Doha està mal feta i a mig urbanitzar: sense papereres ni bancs i amb semàfors orientatius

Aquest dimecres he anat a creuar un pas zebra regulat per semàfors a Msheireb, el centre neuràlgic de Doha, i m’he adonat que hi havia set agents de seguretat regulant el trànsit de les persones. Una cosa que, escrit queda, podrien fer els clàssics llums verds, ambre i vermells per si sols, ja que aquesta és la seva funció. Però no, a Qatar, almenys durant el Mundial es necessiten set éssers humans complementaris per a aquesta missió i ni així els transeünts i els vehicles els fan cas, ja que creuen quan volen i per on volen.

Després de quatre setmanes per aquí, arriba un punt en el qual ja no miro de comprendre els motius d’aquest tipus de disfuncions. He desistit. Així que, senzillament, els observo i després els compto per aquí. I ja està. En el fons, aquest encreuament amb més vigilants de seguretat que el Banc d’Espanya era una benedicció, perquè almenys tenia un pas zebra, tot i que fos orientatiu.

Perquè en aquesta ciutat hi ha trams d’un quilòmetre de llarg en els quals és impossible travessar una avinguda per un pas zebra. Estic exagerant, sí, però només per 100 metres. Em va passar en un dels meus primers dies a Doha. Vaig sortir del meu hotel a menjar alguna cosa i vaig veure a l’altre costat del carrer un restaurant amb bona pinta. No vaig trobar cap pas zebra, així que em vaig posar a caminar en la seva recerca. Després d’una estona, vaig desistir. Un dels fracassos més absurds de la meva vida.

Avingudes o autopistes?

Tampoc hi havia l’opció d’haver creuat com un boig. Hauria sigut una temeritat, perquè aquí condueixen sense por de la mort ni de la factura del xapista, però ni tan sols era viable. Més que res perquè, com ja he anat explicant per aquí, a Qatar adoren les tanques i les posen a totes bandes. Diguem que hi ha moltes avingudes que exerceixen de distribuïdores interiors del trànsit envoltat o per als vianants, diguem un equivalent a la Castellana madrilenya o la Diagonal barcelonina, que en realitat tenen aspecte de M-30 o de Ronda de Dalt.

Creuar-les només és viable a partir de passos elevats. El problema és que, segons vaig comprovar a Google Maps, en el tram en el qual hi havia el restaurant anhelat per sopar aquell dia, el pas més pròxim era a 900 metres de la meva posició. Una bretxa urbana tremenda que es repeteix en cada divisió entre barris, a excepció dels més cèntrics.

I a les avingudes que tenen passos zebra i semàfors, la situació no és gaire millor. Com que a Qatar estan permesos els girs de 180 graus en qualsevol encreuament, la regulació del trànsit es complica, perquè els semàfors han d’habilitar més torns diferents per al pas dels cotxes en diferents direccions, en especial en les interseccions en forma de creu. La conseqüència és que, en molts d’aquests, un vianant es fa vell esperant la seva llum verda i a sobre ha d’aprofitar-ho a la carrera, perquè l’oportunitat de creuar a penes dura uns segons.

Reciclatge peculiar

No és l’únic que crida l’atenció dels carrers de Doha i la manera que han sigut construïts. Fora del centre, és difícil trobar papereres a les voreres. Malgrat això, això sí, els carrers són bastant nets, la qual cosa parla molt bé dels residents a Qatar i dels serveis de neteja públics. Sí que existeixen, esquitxats sense aparent criteri, contenidors que semblen abandonats per algú. A les zones més privilegiades, n’hi ha de dos tipus: escombraries estàndards i reciclatge. En general. Allà es llencen junts cartrons, vidres, plàstics i tot el que pugui reciclar d’alguna manera.

Una altra manca important de Doha és la inexistència de bancs, una cosa que jo atribueixo al poc que ve de gust asseure’s en una plaça o enmig del carrer en un país la temperatura mitjana diària del qual durant sis mesos a l’any supera els 30 graus. I que la població del país és insultantment jove: només un 2% dels residents té 65 anys o més.

10 coses (no futbolístiques) que hem après durant la fase de grups del Mundial

Entre unes coses i altres, en pocs dies tenia clara una conclusió: Doha està molt mal feta. Però com jo entenc de futbol, i no gaire, però sens dubte no d’urbanisme, vaig decidir contrastar la meva sensació i amb l’ajuda de la meva companya Analía Plaza vaig arribar fins a un revelador article publicat per la doctora en Disseny i Planificació Urbanística Simona Azzali, publicat el 2017 a la revista ‘Urban Design International’.

Ciutat fragmentada

«El resultat de la ràpida i precipitada urbanització de Doha es reflecteix en la fragmentació de la ciutat. S’ha deixat poca o cap atenció als espais urbans oberts en els plans de desenvolupament de la ciutat. Els pocs que existeixen no semblen respon a cap criteri. A més, el precipitat creixement immobiliari generat per les polítiques de liberalització del terra i les inversions públiques no només ha generat fragmentació social, econòmica i física, sinó també ha afectat la manera en què s’han gestionat els plans de desenvolupament», afirma Azzali.

I continua: «Des d’un punt de vista procedimental, la planificació de Doha està caracteritzada per la fragmentació, a causa de la seva privatització i a l’absència de coordinació entre dissenyadors i executors del pla i el desenvolupament basat en megaprojectes en lloc de fer-ho a través de l’aplicació d’un ‘masterplan’ integral».

Però compte amb donar-li la culpa a Qatar, perquè potser gran part de la culpa que Doha estigui mal feta sigui molt més a l’oest, segons la investigació d’Azzali: «L’estudi mostra una absència de planificadors locals amb prou formació i per tant la dependència de Qatar de consultories internacionals, que generalment demostren un baix nivell de coneixement a les especificitats i necessitats del Golf Pèrsic.»

Tot i que no sembla tan difícil posar passos zebra a cada encreuament, regular bé els semàfors i esquitxar per allà unes quantes papereres i bancs, la veritat. I algun petit parc fora de les zones més privilegiades, ja que hi som. Potser per al pròxim Mundial.