dones. Això comportà sovint que el tractament fos diferent. Moltes vegades percebia un tractament de constant avaluació i potser de no ser presa seriosament. Quan vaig notar més a fons la presència d’estereotips va ser quan vaig començar a tenir fills, que coincidia amb preparar els passos següents de la meva carrera acadèmica.

Com va anar?

Els meus tres fills van néixer a Alemanya entre el 1992 i el 1996. A Alemanya estava molt arrelat a la mentalitat fins fa poc que la mare es queda a casa a cuidar els fills i el pare va a treballar. Les infraestructures de parvularis, escoles, etc. estaven muntades seguint aquest esquema, on se suposava que la mare era a casa. No sols la mentalitat, sinó també la pressió social que eres una mala mare si no et cuidaves dels fills perquè anaves a treballar, va fer la situació més difícil de continuar en el món acadèmic. Per sort, aquests esquemes i la mentalitat han anat canviant.

En aquella època, per solucionar, en part, el dilema de la infraestructura inadequada, amb el meu marit i amb altres pares que estaven en una situació similar vam fundar un parvulari per tal de tenir cura dels nostres fills mentre nosaltres treballàvem.

Quan va rebre el 3r Premi Rosa Argelaguet a Manresa va comentar que en alguna feina li van demanar com pensava compaginar el paper de mare amb el laboral.

Sí. Quan els meus fills tenien entre 2 i 6 anys em vaig començar a presentar a places de professora d’universitat, i, més d’una vegada, el comitè de les places em va fer la pregunta de com pensava compaginar el paper de mare amb el laboral. Recordo un cas concret, que no oblidaré mai, on la pregunta em va sobtar tant i la vaig trobar tan injusta que vaig contestar demanant si també havien fet la mateixa pregunta als meus col·legues candidats pares de nens petits. Evidentment que no. Vaig aixecar-me i marxar, i no he volgut tornar mai més a aquesta universitat en concret. Aquesta pregunta actualment seria inimaginable!

Què creu que caldria fer per aconseguir que més dones facin carreres lligades a la investigació i la ciència? El percentatge encara és molt petit, tot i que la dona representa el 50% de la població mundial.

Jo crec que s’ha de començar molt aviat, motivant les nenes a interessar-se per la ciència des del parvulari i l’escola. Potser aquest aspecte no es potencia suficientment a l’escola. També es important crear més role models, és a dir, exemples de dones científiques. Si les dones veuen que hi ha altres dones fen investigació, més fàcilment se sentiran atretes per aquest tipus de feines. I el tercer punt important és proporcionar les infraestructures adequades (parvularis, escoles, etc.) per poder compaginar la família i la feina de recerca.