Vanesa Quer, treballadora d'Ampans: «Ara estic molt bé perquè se m’estava acabant l’atur i no sabia què fer»

Es diu Vanesa Quer Vara, té 40 anys, ha viscut gairebé sempre a Manresa i és una lluitadora. Té un 48% de discapacitat intel·lectual i la vida no li ha posat les coses gens fàcils, però ha aconseguit tirar endavant. Actualment, fa tasques d’auxiliar de monitor a Ampans i viu en un pis de la fundació.

Va treballar mig any a l’empresa Bo de Debò, a Sant Vicenç de Castellet. Era un suplència i, quan es va acabar, la van fer fora. D’aquí va passar a Macoba, a l’escorxador de Sant Joan de Vilatorrada, mig any més. Va fer treballs temporals fins que va quedar a l’atur. Va entrar a Ampans perquè una amiga seva que hi treballa li va donar el telèfon d’una orientadora laboral. Hi va parlar, «vaig enviar un currículum, em van trucar, vaig fer una entrevista i vaig entrar». Primer, fent neteja; després, al restaurant Canonge, al supermercat Caprabo i, actualment, a la llar d’infants El Turó, a Pineda de Bages, on ajuda a preparar els infants, els dutxa, els pentina, els vesteix , els canvia els bolquers, els dona el menjar, recull els menjars i la medicació, posa rentavaixelles, rentadores, assecadores...

Té un germà amb discapacitat que viu a Lleida i «un cop al mes me l’emporto. També pren medicació. Ja sé el que és», comenta.

Guanyar estabilitat li ha donat tranquil·litat. «Ara estic molt bé perquè se m’estava acabant l’atur i no sabia què fer. Quan va començar la pandèmia em vaig quedar sense feina i no podia pagar el pis. Em van denunciar, vaig entrar a judici i em van desnonar el 9 de gener». Viu en un dels pisos de suport a l’autonomia d’Ampans.

Durant un temps va compartir pis amb la seva mare, que va anar a viure amb ella quan es va separar del seu pare i que va marxar quan va conèixer la seva nova parella. «Vaig quedar sola i, entre la pandèmia i que no tenia feina...».

Ampans té una demanda creixent que és cada vegada més diversa i més complexa

Dels 7 fins als 19 anys va viure en un centre d’acollida, on li van reconèixer la discapacitat. Ella i els seus germans van patir maltractaments físics i psicològics per part dels pares. «Érem petits, crec que vivíem a Olot, vam sortir del cole i hi havia la DGAIA de la Generalitat i la Guàrdia Civil i se’ns van endur als cinc perquè les altres dues germanes eren molt bebès i les van deixar».

No té relació amb els pares.

Subscriu-te per seguir llegint