«La generació de la revolta dels cabells blancs ja és aquí»

Va fer el doctorat sobre l’educació en persones grans en l’àmbit europeu. L’educació i la pedagogia formen part de la seva professió i de la seva vocació. Durant més de 15 anys va ser professora de la UNED de teoria de l’educació. Fa més d’una dècada està vinculada al Campus de Terrassa de la UPC (Universitat de la Gent Gran) on imparteix classes a majors de 55 anys. Maria Carme Carrió Salabarnada, nascuda a Manresa fa 75 anys, és una dona amb projecció ciutadana com a activista social. Des de fa deu anys és la presidenta de l’AV de les Escodines i, a banda, forma part de la Plataforma en Defensa dels Drets de la Gent Gran. És d’aquelles persones que es lleven molt d’hora. És habitual que una de les primeres activitats matinals sigui anar a les piscines municipals per poder recórrer 2.000 metres nedant. L’estudi, la recerca, la lectura, la família i l’activisme acaben de definir el seu dia a dia. L’any 2012 la comissió de la Divina Pastora la va escollir Escodinaire de l’Any. No és estrany, hi va néixer i sempre ha estat vinculada al barri. Va estudiar el batxillerat elemental a la primera promoció del nocturn de l’institut Lluís de Peguera. A la universitat hi va accedir després de superar la prova per a majors de 25 anys. La seva trajectòria laboral és dilatada. Abans dels 14 ja treballava en feines diverses i, progressivament, es va focalitzar en diferents àmbits de l’educació: a Ampans i, després, a Barcelona, com a educadora social. El 2022 va publicar el llibre La vellesa. Realitat menystinguda, actiu emergent i enguany ha publicat La iaia Maria surt a caminar per la seva ciutat, adreçat a alumnes de primària.

D’on li venen aquestes ganes d’aprofundir en el món de la gent gran?

Hi ha influït molt els dotze anys que he estat a la Universitat de la Gent Gran de Terrassa de la UPC. Ha estat un laboratori humà imprescindible perquè, a part de ser professora, he après molt dels alumnes. Hi havia gent amb molta saviesa, uns amb grans currículums professionals i d’altres que, per motius econòmics, no havien pogut accedir a la universitat. També ha estat determinant el contacte que, al llarg dels anys, he tingut amb la gent gran del barri de les Escodines. Hi ha un factor humà personal que m’empeny a endinsar-me en aquest sector: jo també estic en el procés de l’envelliment i vull donar-hi una òptica positiva.

Està parlant, doncs, d’una mirada diferent de la que estem acostumats.

Sí, perquè és habitual que s’associï l’envelliment a una etapa negativa i decadent. És cert que es poden perdre algunes facultats, però no les perdem totes, al contrari, n’adquirim de noves.

Al cervell se l’ha d’estimular tota la vida.

No és veritat que les neurones morin a partir d’una edat. La ciència ens ha demostrat que sempre en neixen de noves. Són les neurones mirall. Un grup de treball que formem gent de tot Catalunya estem disposats a revertir el concepte d’edatisme. Al món occidental s’ha imposat una manera de devaluar i menystenir la capacitat de les persones grans. Hem de fomentar altres creences positives, que hi són. Per experiència pròpia ho veig. A partir de dos quarts de set del matí puc començar la jornada caminant pel parc de l’Agulla o fent 80 piscines seguides, que són 2.000 metres. Hem de celebrar l’edat i les habilitats que tots tenim.

Quina terminologia creu que és la més adient per parlar del col·lectiu de persones grans?

A mi no em sap greu parlar de vell o vella si li donem el valor real que té. Si es diu d’una forma despectiva, fa mal a les persones. Qualsevol paraula pot ser vàlida mentre hi hagi respecte. El que no es pot fer és classificar els éssers humans per raó d’edat, que és allò que fa l’edatisme. És erroni dir-nos què hem de fer, segons els anys que tenim. Hem de poder decidir allò que volem fer, complir anys és un repte i no ens hem de posar tristos per sumar anys. Fer anys no és sinònim d’emmalaltir.

Les administracions tenen organismes només adreçats a la gent gran. Com ho veu?

En el futur no hi haurien de ser, però ara per ara encara són molt necessaris. Hem de treballar per la defensa de la gent gran, com mirem de fer-ho a la plataforma que tenim a Manresa. Hi ha col·lectius de persones grans amb moltes mancances. Hi ha gent pobra, gent que necessita una residència adient per millorar la qualitat de vida, no per empitjorar-la. En el món que construïm, l’edat no ha de ser determinant. En un futur molt millor podrien haver innovacions més transformadores.

Li deu fer mal quan veu que al president dels Estats Units el critiquen per l’edat.

És edatisme en estat pur. També em posa malalta que als senyors Trias i Maragall se’ls ha desqualificat per l’edat. Són gent valuosa que els hem de respectar, escoltar. Hem de treballar perquè no es repeteixin desqualificacions per raons d’edat.

En el seu llibre adreçat als infants parla d’una pèrdua momentània de memòria.

He volgut introduir aquest tema al conte de la iaia Maria perquè, actualment i de forma ràpida, es posa l’etiqueta d’Alzheimer a qualsevol confusió de memòria. L’ús habitual i indiscriminat d’aquest nom fa mal a la gent gran, els fa patir i fins i tot pot fer emmalaltir. L’Alzheimer és una malaltia greu i requereix un diagnòstic especialitzat. Aquest i altres temes de salut els abordem al grup de treball. Tots estem d’acord que hi ha una sobre medicació o que, a partir de determinada edat, es deixen de fer algunes pràctiques o investigacions mèdiques. Cal fer prevenció a qualsevol edat.

Vostè incideix en la forma que ens hem de comunicar amb les persones grans.

A la gent gran no els hem de parlar amb mots infantilitzats. S’ha creat un paradigma destructiu sobre la gent gran i això ho reconeix l’ONU. Hi ha esperances que aquesta situació es reverteixi en la mesura que els baby- boom entrin a formar part del col·lectiu. Se’ns ha de tenir més en compte.

Faci una curta llista d’injustícies.

La primera és la falsa creença que la gent gran no serveix; la segona, la falta de coneixement i respecte de què significa fer-se gran, i la tercera, fer-se gran no és sinònim d’emmalaltir. Ha de ser una etapa per poder gaudir de la vida amb llibertat i alegria.

Es nota que està decidida a fer d’apòstol d’una nova vellesa.

Als companys els dic que la generació de la revolta dels cabells blancs ja és aquí. Com d’altres persones, la pandèmia va ajudar que moltes dones deixéssim de tenyir-nos. Portar els cabells blancs, fins i tot, s’ha convertit en una moda, més enllà de l’edat.

Des de fa anys el lideratge de moltes entitats va a càrrec de persones jubilades.

Encara n’hi hauria d’haver més. Quan vaig anar a un congrés a Amsterdam per presentar una comunicació, vaig conèixer un home de 91 anys. Tenia una capacitat i un coneixement que jo vaig dir-me: «vull arribar a ser com ell». També tinc una gran admiració pel Dr. Valentí Fuster, per com afronta la vida. Podem tenir entrebancs de salut, però els hem de superar. Les persones grans hem d’aprendre a superar les pors. Les pors ens tenallen, tot i tenir una alta resiliència.

Parlar de sexualitat ha deixat de ser un tabú entre el col·lectiu.

És una gran equivocació pensar que no hi ha sexualitat en aquestes franges d’edat. Poden canviar les freqüències, les maneres, però els impulsos existeixen.

Hi ha debat social sobre com han de ser les residències.

Cal canviar molt el model de residències. Hauran de ser més petites i integrades a l’entorn social de la persona, sense allunyar-la de les amistats i de les seves arrels. És una evidència que un ingrés a una residència sense aquestes premisses pot comportar problemes emocionals i cognitius importants. En l’actualitat hi ha residències que treballen bé i d’altres, no tant.

Actualment, està immersa en un treball de recerca sobre persones centenàries.

Sí, és un estudi d’abast internacional sobre les persones que han superat els cent anys. Demà he d’anar a veure la més gran de Manresa, de 106 anys, que és de les Escodines i que la vam homenatjar fa poc. Vull anar a una illa del Japó –Okinawa– que és on hi ha, percentualment, més centenaris. Allà, tant se val l’edat, es marquen un projecte, un estímul de vida. A aquesta filosofia en diuen l’ikigai.

Subscriu-te per seguir llegint