«Ara crida l’atenció que un rellotge es considerés un luxe»

Als nostres pobles i ciutats, el comerç tradicional es troba en un dilatat procés de transició. A les cícliques crisis econòmiques, cal afegir-hi els problemes derivats dels nous hàbits de consum i la falta de relleu generacional en molts dels establiments tradicionals. Les noves generacions no consideren atractiva, ni rendible la històrica feina de botiguer, aquell que sempre hi és, que se li pot confiar intimitats i que sap què necessita el client. Montserrat Lladó Pla (Manresa, 1958) ha estat prop de cinc dècades a la Rellotgeria Lladó de Manresa, al Sobrerroca de Manresa, un carrer que havia estat una de les principals artèries comercials de la ciutat. La Montserrat, aquest mes d’abril ha tancat portes, gairebé 95 anys després que el seu avi Josep Maria Lladó Vives obrís el negoci, inicialment, fins al 1944 al passatge dels Amics. Han estat tres generacions dedicades a la rellotgeria, com a comerç i com a taller, amb potencial per reparar des de rellotges de paret a digitals. Una de les grans passions de la Montserrat ha estat i és la música. Va fer la carrera de piano i, actualment, està implicada com organista amb la Capella de Música de la Seu. La música i el cant són dues de les seves principals aficions. Fa menys de dos anys va morir el pare, Josep Maria Lladó, que durant 74 anys va estar vinculat amb el taller i la botiga. La mare va exercir de modista i la seva germana, en un període concret de la dècada dels 80, també es va integrar al negoci familiar. Un dels emblemes de l’establiment ha estat un singular gran rellotge a l’aparador amb l’horari solar de 40 països diferents.

Expliqui’ns d’on neix aquest vincle amb la música.

L’avi vetllava molt per tota la família. De petites jugàvem molt al carrer. Una manera de no agafar mals hàbits era l’estudi del piano. Ell em va pagar aquests estudis, primer als Infants, i després, quan es van traslladar, a Casa Caritat. Vaig aprendre molt, m’ho vaig passar molt bé i em vaig treure la carrera de piano. Les grans ensenyaven a les petites. Els exàmens eren al Liceu de Barcelona. Una de les grans era Glòria Ballús, musicòloga, també vinculada a la Capella.

Els darrers mesos han servit per redescobrir documents i aparells de rellotgeria que eren a la botiga.

Ha estat una feina feixuga decidir què es guarda i què va a la deixalleria. L’avi i el pare eren molt enginyosos, capaços d’idear aparells que els ajudaven a reparar rellotges. També guardaven molta documentació. M’ha cridat l’atenció un llibre de comptabilitat del 1934 on hi consta el balanç de la rellotgeria per valor de 10.000 pessetes que, aleshores, havien de ser molts diners.

Aviat, però, va arribar la guerra civil.

L’avi, que era un pencaire, havia de ser ben espavilat. Les va passar magres per la guerra amb un fill -el meu pare- que tenia tres o quatre anys. Es va haver d’escapar a França i després va estar més d’un any amagat. Era dels que si s’entrebancava es tornava a aixecar ràpid.

La feina de rellotger requereix una bona formació.

L’avi va aprendre l’ofici a Cal Jorba fins que va decidir plantar-se pel seu compte. Després, els coneixements es van transmetre al pare i ell a mi. A tota la família ens ha agradat estar al dia i prendre part de les formacions que periòdicament oferien moltes de les marques fins que aquesta bona pràctica es va perdre.

Durant anys tenir un rellotge no era a l’abast de tothom.

No era, ni de lluny, un aparell universal com va passar en el darrer quart del segle passat. Una evidència és que els rellotges pagaven un 18% de l’impost de luxe. Ara crida l’atenció que el rellotge es considerés un luxe. Un de normal i corrent costava una mesada de sou. Recordo que, a mitjans dels setanta, quan jo començava a la botiga venien noies que es gastaven la seva primera mesada en comprar un rellotge per a elles o per a les seves mares.

Quines eren les marques que s’imposaven?

Nosaltres els que veníem més eren Duward, que eren bons, però no la marca més cara. L’avi no volia vendre rellotges d’aquells per només ostentar. I això que, en aquella època, el Sobrerroca, era un carrer de la zona bona de Manresa.

Com i quan es va incorporar a la rellotgeria?

Després de la defunció de l’avi, amb 16 anys, quan estudiava cinquè de batxillerat a l’Institut. Era una època de molta feina i el pare no sabia com atrapar-ho tot. Jo em vaig oferir, encara que hagués de continuar els estudis nocturns. Ens hi dedicàvem tres persones: la padrina, el pare i jo. Estàvem de sort que els transportistes funcionaven molt bé per fer-nos arribar les peces de recanvi que ens faltaven.

Ben aviat també va aprendre a reparar.

El primer que vaig aprendre va ser el funcionament dels despertadors. Hem de pensar que, en general, els rellotgers són persones metòdiques, rígides i amb uns hàbits que difícilment varien. Jo em vaig adaptar a la seva manera de treballar.

Els canvis a la rellotgeria són espectaculars.

Primerament, els rellotges eren mecànics. Després van arribar els electrònics, el primer del qual va ser el famós Bulova Accutron que vibrava. Al pare li va ser fàcil adaptar-s’hi perquè, de bon principi, ja va anar a Barcelona a aprendre’n. A banda, ell era tècnic en ràdio Maymó i també coneixia bé la mecànica fina. Més endavant vam vendre els Seiko. Hi havia gent que havia de fer un esforç molt gran per pagar-lo i lluir-lo. La gent es pot gastar els diners en allò que vulgui. Els rellotges també han simbolitzat un estatus.

Heu facturat més per la venda o per la reparació?

Durant molts anys, la reparació va guanyar a la venda. Hem de recordar que la immensa majoria de persones tenia un sol rellotge. Si s’espatllava calia arreglar-lo ben ràpid. La gran revolució va ser amb els rellotges automàtics. Recordo els anuncis dels Radiant submergibles que van fer sensació.

Amb els digitals, devia arribar l’època de l’usar i tirar?

Al principi, encara no. Recordo haver anat a cursos de reparar rellotges digitals. Era un servei que donàvem. No hi havia problema. En l’actualitat, la majoria dels rellotges es fabriquen sense donar opció a la reparació. Són un monobloc, si s’espatlla, cal canviar la màquina sencera.

El 2024 una part dels ingressos d’una rellotgeria és vendre piles.

És així. Les coses canvien. En un primer moment, agafes una enrabiada, però has d’adaptar-te als nous temps. Nosaltres, l’any 1981, amb visió de futur vam fer la botiga nova i vam començar a comercialitzar complements, com bijuteria i xapats i joieria de plata. El nostre producte no era de luxe, ens dirigíem a un client de poder adquisitiu mitjà.

En quin moment percep que el Sobrerroca deixa de ser referent comercial?

Es nota més amb el pas del temps quan veus que, mica en mica, van tancant establiments. Arriba un moment que dius ‘Verge Santa, què passa aquí!!!’

Un carrer que era com una gran família.

Si passava alguna cosa, amb un crit tothom es mobilitzava. Hi havia bon veïnatge. S’organitzaven les enramades, festes del barri, festes per patrons de gremis. Aquí cada dos per tres hi havia festa, però es treballava molt.

Els botiguers del carrer també esteu organitzats?

S’ha d’agrair la feina constant que, des de fa molts anys, porten a terme un reduït grup de botiguers. En un moment determinat, per solidaritat, em vaig implicar a la junta, però feia falta molta paciència per aguantar tantes reunions amb l’Ajuntament. I tot molt lent i a les hores que els convenia. Vaig veure que no tenia caràcter per continuar.

Però, en el dia a dia, els botiguers n’heu de tenir de paciència amb alguns clients.

Els clients són els que ens permeten guanyar-nos la vida. Encara que trobes de tot, has de tenir contents als clients. Va ser curiós el cas d’una senyora cada dijous, que mirava, que demanava, que es passava un mínim de mitja hora a la botiga sense comprar mai res. Al cap d’uns tres mesos li vaig dir que veia que no tenia res que fos del seu grat i que potser hauria de buscar un altre establiment que la satisfés. Ella em va dir que la metgessa li havia recomanat que anés de botigues.