Em disposava a escriure un article que encaixés delicadament per ser publicat el diumenge després de Sant Jordi. Volia que fos poètic i reivindicatiu. Sensible i potent. Que tingués missatge i que tingués estètica. Que s'entengués fàcilment sense que fos banal. Que fos bonic sense ser carrincló. Que ho digués tot sense haver dir gairebé res. Que no passés desapercebut i que tampoc embafés. Que es fes mirar i que no fos presumptuós. Que fos dual, com la rosa i el llibre. Em disposava a tot això quan m'ha vingut la inspiració que m'ha il·luminat l'article: calcetes. Per la televisió ha aparegut, de cop, una noticia que trobo que té tots els atributs que he descrit abans. Calcetes. Calcetes fines de roba interior que han estat enviades per prop de 200 botigues de roba interior al primer ministre francès. Calcetes, culots, tangues, de totes formes i colors, preferentment de blonda i exquisidament delicioses i de bon gust. És la seva manera de protestar pel tancament a què han estat sotmeses les botigues de llenceria a França i que no han estat considerades botigues essencials -ara encara- ran de la pandèmia. Ho he trobat deliciós, pel fons i per la forma. Per la forma: m'imagino el despatx del primer ministre ple de calcetes rebudes embolicades com a regal i amb un missatge delicat de protesta cadascuna. També m'imagino els comentaris dels col·laboradors i la resta de ministres. I el de la parella del primer ministre, que deu pensar: quin greu, no les puc ni tocar. Perquè... de qui seran aquestes calcetes? De patrimoni nacional? M'apassiona el rebombori silenciós creat per les del ram de la llenceria. Ho seguiré atentament. Això passa a França; a Espanya les últimes calcetes que vaig veure volar anaven destinades a un torero. Res a veure. I pel fons: ho trobo sensacional. Soc un ferm defensor de la creativitat a l'hora de protestar i sovint pateixo quan veig protestes, o vagues o manis, sense una espurna creativa. I penso que no van enlloc. No és el cas. La protesta «fina» de les botigues de llenceria femenina, de tant fina que és fa forat. Fa mal. Incomoda. Per això n'han parlat a les noticies. Miro cap aquí i penso: en totes les protestes pendents, en totes les queixes amb raó, en tots els consellers i presidents que haurien de rebre «missatges» educats i afinats. I penso en un munt de sectors tancats, aturats, condemnats que estan/estem tenint paciència infinita. Potser que, de la paciència, en traguem alguna cosa creativa de profit. Jo em fixaria en les calcetes i el sentit que tenen quan interpel·len el primer ministre. Protesta impecable i incontestable en la forma. Dubto que hi pugui haver una protesta més fina. Jo en prendria nota. I ells no s'ho esperen. No sé a què estem esperant.