Avenç editorial: Llegeix fragments de "Liderar per a servir", el nou llibre de Valentí Junyent

L’exalcalde de Manresa Valentí Junyent i el periodista Salvador Redó han deixat escrit en un llibre els 12 anys de vida política de Junyent a l’Ajuntament de Manresa. Nou anys com a alcalde (2011-2020), i tres com a primer tinent d’alcalde i regidor d’Hisenda i Presidència (2020-2023). Liderar per a servir. Crònica de 12 anys en el govern de la ciutat de Manresa, es titula.  

Està escrit en format entrevista. Redó pregunta i repregunta perquè Junyent faci memòria de moments viscuts. Regió7, amb el permís dels autors, ofereix en primícia alguns dels fragments del llibre. Els que relaten com va començar tot. L'obra es presentarà aquest dilluns a les 7 de la tarda a l’auditori de la Plana de l’Om.

Inicis: Sorpresa!

L’hemeroteca s’inicia el dia 1 de juliol de 2010 amb el titular: «CiU sorprèn situant Valentí Junyent com a candidat de Manresa», i dos subtítols: «Convergència ha apartat Alexis Serra de la cursa per ser el candidat i l’excap del grup, Josep Vives, també ha vist avortat el retorn.» Dels tres noms, dos han sortit de l’entorn professional del Bàsquet Manresa: Junyent i Vives havien estat presidents executius de l’entitat. Junyent va viure com a màxim directiu la històrica victòria de TDK Manresa davant el TAU de Vitòria al Nou Congost, en el cinquè partit que donaria als manresans el títol de campió de la lliga de l’ACB 1998. Aquesta efemèride va anar precedida dos anys abans, el 25 de febrer de 1996, de l’assoliment de la Copa del Rei, jugada a Múrcia davant el FC Barcelona per 92 a 94 a favor dels manresans amb un darrer tir de tres punts de Joan Creus (Junyent era aleshores el gerent del club) i d’una lliga catalana el 1997; després, el 1999, arribaria un segon títol català.

El llibre

Títol: Liderar per a servir, crònica de 12 anys en el govern de Manresa

Autors: Valentí Junyent i Salvador Redó

Editorial: Pagès Editors

Pàgines: 168

Aquell 1 de juliol, la portada de Regió7 era especialment rica en esdeveniments tractats. Així la sorpresa «Junyent» compartia espai amb el primer dia de la fusió de les caixes Catalunya, Manresa i Tarragona, amb la sortida de la presó de Fèlix Millet i Jordi Montull, amb la protesta del personal d’Althaia contra les retallades hospitalàries, també amb la notícia que Montilla i Mas «fan front comú per retrobar l’esperit de l’Estatut» i que l’Asignia Manresa estava pendent dels jugadors americans de bàsquet que pogués incorporar a l’equip.

"En la boca del discret, el que és públic és secret"

La notícia de la presentació de Valentí Junyent com a cap de cartell per a les eleccions municipals de l’any sobre es va originar arran d’una indiscreció de perruqueria.

-Jo, aquell dissabte era a Madrid, perquè com a directiu esportiu i d’arbitratge de l’ACB tenia una reunió al Consejo Superior de Deportes per tractar del conveni dels àrbitres i a les vuit del matí em sona el telèfon a l’hotel i era la Rosa que d’entrada em diu que no passa res però que a la portada de Regió7 ja surt la notícia de la meva candidatura encapçalant la llista de CiU. «Però no havia de ser secret?», em pregunta.

Doncs sí, havia de ser secret però Manresa encara és massa petita per guardar secrets. «En la boca del discret, el que és públic, és secret.» Dita de l’escriptor, músic i metge monistrolenc Joan Carles i Amat recollida en el seu llibre Quatre-cents aforismes catalans, publicat el 1636. 

-La cosa va anar així: algú de la directiva de CDC va arribar tard a casa i li va explicar a la seva dona el perquè: «Hem tingut feina, però ja tenim el Junyent de candidat.» L’endemà, la senyora en qüestió va anar a la perruqueria i ho va explicar, i suposo que de la perruqueria va sortir la novetat cap a Regió7.

El Valentí m’ha deixat a casa les deu carpetes perquè m’ho comenci a mirar; les deixo en l’habitació de pensar. Ja m’hi posaré; ara he d’acabar un compromís. El llibre haurà de conviure amb la recerca històrica sobre Monistrol de Montserrat que em té enderiat i altres coses que sortiran, segur. Hauria d’aprendre a dir més sovint que no.

13 d’abril de 2021. Hem parlat per telèfon, les agendes treuen fum; la del Valentí per raons òbvies, la meva perquè me l’omplen; no cal donar-hi gaires voltes. Avanço en el buidatge de l’hemeroteca. L’exercici del «te’n recordes quan» refresca la memòria i ordena el pensament i et fa adonar que algunes temàtiques s’allarguen i s’allarguen en el temps; de com segons quines decisions marquen futurs i frustren pensades novetats; en definitiva, de com les condicions condicionen.

Ens conjurem a acabar el buidatge ràpidament perquè, em sembla endevinar, el Valentí té ganes de buidar el pap i un servidor de començar a traslladar les gravacions i omplir les pàgines avui encara en blanc, llevat d’aquestes quatre ratlles, d’aquesta posada en situació, que el pacient lector ha començat a llegir.

Comença la caminada

La primera pregunta: com va anar això de presentar-se per a alcalde? -L’Alexis Serra em ve a veure a l’ACB i em diu que necessitava un regidor d’Esports per a la propera legislatura, en cas que guanyem; li demano què comportaria dir que sí. «Bé, un parell de tardes i el cap de setmana que hi ha molta activitat esportiva... No hauràs de deixar de treballar perquè tampoc no et podríem pagar un sou normal només fent de regidor d’Esports.» La meva resposta va ser que ja m’ho rumiaria i després de fer-ho, li vaig dir que en podíem parlar. Vaig anar a una reunió on havia altres membres de la futura llista, però... ja no hi havia l’Alexis. Alguna cosa havia passat. Hi eren el Sala, el Llobet, el David Sanclimens, que després no va ser a la llista però que promovia el tema, el Santasusana i ara no recordo qui més. La reunió es va fer a cal Santasusana, a la Buresa, i vinga que vinga i no hi havia manera d’anar endavant, i vaig dir: «Mireu, jo puc fer el pas però hem de desbloquejar-ho, primer perquè és molt tard i a mi m’esperen demà a l’ACB a Barcelona a les vuit del matí i voldria dormir, i segon perquè a casa em van dir que si m’havia de posar en política -ells no n’eren partidaris-, que anés a totes i que assumís la màxima responsabilitat, i si la gent em votava, que tiraríem endavant.» I així ho vam fer.

-Poc glamurós tot plegat, molt prosaic.

-Gens glamurós. Després ho havien de validar els del partit, i ho van veure bé, primer perquè no els tocava a ells i segon perquè tenien motius perquè descartessin els altres. El Llobet ja havia estat en el seu moment una aposta que el partit va descartar -no entrarem en valoracions de per què no-, el Sanclimens no volia perquè li pesava ser el fill de l’exalcalde, el Santasusana, tampoc perquè havia de deixar moltes coses relacionades amb l’empresa d’assegurances que era proveïdora de l’Ajuntament; total, que va anar així. La següent reunió ja la vam fer a casa i vam començar a plantejar la llista; per fortuna, aquella primera llista va ser molt bona: Llobet, Sala, Rosich, Serracanta, Calmet, l’Àuria...

Benedicció de Pujol i examen del tribunal convergent local

Seguint el buidatge de la premsa d’aquell temps, Regió7 titulava el 3 de juliol de 2010: «Pujol: Manresa s’està desdibuixant.»

-Ell va venir aquí en un acte i prèviament jo havia anat a presentar-me tot i que no estava proclamat oficialment pel partit com a candidat de CiU a l’Ajuntament de Manresa. Vaig anar al despatx d’expresident que té a Barcelona i em va dir, textualment: «No ho entenc perquè havent-hi un candidat com el Vives, com és que n’han de presentar un altre?» Va venir a dir que: «havent-hi un candidat, que a mi m’agradava i que era el Vives, com és que el partit et presenta a tu?» Jo li vaig respondre que havia acceptat una proposta i el Vives ja havia decidit, ell o el partit, que no es tornava a presentar. «Bé, bé, així seràs tu? Molt bé Junyent.» Em va interrogar sobre què feia, de què treballava, sobre la família i va acabar etzibant-me: «Podries arribar a ser un bon alcalde de Manresa», i em va sentenciar així, però prèviament va deixar clar que el Vives era molt amic seu.

-És una manera peculiar de començar una cursa electoral.

-Pujoliana. Després ho va acabar bé, però hi va haver un moment en què vaig pensar: «T’has equivocat de lloc...» Jo, a totes les empreses on he anat, m’he presentat sempre al fundador, si és viu. I en aquest context, la postura de Pujol em va sorprendre perquè em va venir a dir que el seu candidat era un altre però que si el partit a Manresa havia fet aquesta tria, doncs «que tinguis sort i espero que tot vagi bé».

-Després, però, el secretari executiu d’Acció Municipal de CDC -renoi amb aquests «títols nobiliaris» dels aparells dels partits- Lluís Corominas va dir que Valentí Junyent era un candidat de consens.

-El Coromines em coneixia d’abans de dedicar-me a la política, de quan ell era alcalde de Castellar del Vallès i va contactar amb mi quan jo era president del Bàsquet Manresa per veure si podíem ser un dels dos equips en un partit inaugural del nou pavelló municipal Dani Pedrosa. Li ho vam posar fàcil: «Si ens pagueu l’autobús i pagueu els àrbitres, hi podeu comptar», i vam jugar contra el Barça del Gasol. Quan el David Bonvehí, aleshores president de CDC al Bages, li va comunicar que l’escollit era jo, el Corominas va assentir tot i que el candidat a l’alcaldia de Manresa fos una persona no afiliada al partit, i com que al Bonvehí li ho va ratificar el Corominas, doncs així va anar.

-Un independent d’alcaldable per a un partit, diguem-ne coalició perquè també hi havia la quota d’Unió Democràtica de Catalunya, arrelat a la ciutat des dels seus inicis i amb prohoms vinculats al moment fundacional de la formació... Aquest moviment es podia interpretar com una mostra de debilitat per no haver trobat un candidat entre les files dels de sempre. Valentí Junyent, s’ho va haver de guanyar?

-Sí, sí. Les primeres trobades al local de CDC al carrer d’Alfons XII, ara Passeig de la República, no van ser fàcils.

-El desconeixement que a voltes hi ha del món situat més enllà de la frontera relacional habitual fa que coses, moments o persones se’ns presentin en circumstàncies determinades talment com unes aparicions.

-Vaig veure que jo era un desconegut per a ells. D’entrada em van demanar si vivia a Manresa i els vaig respondre que des dels onze anys que venia a escola des de Castellbell i el Vilar, que vaig fixar la residència a la ciutat als vint-i-sis anys i que per tant feia vint-i-cinc anys que hi vivia i que hi estava empadronat, tot i que no havia nascut aquí. Aquesta va ser una de les preguntes que em van fer els de sempre, que dius tu. Ser independent i no tenir carnet, no els agradava gaire. El Dr. Llussà va fer el seu test, perquè no era la gent del comitè local el tribunal examinador, sinó una espècie de senat. Qui es va portar molt bé des del minut zero va ser el Pere Oms i, al final, quan n’hi ha disset que et fan un examen amb un temari que no t’has pogut preparar, que algú et faci confiança s’agraeix.

-I a partir d’aquí a preparar la campanya.

-Doncs sí i amb alguna sorpresa només començar. Anem per parts. Des del 2 de gener de 2011 em vaig lliurar de ple a la nova tasca amb la qual m’havia compromès ja que, un cop confirmat com a cap de llista, vaig plegar de la feina que tenia a l’ACB, com a director esportiu i d’arbitratge.

En un principi l’equip era reduït: un servidor, el Joan Calmet, que formava part de la candidatura sense encara saber quin número tindria, el malaurat i estimat Pere Garcia, que va ser el cap de campanya, i el Francesc de Puig, ambdós més avesats a aquesta mena de feines. Entre tots quatre vam fer un guió de presentació a la ciutat molt intens amb associacions de veïns, d’empresaris i amb la societat manresana. Això ho vam fer fins a finals d’abril i el mes de maig vam tenir la campanya com està estipulada: debats, actes electorals...

-Vostè s’havia passat alguns anys a la sala de màquines d’entitats esportives catalanes de pes fent quadrar els números amb les necessitats d’aquestes entitats, probablement anant a vendre-les per a guanyar espònsors que asseguressin una caixa tranquil·la. S’imaginava que en un moment de la seva vida hauria de sortir al carrer a «vendre’s» vostè mateix?

-Jo feia deu anys que treballava fora de la ciutat, tot i que hi continuava vivint. Per tant, en aquells moments tenia poc contacte amb l’ambient local i per això havia de fer actes de reconeixença allà on encara se’m recordava i de coneixement en els ambients en què no. Em vaig haver de reintroduir a la ciutat. El Pere Garcia, en un primer moment, va idear la campanya sobre la base de dotar Manresa d’un bon gestor en temps de dificultats, sobretot econòmiques, i d’un lideratge remarcant tres punts: proximitat, preparació i professionalitat. En una segona embranzida, després dels contactes amb entitats de tota mena, el Pere va introduir dos conceptes més: «la Manresa que vols» i el «Junts podrem», en una invitació a la ciutadania a protagonitzar el futur de la ciutat.

-I es va avançar a la sèrie anomenada «Junts» que ha marcat aquests darrers anys de la política catalana: «Junts pel sí», «Junts per Catalunya» i darrerament «Junts» a seques i el verb poder del qual deriven també «Podem» i en castellà «Podemos», en fi...

-Doncs sí! Va resultar ser una premonició dels temps que havien de venir.

-Aquell sí, dit a altes hores de la matinada i a punt d’empalmar amb la jornada laboral a l’ACB , li va canviar la vida.

-Correcte. A vegades també cal una mica, o molta, inconsciència, depèn de cadascú, per afrontar allò que ha de venir.

-Vostè, ja s’ha dit i li ho recordaran més d’una vegada, era nou en l’ecosistema polític local.

-Era nou i no gaire ben vist per alguns integrants d’aquest món que tu has batejat com ecosistema. Hi va haver una mica de tot. Com a anècdota, vull dir que ens vam assabentar que des d’algun partit van buscar i rebuscar a Castellbell i el Vilar, d’on soc originari, per si trobaven alguna cosa familiar a la qual es poguessin agafar per anar-me en contra i desestabilitzar la candidatura. A més a més, un bon dia, a Manresa, mentre esperàvem per entrar en un acte que es feia a la Plana de l’Om, un dirigent polític local -dels mateixos que havien buscat sense trobar res al meu poble- em va dir: «Anirem a totes, Junyent.» I quan jo vaig respondre: «Però tot legal, suposo...», la seva resposta va ser: «Si pot ser legal serà legal i, si no, també serà.» Va ser un bany de realitat d’allò que ens podíem arribar a trobar, d’una manera de fer política molt sectària i poc respectuosa. I la Rosa, com pots suposar, encara ara ho recorda com un fet molt desagradable, que la va impressionar molt.

Després de guanyar, la mateixa nit en què es van saber els resultats, vam anar tot l’equip a fer un entrepà al Frankfurt Albert, que era l’únic lloc que vam trobar obert a aquelles hores. Pel camí ens vam creuar, capcota, una de les persones que més m’havien incomodat durant la campanya i, lluny de recriminar-li res, encara vaig poder intercanviar-hi quatre paraules amables.

Subscriu-te per seguir llegint