«Com podien pensar que, com que érem 15 germans, ens seria igual la desaparició de 2?»

La tinta amb la qual s’escriu la història deixa un munt de forats. A Manresa n’hi ha un que es fa cada dia més gran des de fa 35 anys: La desaparició de dos menors a l’hospital Sant Joan de Déu.

La família fa tot aquest temps que lluita perquè policia, judicatura i Administració facin el que no han fet al llarg de tot aquest temps pels prejudicis de tractar-se d’una llar humil amb 15 fills, per incompetència o motius encara desconeguts.

L’hospital Sant Joan de Déu de Manresa va rebre la família dies abans que es fes públic que el documental «Els Òrrit» era un dels títols inscrits a la 16a edició dels premis Gaudí. El treball de Ferran Ureña i Marc Solanes ha tornat a posar el cas a la palestra mediàtica i ha esperançat la família que la difusió assolida obri alguna escletxa de llum a l’obscuritat que l’envolta.

Una enorme carpeta

Mari Carme Orrit arriba a la redacció de Regió 7 amb una enorme carpeta que conté centenars de retalls de premsa, la majoria d’aquest diari que ha fet un seguiment des del primer dia de la desaparició d’Isidre, de 5 anys, i la seva germana Dolors, de 17 anys, el dia 5 de setembre de 1988.

Trenta-cinc anys després i encara no hi ha certeses sobre aquesta estranya desaparició. Com és possible?

Sé que és possible, perquè així és, però no el per què. De fons sempre hi ha hagut qui deia que amb 15 germans vivíem amuntegats com si ja anés bé que fóssim menys. Mentides. Vivíem als pisos de la fàbrica Vermella en dos habitatges connectats i ampliats a dues habitacions més. Hi havia dues cuines, dos banys i teníem una habitació de jocs pintada pel meu pare amb una pissarra. Teníem un hort i animals, i nosaltres col·laboràvem a conrear i a tenir-ne cura. Els pisos de la fàbrica Blanca eren a prop i vivíem en un bon entorn.

Com era la vida d’una família tan gran?

Quan hi va haver la desaparició, quatre dels germans ja ens havíem emancipat. Els més grans col·laboràvem per tenir cura dels més petits. Jo els ajudava a fer els deures. La Dolors tenia 2 anys menys que jo i acumulava un retard d’aprenentatge per problemes de visió. A l’escola se’n reien d’ella i fins i tot algun mestre havia dit que amb tants germans no passava res per una que fos una mica tonteta. Jo retallava una frase i ella la llegia, però si alterava l’ordre de les paraules la continuava dient com el primer cop. Les seves ulleres han estat una de les incògnites d’aquest cas. Teníem cura els uns dels altres. Quan després de 4 anys sense cap nou germà va arribar el petit Isidre va ser rebut amb joia i il·lusió. Jo sempre dic que a nosaltres ens han robat dos germans, però a ells els n’han robat tretze.

Després parlem de les ulleres. Com era la relació amb els pares?

El meu pare treballava a dos tallers. Quan sortia d’un se n’anava a l’altre. Quan tenia vacances en un lloc treballava a l’altre i trobava temps per formar part de l’associació de mares i pares d’alumnes. La meva mare també ens va formar en molts altres aspectes. Hi havia qui els deia que ja n’hi havia prou de tenir fills i ells responien que si els havien demanat alguna cosa. No, veritat? Doncs, que farien el que tots dos consideressin.

El pare va morir poc abans de la desaparició dels seus germans.

Sí, va ser dur veure com emmalalteix de càncer algú tan actiu. Quan ja no podia treballar normalment es buscava la vida i anava amb un carretó a recollir cartrons, a vendre piles i a fer el que calgués. Fins i tot va fer de guia turístic. He recuperat fragments del diari que escrivia el meu pare i la llibreta vermella en la qual la meva mare apuntava cada dia on i com buscaven a la Dolors i a l’Isidre. Ells i nosaltres, els germans, vam fer tot el que vam poder.

Què va passar amb les ulleres de la seva germana?

Una de les iniciatives que vaig tirar endavant pel tema de les desaparicions va ser enregistrar el podcast «Desaparecidos nunca olvidados». Vaig entrevistar a la Graciella Moreno, que és escriptora i jutge; a la capitana Alba Garrido de la Guàrdia Civil. Vaig anar a la Policia Nacional i el secretari que hi havia va ser molt empàtic i li vaig demanar si podia parlar amb l’inspector Enrique Pérez, que era el que havia portat el cas. Em va dir que feia un any i mig que havia mort i que si ho deia per les ulleres que van trobar de la meva germana a l’habitació. Jo mai vaig entendre per què les ulleres de la Dolors les tenia ell i no ens les va tornar. 32 anys després em van dir que les havien trobat, que estaven precintades dintre d’un sobre de color marró amb el nom de Dolors Òrrit Pires. Jo vaig veure que les ulleres no es corresponien amb les fotografies, però com que en el moment de la desaparició jo vivia fora no podia assegurar que no s’haguessin trencat o el que fos i que les haguessin canviat per unes noves. Les vaig portar a que em miressin la graduació i no corresponia amb la de la meva germana sinó a una dona amb vista cansada d’uns 40 anys. No sé per què van guardar tants anys unes ulleres que no eren les seves ni per què no van comprovar la graduació. La criminòloga i advocada Icíar Iriondo em va parlar del Lluís Duque d’un estudi pericial de criminalística a Girona que va fer les proves d’ADN i va analitzar les ulleres sense cobrar res.

Com va anar?

Doncs va ser un moment molt emotiu, perquè després que jo li expliqués com havia anat la cosa ell em va demanar que com em trobava jo. Mai ningú m’havia demanat durant tot aquest temps com estava jo. Va ser maco. Els resultats van mostrar que no hi havia rastres de la meva germana. Les ulleres tenien moltes traces d’oli com si fossin d’una persona que treballés en una cuina. El que queda clar és que s’havia trencat la cadena de custòdia de la prova o des del començament no eren les seves ulleres.

Un error que s’ha esmenat fa pocs dies és que l’hospital Sant Joan de Déu no us hagués rebut durant tot aquest temps, tot i que quan van passar els fets encara hi havia l’orde de Sant Joan de Déu i ara el gestiona la Fundació Althaia.

Sí, ara és Althaia i ens van tractar bé i de forma molt respectuosa, però tothom li continua dient a l’hospital Sant Joan de Déu i al conjunt de serveis Althaia. I va ser a l’hospital Sant Joan de Déu on van desaparèixer. Nosaltres volem que hi hagi un espai físic de record dels meus germans com molts altres desapareguts ho tenen. Que quedi constància del que va passar. Tenen una responsabilitat.

Compartida amb altres estaments. Aquí sembla que ningú ha fet el que li pertocava.

A l’hospital se li ha de retreure que no hi hagués vigilància, la policia va tardar 6 anys a investigar el personal de planta. El meu germà tenia angines i a l’hospital li van posar penicil·lina i ell, com la meva mare i altres germans, n’és al·lèrgic. Li va fer reacció i li va sortir mal a la boca. De la segona nit a la tercera els canvien d’habitació i és quan desapareixen. Els van canviar d’habitació a les 10 de la nit i mai ens han donat una explicació de per què es va produir aquest canvi que els va deixar sols. I que va coincidir amb la celebració d’un aniversari d’una treballadora que jo no he criticat mai, perquè aquestes coses es fan sovint a la feina. Al sumari apareix el germà Joaquín que tenia les claus de totes les portes i si la telefonista havia d’anar al lavabo o es feia un canvi de torn ell es quedava per cobrir la incidència. I allà no hi havia ningú, segons el sumari. No se’l va interrogar mai, tot i ser clau, mai més ben dit, perquè tenia les claus de tot arreu. Se suposa que si els altres estaven de celebració aquesta persona va quedar com a responsable. Com a mínim se l’havia d’haver demanat on era en aquell moment i si havia vist alguna cosa.

I no es va fer?

No. Ni es va interrogar al metge que portava al meu germà. I com li he dit, tarden 6 anys a interrogar el personal de planta. El relat que s’havia confeccionat era que el meu pare havia mort, érem molts germans i havien marxat amb familiars pels quals podrien estar més ben atesos. Però en el cas hipotètic que fos així, els familiars no haurien sabut on trobar-los perquè els havien canviat d’habitació. Per això diem que va haver de ser algú de dintre de l’hospital, dels que sabien de veritat en quina habitació es trobaven.

Ara sembla impensable que hi hagués aquestes llacunes.

Llavors la Guàrdia Civil ens deia que el tema era de la Policia Nacional i la Policia Nacional que de la Guàrdia Civil. Vam tardar 15 dies a que ens deixessin els gossos per intentar seguir el rastre. Deien que havien sortit a comprar-se un gelat, a les 12 de la nit! A on? La policia no li va donar importància al cas. Es pensaven que amb la meva mare vídua amb 47 anys, amb 15 fills dels quals encara 11 a casa, dos menys ens seria igual. ¿Com podien pensar que, com que érem 15 germans, ens seria igual la desaparició de dos? Amb el temps van prendre consciència que s’havien equivocat, perquè la investigació hauria d’haver estat exhaustiva des del començament.

Ara tindrien 40 anys l’Isidre i 52 la Dolors. Vostè creu que són vius?

Jo sempre parlo del 50-50 d’esperança. Poden estar vius o morts perquè han passat molts anys. Durant tot aquest temps altres dos germans han mort. Però el que és estrany és que ningú els hagi vist mai, tant si van marxar com si se’ls van endur. Les fotografies han anat sortint, no hem deixat mai de fer difusió del cas. Ni l’un ni l’altre s’han posat en contacte amb nosaltres ni amb la meva mare. En aquestes circumstàncies penses en el tràfic d’òrgans i que fa molt que estan morts. Però encara que fos així només voldria dir que s’hauria d’haver investigat de veritat. Perquè nosaltres no deixarem de buscar-los i queden molts interrogants per aclarir. Nosaltres vam ser mamas i papas dels nostres germans. Com una pinya. Vam ser responsables i encara que algú els convencés per marxar és molt estrany que no s’hagin posat mai en contacte. Jo amb la Dolors m’avenia molt i físicament érem semblants. Calen respostes.

Judicialment heu portat el cas fins al Tribunal Constitucional i heu demanat empara al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Sí i tots dos ens han dit que no ens ajudaran. Et trobes desemparat quan et diuen que no és un tema constitucional o de drets humans. Està clar que algú hauria de tenir alguna responsabilitat. A la meva mare li van proposar denunciar l’hospital i que així aconseguiria moltes peles perquè es tractava de la desaparició de dos menors. I la meva mare va dir que ella no volia peles, que volia els nens! Que s’aclarís per què no hi havia ningú que tingués cura de la planta de pediatria.

Amb aquestes portes també tancades què queda?

Com que el delicte de rapte de l’Isidre i la inducció a la Dolors a l’abandonament de la llar, que és a la conclusió a la qual va arribar la instrucció del cas, ha prescrit nosaltres demanem que qui sàpiga qualsevol cosa que la digui, perquè no li passarà res. Encara que sigui anònimament. Nosaltres insistim que el cas s’ha de revisar com a desaparicions i apel·lem a que la meva mare té 82 anys i algú ho hauria de tenir en consideració.

El cas ha estat focalitzat en que la desaparició va ser propiciada d’alguna forma per algun membre de la família.

Sí, això és el que plantejava el detectiu Josep Maria Oliver. La basa en un testimoni d’una treballadora de la cafeteria que 6 anys després, quan va ser interrogada, va dir que dos homes van estar parlant que després de la mort del meu pare s’havien d’endur els nens, perquè la meva mare no estava en condicions de fer-se’n càrrec. Se’n recorda de la conversa però no posa cara a aquests dos homes, perquè ha passat molt temps. Però sí se’n recorda de l’entrepà que va demanar la meva germana quan va baixar a la cafeteria. Resulta curiós.

Vostè com ho veu?

Jo sé que quan es van conèixer la meva mare i el meu pare, la meva mare tenia una filla i era 4 anys més gran que ell. Ella, 23 anys i el meu pare 19 anys. En aquella època això no estava ben vist i els meus avis no volien que estiguessin junts, però ells van fer la seva. Nosaltres tenir molts germans ho teníem molt normalitzat. Com he dit teníem un entorn maco amb pati per jugar. Em fa moltíssima ràbia quan youtubers i tiktokers fins i tot fan burla pel fet que siguem molts germans i ho atribueixen tot a això sense dignar-se demanar-nos res.

Subscriu-te per seguir llegint