Va fer la residència a l’Hospitalet i ha treballat al barri de Sant Cosme al Prat. D’aquí a Urgències d’Althaia i ara a l’Àrea Bàsica de Salut Navàs-Balsareny. Tot ben diferent...

Jo vaig escollir, cosa que no tothom pot fer, anar a la zona metropolitana. Volia fer primària i anar-hi per la quantitat de pacients que pots veure. Les pràctiques de sisè les vaig fer a l’antic Hospital General i sempre m’havien agradat les urgències, i vaig mantenir la vinculació amb Althaia. Vaig tornar a primària i ara fa un mes passo consulta a Balsareny.

Per què es va fer metge?

Jo sempre he volgut ser metge. Soc l’única metgessa de la família. Els meus pares tenien un bar-restaurant al costat de la Clínica de Sant Josep i sempre havia vist els metges, les infermeres, les auxiliars, els zeladors... A més a més vivia a prop, al barri de la Sagrada Família. Sempre havia vist el moviment que hi havia, i als 14 anys vaig dir que volia ser metge. No sé si va influir però és un món que sempre m’ha sigut familiar tot i que no tenia cap vincle.

I per què s’ha decidit a presidir la junta al Bages del Col·legi de Metges?

Jo ja formava part de la junta comarcal. Ens entenem molt bé i la dinàmica de treball ens ha funcionat. Ja n’era vicepresidenta i em venia de gust acabar el mandat. Serà de continuïtat perquè ho tenim tot mig engegat.

Què fa, en aquest cas, una junta comarcal del Col·legi de Metges de Barcelona?

El que fem és apropar el Col·legi de Metges de Barcelona al territori i treballar pels col·legiats. Apropem tots aquells serveis que podem i que utilitzen els col·legiats. També fem formació i portem referents per fer formació. Els col·legiats agraeixen no haver d’anar a Barcelona, tant per rebre formació com per obtenir els serveis del col·legi.

La formació continuada és indispensable per als professionals sanitaris...

Sempre hi ha coses noves. Ara som en un moment de boom tecnològic i això ens porta molta feina. La formació mèdica i clínica s’actualitza, però ara potser el que inquieta més els professionals és aquest vessant més tecnològic que tots volem, però que hem de saber on s’ha d’encaixar. Has de saber fer moltes coses tecnològiques, i com més especialitzat estàs, més tecles has de tocar. Ara mateix és bastant complex.

Continua sent una professió de prestigi?

No passem pel nostre millor moment. Jo crec que amb la covid es va fer un reconeixement que vam guanyar a pols. No els metges, sinó els professionals sanitaris en general. Vam ser a primera línia i va semblar que ens havien de donar les gràcies. Jo no les esperava. Sempre vam pensar que havíem de fer la nostra feina. Però la gent té unes expectatives postpandèmia que nosaltres, com a sistema sanitari, no podem assumir. D’aquí la frustració.

On és la desavinença entre professionals i usuaris?

Nosaltres no som ràpids com la població voldria i hi ha coses que no podem aplicar al mateix moment. Moltes vegades aquesta immediatesa no la podem oferir per manca de mans, i en altres ocasions tampoc perquè clínicament hi ha temes que han de seguir el seu procés.

A la consulta els usuaris mostren obertament el seu descontentament? Segons totes les dades, s’han disparat les agressions verbals i fins i tot físiques...

Sí, mostren el descontentament. Són molt imperatius a la consulta. No crec que sigui un tema de la sanitat, sinó de la societat en general. Si estàs escridassant la infermera que t’està traient sang, és difícil de treballar. Òbviament mantenim la professionalitat, però hi ha un cost personal d’estrès.

Amb més recursos hi hauria una millor sanitat?

De recursos en fan falta segur. També organitzacions diferents i adaptar-nos a la societat. El model és antic. La població i la societat són diferents i nosaltres funcionem com fa anys a tots els àmbits. S’han anat encaixant coses tant a primària com a l’àmbit hospitalari, però continuem funcionant com ho fèiem abans.

Com estan com a col·lectiu professional?

Estem a l’expectativa. Sí que és veritat que si parlem de territori, hi ha hagut incorporacions de metges de fora que han eixugat aquella manca de professionals que hi havia tan fervent. Quan tapes un forat, els professionals no estem tan nerviosos.

Continua costant trobar metges que vinguin a treballar a la Catalunya central? L’àrea metropolitana ho absorbeix tot?

Falten mans, i quan falten mans pots escollir on treballar. Anteriorment hi havia molta gent que venia de Terrassa, Sabadell i tota aquesta zona a treballar a Manresa. Ara hi ha altres limitacions. Aquí portes tot el dia el cotxe enganxat al cul per força. A mi no em crida l’atenció, però als que venen de fora sí. A vegades trobar habitatge no és fàcil. Tenim problemes quan assignem les places de residents. L’any passat va ser complicat omplir totes les dels metges en formació.

En aquest cas, l’especialització de la professió és més un problema que una solució?

És un reflex de la societat, del que amb els anys ha prestigiat. No és el mateix que jo, un metge de família d’un consultori local, faci un tuit, que el faci un cardiòleg amb un fàrmac supernou que treballa a la Vall d’Hebron. En la societat on som ara, això vesteix. Abans el metge del poble tenia molt prestigi perquè era el que era al peu del canó. Continuem sent al peu del canó. Té molt mèrit però això ja no vesteix.

Què es pot fer per atreure professionals al territori?

Si no ens coneixen, no vindran a treballar amb nosaltres. És molt important atreure residents i també estudiants. Hem de ser atractius i mostrar que tenim un hospital on es fan moltes coses i una primària molt potent. També s’han d’oferir facilitats per a l’habitatge, i el que ens mata és el transport. A Manresa és molt dolent. No tenim una hora de tren a Barcelona. Estaria molt bé, però no ho tenim. I el transport és clau perquè ens afecta com a societat.

La Facultat de Medicina de la UVic-UCC, amb unitats docents a Manresa i a Vic, deu facilitar aquest coneixement...

És molt important perquè els estudiants fan pràctiques als nostres centres i coneixen el territori. Abans de ser residents ja coneixen els hospitals i els CAP perquè les pràctiques a medicina ja comencen a tercer. Òbviament no enganxarem a tothom. No podem oferir una plaça a qui es vol dedicar a la neurocirurgia, però molta gent vol ser altres coses.

La pandèmia encara passa factura al professional de la salut?

La demanda d’atenció psicològica s’ha multiplicat per quatre. Hi ha un servei de psicologia d’acompanyament que és molt ràpid i també videotrucades. Seria un paquet bàsic. Després ja hi hauria altres problemes. S’intenta una recuperació ràpida perquè tothom es pugui reincorporar al sistema. Hi ha hagut moltes baixes i ha costat molt tornar a les rutines prèvies o a alguna cosa semblant.