Ana Calvera:«Quan no hi ha futbol el trobo molt a faltar»

Hi ha sentiments que no tenen cap mena d’explicació racional. Simplement es viuen amb la passió que calgui i es gaudeixen de ple. Ana Calvera Navarro (Barcelona, 1960) porta els colors blaugrana a les més recòndites entranyes del seu cos i de la seva ànima. Manresana d’adopció des de la dècada dels 80, no és estrany que li proposessin, primer, formar part de la Penya Blaugrana de Manresa i, més endavant, accedir a la presidència. Procura no perdre’s cap dels partits que el Barça juga a casa. Hi viatja amb l’autobús que organitza la mateixa penya. Allà encara s’hi troba amb dues amigues que sempre han estat culers. El Camp Nou ha estat, de fet, la seva segona casa, perquè ja de petita hi anava amb el seu pare, un altre incondicional amb més de 75 anys de soci, amb el número de carnet 26. Els seus germans, però, no viuen amb la mateixa intensitat el futbol. Més enllà de l’esport rei, la seva vida se centra en els fills i nets. I també en la feina d’administració a l’escola Pureza de María, a Sant Cugat del Vallès, on treballa des del 1999. El seu cotxe gairebé fa sol el camí entre Manresa i la ciutat del Vallès. Quan surt del col·legi, ho aprofita per anar al gimnàs, posar-se en forma i desfer qualsevol cabòria.

Com és viure la vida de color blaugrana?

Sempre he viscut aquests colors que el pare, que es va morir fa set anys, portava al cor. Abans de casar-se, el pare ja va advertir la mare que els diumenges estava ocupat, que havia d’anar a veure el Barça. En aquella època els partits eren a les 3 de la tarda, la qual cosa ens obligava a dinar abans per adaptar-nos als horaris de la competició. Curiosament, la mare va fer algun intent de fidelitzar-se al Barça, però, pel que explicaven, no l’atreia i s’adormia al camp. Des de fa uns anys, les hores dels partits són molt complicats. Hi ha jornades que són horroroses, com quan es juga un diumenge a les 9 del vespre.

Toca anar a dormir tard. Tot sigui per fer costat al Barça.

Anem i tornem amb l’autobús. Tot i això, en dies així arribem a casa a la 1 de la matinada. Els que ens posem ben d’hora a la feina, tenim poc temps per dormir.

El fet que es moguin molts interessos al voltant del futbol, se sent menys motivada per seguir el seu equip?

Em molesten les hores que posen, però no per això deixo de veure un partit. El que penso jo deu ser compartit per molta gent perquè aquesta darrera temporada el Camp Nou s’ha tornat a omplir la majoria de partits.

En els darrers anys, el Barça ha estat permanentment sacsejat per crisis derivades de la gestió de les juntes directives.

Vam passar uns anys de viure molt bé, amb uns resultats esportius com no es recordaven. Quan es guanyen competicions, és difícil que emergeixin problemes econòmics. Superat el cicle guanyador, han aparegut temes que jo no em puc creure, com l’anomenat cas Negreira. Si fos veritat, em sentiria molt malament. Més que d’una junta, jo soc del Barça. M’agradarà més o menys qui governa l’entitat, però sobretot soc barcelonista.

Com és una culer com vostè al camp?

Al camp soc de les que m’apassiono. Canto, crido, protesto... Anar als partits del Barça és una vàlvula d’escapament. Quan no hi ha futbol, el trobo molt a faltar.

Les penyes teniu molta cura del club. L’entitat els té la mateixa consideració?

Bé, bé... No sé gaire què dir. Tenim la sort de tenir un sentiment al cor que està per sobre de moltes consideracions puntuals. Si et demanen per què estimes tant els teus fills, el primer que et ve al cap és respondre perquè ho porto a dins. En el cas del Barça també té molt a veure amb les emocions.

Podem dir que és del Barça d’ençà que va néixer, però des de quan és penyista?

Va anar lligat a una etapa vital del pare, quan ell ja no portava cotxe. Veníem a veure partits al local de la Penya. Així vaig entrar al món penyista. El que aleshores era el president, Antoni Negro, em va demanar que m’incorporés a la junta. Quatre anys després va arribar la presidència. L’ambient penyista el visc amb molta intensitat. Faig moltes visites a altres penyes i, si em conviden, per poc que pugui les visito. Hi conec molta gent amb qui compartim sentiment blaugrana.

En la seva joventut, el futbol femení tenia un paper gairebé ni simbòlic. Vist amb perspectiva, li hauria agradat ser futbolista?

No ho tinc clar. Sí que, des de fa anys, també segueixo l’equip femení del Barça. N’he anat a veure partits, alguns dels quals a la Champions femenina. Els que es van jugar al Camp Nou van ser molt espectaculars i emocionants. La competició femenina genera un ambient diferent, amb més dones i canalla a l’estadi. Ens han acostumat a guanyar i patim força menys que en un partit masculí.

S’havia imaginat mai un nivell tan alt del futbol femení del Barça?

Ha estat una sorpresa i molt agradable veure el nivell de qualitat i espectacle que ens estan oferint. Ara s’ha aconseguit que tothom parli del futbol femení. S’ha avançat molt.

Com a seguidora incondicional del Barça arreu, ha arribat a comptar mai els partits que ha vist?

Són molts i molts, perquè els hauria de comptar des de petitona. Les úniques èpoques que no vaig anar als camps va ser quan vaig tenir els fills. Així i tot, els seguia per la televisió i celebrava les victòries.

És de les que no sopen després d’una derrota del seu equip?

M’havia passat, però amb l’edat he millorat una mica. Em fa molta ràbia que perdi el Barça, sobretot si és una final. Ja no perdo la gana, però tampoc menjo gaire per sopar.

El darrer canvi a la presidència ha estat bo per a les penyes?

Nosaltres estàvem molt ben acostumades a l’època de Nicolau Casaus, que va ser un directiu abocat a les penyes. Ara, ens consideren importants, però no és el mateix. La pandèmia tampoc no ha ajudat a reforçar els vincles entre el club i les penyes. La vida social es va frenar de cop, hi va haver baixes entre els socis de les entitats i volem recuperar l’ambient previ a la covid.

Les penyes necessiten un procés de renovació o relleu generacional?

El que detecto és que les penyes són vives i tenim ganes de fer activitats. Nosaltres, com a programació ordinària, fem un autobús per anar als partits que el Barça juga a casa; projectem al nostre local tots els partits i fem dues excursions i una calçotada que ajuden a cohesionar els nostres associats i fer vida social. Nosaltres, a Manresa, som uns tres-cents socis i estem integrats a la Federació Bages-Berguedà i Cerdanya, de la qual també formo part de la junta directiva.

L’entitat que presideix ja se la pot considerar històrica.

Sí, es va fundar el 1957. Per tant, hem arribat als 65 anys d’activitat continuada. Quan vam fer els 60, com a celebració vam organitzar una trobada de penyes de la nostra federació.

Veient la relació d’integrants de la junta de la PB de Manresa, es detecta una notable presència de dones.

En general, al món de les penyes encara hi ha molta més presència d’homes, però a Manresa és cert que les dones hi tenim un paper important. Hi ha quatre dones amb càrrecs directius: presidència, vicepresidència, secretaria i una vocal. De mica en mica es veu el paper de les dones, però encara és insuficient. Ahir, en un acte que vaig assistir, d’entre unes 140 persones només érem 23 dones.

Aquesta temporada vinent trobarà a faltar el Camp Nou –actualment en obres–, que podríem dir és la seva segona llar.

El meu pare havia anat al camp de les Corts, però jo sempre al Camp Nou. Anar a Montjuïc serà diferent i, ara per ara, no sembla que els aficionats s’hagin engrescat gaire. Per a la gent que hi vagi amb cotxe particular, l’accés a l’estadi és complicat. Nosaltres, a la Penya de Manresa, farem igualment un autobús per anar a Montjuïc. Si el transport és amb bus, sí que podrem arribar fins a la rodalia del camp.

Generar ambient a Montjuïc serà més complicat amb la pista d’atletisme entre la gespa i les graderies?

El Camp Nou tenia fama de generar poc ambient, de ser força fred. Això ha canviat, s’anima molt, sobretot d’ençà que hi ha la grada d’animació. Alguna cosa haurem de fer per superar la distància entre la grada i el terreny de joc.