Qui ‘roba’ l’aigua dels aqüífers espanyols?

L‘aigua no és un bé com els altres, sinó un patrimoni que cal conservar perquè és fonamental per a la vida. El canvi climàtic està fent que s’incrementin els esdeveniments d’inundacions i sequeres en molts llocs del planeta i augmentin els problemes per satisfer les necessitats de la població perquè canvien les condicions i la quantia de l’aigua disponible.

L’aigua es converteix en un recurs escàs quan la demanda supera la seva disponibilitat. És llavors quan apareixen els conflictes entre els potencials usuaris i el necessari equilibri social, econòmic i mediambiental de l’ús sostenible de l’aigua, que desgraciadament no sempre es compleix.

L’agricultura de regadiu és el principal consumidor d’aigua al món. Resulta imprescindible per generar prou aliments per a una població mundial creixent, suposa més del 70% del consum d’aigua al món (a les regions més àrides pot superar el 90%), encara que la seva prioritat d’ús se situa darrere del proveïment urbà i del medi ambient.

La principal distorsió per a la gestió sostenible de l’aigua és deguda al valor econòmic que es genera amb el seu ús. Quan els interessos econòmics d’uns quants especuladors de l’aigua es posen al davant dels interessos socials i mediambientals, es trenca l’equilibri necessari entre tots tres. Aquest equilibri és, almenys en teoria, el principal objectiu dels plans hidrològics (PH), que en el cas d’Espanya, quan la falta de consensos polítics no el retarden, es revisen cada sis anys d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea.

Els PH estimen els recursos hídrics renovables disponibles i els reparteixen entre els demandants que tinguin atorgats drets d’ús de l’aigua, encara que s’hi solen introduir condicionants, normes i enfocaments segons la visió i prioritats del Govern i la majoria parlamentària que ha d’aprovar-los.

D’abundància a escassetat

Per entendre millor què són els aqüífers i com es gestionen, és convenient recordar que l’aigua al planeta segueix l’anomenat cicle hidrològic. I aquest cicle es pot resumir en: l’aigua s’evapora a l’atmosfera, precipita amb la pluja i la neu, i la part que cau a la superfície terrestre s’infiltra en profunditat (i recarrega els aqüífers, considerats aigües subterrànies) o s’escorre pels rius fins a arribar al mar.

En el passat, la demanda d’aigua per als diferents usos (urbans, industrials, agrícoles i mediambientals) era normalment inferior a la fàcilment accessible per cobrir les necessitats. Però a mitjan anys 70, coincidint amb l’aparició de tecnologies per fer sondejos de captació d’aigües subterrànies profundes i la necessitat d’augmentar la producció d’aliments, s’inicia a Espanya un increment molt significatiu de l’ús d’aigües subterrànies en diverses zones (fonamentalment a la Manxa i a la costa mediterrània) que generen els primers símptomes de sobreexplotació d’aqüífers.

Això, entre altres coses, va donar lloc a l’aparició de la nova Llei d’Aigües del 1985, que en substituïa una altra del 1879 i un conjunt de reials decrets complementaris. Totes les aigües, incloses les subterrànies, i no únciament les superficials com fins llavors, van passar a ser de domini públic.

Els ‘amos’ i ‘lladres’ de l’aigua

En països com Espanya, on l’aigua és de domini públic, les concessions per al seu ús eren atorgades per l’Administració de manera gratuïta, segons s’anaven demanant, quan no hi havia restricció en la disponibilitat.

Però en convertir-se en un recurs escàs, com ha passat els últims 25 anys en la major part de territori, les poques concessions que es dispensen solen donar prioritat als nous usuaris amb més repercussió social. Encara que la major part de l’aigua ja estava repartida, bona part es troba en mans d’aiguatinents que, a vegades, especulen per treure la màxima rendibilitat privada a una aigua que els va ser concedida gratuïtament.

Els que arriben tard al repartiment legal de l’aigua, cada vegada més escassa a causa de la seva priorització per a usos urbans i mediambientals, a més de per una menor disponibilitat lligada al canvi climàtic, tendeixen a robar-la, és a dir, a utilitzar-la sense concessió.

Resulta imprescindible un equilibri de justícia social, econòmica i mediambiental en el repartiment dels drets d’ús de l’aigua, que xoca en molts casos amb els drets consolidats dels primers concessionaris. Per aconseguir-ho, com es va fer en passar la utilització de les aigües subterrànies del dret privat al públic el 1985, caldria establir un període transitori (en aquell cas va ser de 50 anys) i un altre conjunt de mesures.

Aquestes últimes permetrien anar reduint concessions als que en tenen més, aprofitant, per exemple la modernització del regadiu i la millor eficiència en l’ús de l’aigua que amb això es pot aconseguir; utilitzant el reg deficitari controlat, que permet aproximar-nos a l’òptim econòmic i social per unitat d’aigua aplicada. S’alliberaria així aigua dels que en tenen més per reassignar-la a nous usuaris amb criteris socials de repartiment de riquesa.

El preu de l’aigua

La gestió de l’aigua a Espanya estableix un cànon per a l’ús d’aigües superficials que només correspon al manteniment i la gestió del sistema de distribució d’aigua. En general, l’Administració pública és l’encarregada d’afrontar les inversions de les infraestructures necessàries. En canvi, per a l’ús de les aigües subterrànies, els usuaris privats (més del 75% dels casos) suporten tots els costos i només en les obres d’interès social es fa el mateix que amb les aigües superficials.

Les tarifes de l’aigua de reg solen variar entre 0,01 i 0,18 euros/m³, i normalment són constants per a tot el volum d’aigua atorgat en la seva concessió. Les tarifes urbanes, que normalment inclouen almenys tres trams amb diferent cost segons el consum, solen ser entre tres i sis vegades més cares que les de reg, ja que inclouen el seu tractament, distribució i depuració. En aquest sentit hi ha una gran variabilitat entre les diferents ciutats espanyoles, amb diferències que poden arribar a ser de més del doble.

La gestió de l’aigua de reg sol ser responsabilitat de les confederacions hidrogràfiques, amb ajuda de les comunitats de regants. L’aigua urbana sol correspondre als ajuntaments, normalment amb ajuda d’empreses privades o publicoprivades, ja que funciona millor que la gestió únicament pública.

Assessorament per a un ús racional

Un problema afegit a l’escassetat d’aigua és la falta de conscienciació i coneixement, tant dels que tenen concessió com dels que no en tenen, sobre la necessitat d’un ús racional de l’aigua. Per evitar-ho, l’assessorament tècnic enfocat a aconseguir la màxima productivitat econòmica per cada metre cúbic d’aigua de reg resulta fonamental. Els mateixos usuaris de l’aigua reclamen aquesta ajuda, davant una situació en què cada vegada hi ha menys aigua disponible per a l’agricultura.

En el desenvolupament del coneixement per a aquest assessorament i la seva transferència al sector productiu hi juguen un paper fonamental les universitats i els centres de recerca. Després de la crisi econòmica que es va iniciar el 2010, les retallades econòmiques per a la recerca (entre el 60% i el 100%), tant a escala estatal com regional en el cas d’Espanya, han minvat moltíssim la generació i transferència de coneixement en aquest i molts altres camps.

Avui dia, l’aigua és un recurs escàs i estratègic en la major part dels països. Es podria dir que «qui té aigua, té un tresor», per la qual cosa cada vegada hi ha més pressions polítiques, econòmiques i socials per poder disposar, controlar i gestionar l’aigua. Desgraciadament, això també provoca un augment de l’especulació i les arts fosques que això comporta.

(*) José María Tarjuelo Martín-Benito és catedràtic en l’Àrea d’Enginyeria

Agroforestal de la Universitat de

Castella-la Manxa.

Aquest article va ser publicat

originalment a The Conversation