«No pots viure en una bombolla a l'escola i que després et faci por la realitat»

El curs vinent Manresa canviarà el model per triar escola, un procés que acostuma a generar neguit a les famílies de nens que han de començar infantil, I3, o primer de secundària. La ciutat passa de ser zona única a tenir-ne sis. Quatre al nucli urbà i dues de perifèriques, amb l’objectiu de combatre la segregació escolar i evitar la concentració de població vulnerable i nouvinguda en determinats centres com passa ara.

El curs 2013-2014 es van eliminar les zones escolars que hi havia llavors i es va passar a zona única. Entre els arguments es deia el de promoure la proximitat i també repartir la immigració. Ara, amb el mateix argument, tornen les zones escolars. Per què?

S’han pres decisions al llarg del temps i algunes han donat resultats i altres no. També han canviat les realitats. Fa uns anys la quantitat d’alumnes vulnerable que hi havia a la ciutat era molt menor que ara. I d’aleshores ençà s’ha vist que aquelles mesures van ser com a mínim ineficients pel que fa a l’objectiu de repartir alumnat vulnerable perquè han anat creixent cada cop més els centres d’alta complexitat i els centres segregats. Potser es va fer amb la millor de les intencions, no ho sé, però s’ha demostrat que no ha funcionat.

I pel que fa al tema de triar l’escola més pròxima al domicili?

Era enganyós. Creava fronteres. Si tot Manresa pot accedir al col·legi Bages, que és al centre, com discrimines qui està més a prop? En canvi, les escoles més perifèriques només hi acaben anant famílies benestants, de classe mitjana o famílies ordinàries que es poden permetre aquests trajectes.

A partir d’aquí es canvia. Amb quins criteris?

Vam estar treballant amb moltes propostes diferents. Si haguéssim fet zones només tenint en compte la cohesió territorial, la proximitat, ens haurien quedat punts molt desiguals. Una zona sud i sud-oest amb molts alumnes vulnerables, i una zona nord, nord-est amb molt poc. Amb diferències de 20 a 70. Hauries complert el concepte de proximitat, però l’encàrrec que teníem d’Educació era repartir equitativament l’alumnat vulnerable. S’ha fet un treball ingent per saber quants alumnes vulnerables hi ha a cada secció censal. També s’ha tingut en compte que no hi hagués una zona amb deu centres i altres amb dos, i que n’hi hagués de públics i de concertats.

En aquest cas la clau són els centres concertats?

Voluntàriament, han acceptat reduir les seves ràtios per no fer la competència a la pública, no haver de tancar línies, i han acceptat incloure als seus grups d’I3 les 8 places reservades a alumnes amb necessitats educatives especials, cosa que ja s’ha fet l’últim curs. Acaba sent un esforç econòmic perquè una part d’aquest alumnat vulnerable no paga cap quota. No hi està obligat, tot i que després les escoles concertades tenen dificultats per arribar a finals de mes. És un tema que ens preocupa com a ciutat i ens hauria de preocupar com a país. La col·laboració entre concertades i públiques és clau.

Fa 10 anys ja es parlava d’escoles gueto. Ara també. Això vol dir que no s’ha fet bé alguna cosa?

Jo diria que a bona part de Catalunya, inclosa Manresa, no es comencen a emprendre accions de veritat fins al mandat 2015-2019, i el 2019-2023 es van començar a aplicar unes primeres propostes encaminades a repartir l’alumne vulnerable. Això es traduïa en la reserva de places a tots els centres i un repartiment equitatiu de la matrícula viva. S’han pres mesures. Han estat suficients? No. Continuem amb dades que per mi són inassumibles tot i que estem millor que la mitjana catalana.

A la presentació del nou model es va insistir que les famílies han de triar escola pel seu projecte educatiu, sense prejudicis. Les famílies que en diuen ordinàries, les no vulnerables, són les que han d’assumir els canvis?

El curs passat ja es deia: família vulnerable, ves a la Vedruna o a La Salle. Ara no és que es demani un esforç a les famílies ordinàries. El que estem dient és que estem posant les eines perquè es puguin quedar a l’escola de davant de casa. Fins ara tenien la percepció que no podien anar-hi perquè eren el bitxo raro. Treballem perquè ho deixin de ser i perquè a les escoles hi hagi heterogeneïtat. No demanen esforços, sinó que no hi hagi prejudicis.

Creu que s’entendrà?

Ja ho han entès. Hem fet un esforç comunicatiu molt important a les llars d’infants. No hi ha hagut queixes en relació amb la nova zona escolar. Hi ha els neguits propis de qualsevol família que s’estrena en el sistema educatiu. En aquestes xerrades no només hi ha tècnics sinó també famílies que han estat en escoles segregades i han pogut compartir pors. El meu fill aprendrà català? Sí. Aprendrà els mateixos coneixements que en un altre centre?. Sí.

La puntuació ha canviat?

És la mateixa de sempre. Algú que ja té un fill a dins al centre passa pel davant de qualsevol, a primària. Després ve la zona, i altres criteris com el lloc de treball o si es tracta d’una família vulnerable, monoparental... Ningú no té plaça garantida enlloc. Ni ara ni abans. Els punts serveixen per desempatar, i això depèn de l’oferta i la demanda. Si hi ha places lliures s’entra es tinguin els punts que es tinguin. A I3, la ràtio és de 18 places. Si cal es pot arribar a 20. D’aquestes, 8 estan reservades per a necessitats especials. 10 per alumnes ordinaris. Algunes s’omplen ja amb germans. És una dificultat extra perquè entrin famílies noves.

Hi ha ideologia al darrere?

Els motius pels quals fem els canvis són molt importants. La zonificació per si sola, no serveix de res si no hi ha una voluntat expressa de corregir desigualtats i injustícies. Tenim una fractura social creixent i, o bé hi posem remei, o ens aboquem a una situació molt complexa com a ciutat i país. Hi ha ideologia, però també n’hi havia en l’anterior model, que era segregador. Les famílies han de ser conscients que evidentment han de prioritzar el benestar del seu fill, però han de saber que el seu fill tindrà benestar si a la ciutat hi ha benestar, i viurà una vida equitativa si la ciutat ho és. No pots viure en una bombolla en una escola, i després sortir al carrer i et faci por trobar-te la realitat de Manresa. Hem de trencar prejudicis. Pel fet que un nen tingui la pell d’un color o d’un altre, o que la seva mare porti mocador o no, no hem de pressuposar res. Hem de canviar el paradigma per un únic nosaltres, que és divers i deixar de centrar-nos en l’origen, color o la roba que porten.

Subscriu-te per seguir llegint