Somriure malgrat el dolor més profund

«Aquí no només venim a plorar. Aquí es torna a aprendre a riure i a tirar endavant coses que semblava que no podries tornar a fer mai més». Qui diu això és el responsable del Servei d’Acompanyament en el Dol de la Catalunya central, Carles Perarnau. Al seu davant hi té deu pares i mares que han perdut un fill i han passat i passen per una situació emocionalment límit. De dolor profund.

La reunió se celebra cada dimecres a la casa Flors Sirera. Acostumen a ser més i tot. Perarnau els assisteix psicològicament i també comparteixen entre ells experiències, vivències, sentiments. «Som aquí perquè hem decidit lluitar. Si no estaria a casa, al sofà bevent un whisky», comenta el Carles, de Moià. Va perdre el seu fill Alexandre, de 29 anys, en un accident de trànsit ara fa 11 mesos. «Busco la pau i trobar el meu lloc», comenta. I aquí para. No pot continuar.

Respostes per sortir del forat

Com el Miquel, de Rellinars. El gener passat va morir el seu fill, Miquel, de 26 anys a causa d’un càncer que en un primer moment no es va diagnosticar bé. El cas és a mans dels advocats. «Creus que això no passarà mai». Participa a les reunions perquè «vaig pensar que aquí podria trobar respostes i sortir del forat». Costa. Costa molt, insisteix.

El Jaume i la Dolors són de Torà. Van perdre el seu únic fill, l’Eduard, de 24 any, en un accident fa 20 mesos. Era esportista, com el seu pare. «L’esport és l’únic que m’ajuda a superar-ho. Em connecta a ell. Però he de buscar altres espais», confessa el Jaume. La Dolors pateix més, admet. «Em costa molt tirar endavant». Explica que abans d’assistir a les reunions «volia acabar amb la meva vida. Ara seguiré. Pel meu marit i pel meu fill». De fet «molts projectes s’acaben fent pels fills i filles, perquè una forma d’honorar-los», intervé Perarnau.

L’Amparo va trobar mort el seu fill de 50 anys a casa. Amb depressió, es va llevar la vida. Viu amb la sensació que els hi han quedat molt per fer. El Joan i la Montse, de Collbató, van perdre la Sílvia, de 21 anys, fa 11 mesos. També es va llevar la vida. A part de la pèrdua i el sentiment «de no haver estat a temps de fer res», els cou que no la deixessin veure ni acomiadar-se. «Això fa molt mal». Qui va intervenir en el cas «ni ens va donar el condol». «Va faltar humanitat».

El fill de la Susanna de Masquefa, el Daniel, tenia 16 anys quan va morir atropellat quan anava amb patinet. El 23 d’abril farà un any. Va morir als seus braços. «Pensava que se salvaria» però quan va arribar l’equip d’emergències ja no hi havia res a fer. «Teníem una relació molt maca. Teníem cura l’un de l’altre», relata. «Pots arribar a creure que et tornaràs boja. Em va molt bé venir. Escoltes i et tranquil·litzes» malgrat que sempre «hi ha dies que et desesperes i dies que et voldries morir. Però continues».

Mort sobtada

El Joan, de 16 anys, va morir de forma sobtada l’estiu passat. La seva mare, Maria Àngels, d’Artés, espera els dimecres per anar a les reunions perquè «m’ajuden». El Joan va néixer amb una malformació al fetge. Als 5 anys li van trasplantar i tot va anar bé. «Tenia una vida feliç i no el veies un nen malalt». No se sap la causa d’una mort «que no ens esperàvem».

La Teresa, de Gironella, va perdre el seu fills Raül de 41 anys en un accident laboral farà dos anys. «Vaig perdre el món de vista». Ara «el dolor tant fort potser ha passat», comenta, «però no em marxa del cap. Ha deixat un forat».

Durant el relat de cada cas hi ha hagut molts plors. Quan la conversa es comparteix entre tots, sorgeixen rialles. Malgrat tot, han après a tornar a riure.

Subscriu-te per seguir llegint