"Els emigrants no venen aquí per caprici sinó forçats a desplaçar-se"

Llicenciat en Dret jurídic-econòmic per la Universitat de Deusto, amb 57 anys i llarga experiència ajudant nens i joves africans a sortir de la misèria, Venancio Echevarría Portell té clar que la injustícia i la desigualtat que genera el primer món és la causa de l’emigració no capriciosa sinó forçada.

Va ser a Manresa per explicar la seva experiència a escolars. La seva estada forma part de la campanya de Mans Unides de cara a l’acapte anual per recollir fons per finançar projectes de desenvolupament.

Què és el que més necessita Àfrica, des del seu punt de vista?

Mesures contra la desigualtat internacional i el comerç injust.

Un exemple.

A Uganda s’ha trobat petroli i s’han venut a l’avançada els beneficis, el que genera uns diners que se’ls queden les elits i que són fruit d’uns contractes que es desconeixen. S’imposen els interessos econòmics internacionals i els fons no reverteixen en la població.

Quina és la causa de l’emigració?

Els emigrants no venen aquí per caprici sinó forçats a desplaçar-se. Hi ha emigrants climàtics que no reben la protecció internacional que sí tenen els exiliats o refugiats polítics. Han de marxar d’uns territoris que no són sostenibles per l’acció humana directa o per les condicions de canvi climàtic generades indirectament.

Emigrants climàtics?

El desert està creixent i desplaça població. Les èpoques de pluja no són regulars com abans i això fa minvar les collites. La degradació forestal destrueix hàbitats. Aquí els diem il·legals, però qui ha creat les condicions que els ha forçat a venir?

La culpa és del primer món?

D‘un món basat en produir més i més per consumir més i més i en el qual els que més perden són els que menys tenen. És un problema d’egoisme i consumisme producte d’un estil de vida insostenible i immoral.

I vostè què fa al respecte?

Primer, escoltar la crida de Déu. La meva primera experiència missionera va ser encara coma seglar . Vaig estar 3 anys a Dar es Salaam, Tanzània, treballant en acollida i educació de nens del carrer, de nens que havien d’aprendre a sobreviure als carrers totalment desprotegits. Malviuen amb molts riscos i molt vulnerables.

I, després?

Vaig tornar a la meva terra, però sentia la crida. Em deien que estava boig perquè ja tenia el despatx muntat amb molt d’esforç per assolir l’autoocupació. Vaig forjar contracorrent una dedicació de per vida consagrada a la missió com a membre ja de ple dret dels Missioners d’Àfrica, en la vocació de germà molt orientada al ministeri social.

Per què amb els Pares Blancs?

Jo soc de família brakaldesa establerta a Bilbao. A la meva època d’estudiant jo ja col·laborava molt a la parròquia del meu barri. I el meu grup parroquial de joves vam convidar un Pare Blanc, Agustín Artetxe, a explicar la seva missió. Va ser com un enamorament. El seu exemple de vida em va motivar.

Què es fa a Àfrica amb els diners de Mans Unides?

La meva experiència és amb un projecte d’emprenedoria per a joves. L’atur a les ciutats africanes és brutal. Tenir un exèrcit de joves aturats és una bomba de rellotgeria. A Uganda, a la ciutat de Jinja, formem joves que no han pogut accedir als estudis i se’ls dona una formació molt pràctica i uns diners perquè puguin iniciar una activitat d’autocupació, ja sigui per comprar una màquina desbrossadora o una moto-taxi. El préstec és sense interès i es vetlla que es recuperin tants diners com sigui possible perquè vagin a parar a altres joves i així generar una roda. 

Quina és la seva situació actual?

Tenim vot d’obediència i els meus superiors m’han demanat que treballi a Almeria en un centre d’acollida d’immigrants africans. Els africans són aquí i hem obert missions d’acollida aquí. Però el meu somni és tornar a Àfrica.

Subscriu-te per seguir llegint