Països Baixos va obrir la ronda dels vuitens de final i es va instal·lar còmodament en la de quarts a l'espera de rival. La progressió futbolística dels Estats Units no aconsegueix encara per a batre a un equip europeu en una eliminatòria on s'exigeix el grau màxim de competitivitat. Només una vegada havia superat aquest sedàs el conjunt americà, i la va passar davant Mèxic en 2002. Té quatre anys, fins al Mundial que coorganitzarà amb mexicans i canadencs, per a pujar l'esglaó que li falta.

Un grau de maduració que ja ha adquirit Països Baixos, que quan no fica la pota i es queda fora del Mundial (com a Rússia 2018), sol arribar lluny (subcampionat i tercer lloc) en les seves aparicions. Manca dels que van enamorar a diverses generacions, però ha edificat un equip disciplinat per a retrocedir i organitzar-se en defensa.

Davant els Estats Units va saber gestionar el resultat davant un rival que li va llevar la pilota. Gregg Berhalter, el seu seleccionador, va aprendre les beceroles durant la seva estada com a futbolista en aquestes terres. Era l'època del happy flower. A força de disgustos van anar aprenent els taronges.

Van aguantar els moments de dificultats, que van ser varis, i van assestar cops letals: un al principi per a gestionar el marcador, un altre al caient del descans per a sortir en la segona part relaxats i sis minuts després que els Estats Units hagués reduït distàncies i s'animés.

En aquesta obra col·lectiva taronja, les accions més rellevants van tenir nom propi. Memphis Depay va obrir el camí del triomf i va donar mostres que va adquirint el ritme superada ja la seva lesió, encara que després va ficar la pota en una cessió enrere que Wright va estar a punt d'aprofitar. Ho va evitar Denzel Dumfries, un tipus que reflecteix la transformació associada a la selecció i al canvi de nom. Ja no hi ha extrems a Holanda, sinó carrilers en Països Baixos.

Combinació modèlica

El portent físic que és Dumfries va exhibir la seva finor i la capacitat del seu cervell per a conservar la lucidesa després de carreres interminables quan va donar els dos centres dels dos primers gols i va rematar el tercer. Després d'un servei des de l'altra banda de Daley Blind, la seva sosías en l'esquerra, i que havia anotat el segon tant calcant gairebé l'acció del 1-0, nascuda d'una jugada cosida a passades des de l'àrea pròpia a partir de Frenkie de Jong.

Va ser una combinació modèlica, d'aquestes de vídeo d'escola d'entrenadors en els dos sentits: en el positiu, per la progressió acompanyada amb la rapidesa suficient per a fer-la gairebé indefensable al moment, i en el negatiu, perquè aquesta pilota no pot recórrer tot el camp fins a la xarxa pròpia sense ser obstaculitzat.

Només es va afegir un minut a la primera meitat, una cosa excepcional en aquest torneig, la qual cosa prova l'aprofitament del temps, sense VAR, per fi, i sense friccions. Refinat, amb només tres faltes, va resultar el duel d'equips amb escassa o nul·la agressivitat. Si els Estats Units pretenia retardar els preparatius del pròxim Mundial havia d'estrènyer molt més. Va elevar la seva agressivitat, va multiplicar les seves faltes, però també ho va fer Països Baixos.