Som uns 30 i quasi tots mirem el mòbil. Tenim 15 minuts per fer-ho. Tenim 15 minuts per no fer res, és el que ens han dit. Estigui’s 15 minuts aquí tranquil. Això sol ja és un regal. Com que soc molt de mirar el mòbil, el deso a la butxaca interior de l’americana i miro l’entorn. Tots estem asseguts mentre ens passen els 5 minuts que ens han receptat. És per si ens passa res. És per si alguna cosa no se’ns posa bé. Alguna cosa vol dir la vacuna. Ens acaben de vacunar, som de la quinta dels 50 als 60 anys, aquells que per les xarxes ja ens comencen a dir boomers, cosa que nosaltres no sabem què vol dir perquè, precisament, som boomers. Sí, però vacunats. Vaccinats, si filem prim. Soc aprensiu i per això mai m’hauria pensat que aniria de grat a un pavelló firal a vacunar-me. Duc un paracetamol posa’t, per si les mosques. En tots aquests mesos en què ens hem acostumat a fer obedientment tot el que ens han dit o ordenat, aquesta d’avui és la que fem amb més de gust. Malgrat la por. Malgrat les reticències. Entrar a l’aplicació, que aquesta funcioni, i després rebre l’SMS de Salut dient que ja pots vacunar-te és tota una experiència. El Palau Firal de Manresa (quasi) per primera vegada reuneix els requisits per fer-hi alguna cosa sense problemes. Ja era hora! Ho han senyalitzat bé, pots aparcar, pots entrar seguint les indicacions i, quan t’hi endinses, saps que vas a vacunar-te tot i que el lloc no tingui pinta d’hospital. Les coses com siguin: l’organització és impecable; el tracte, exquisit; la puntualitat, britànica, i l’ambient, relaxat. La targeta sanitària t’obre totes les portes i és un gust. Ara que ja hem après a fer cues mantenint les distàncies de seguretat, fins i tot ens notem extremadament educats cadascú en el seu torn. No ens reconeixem. M’arremango la màniga. Digue’m prudent però els dono l’esquerra, que si el braç se’m ressent de la punxada, essent dretà, pugui seguir anar fent la meva. Què em poses? Quina vols? Quina tens? Pifzer. Endavant, punxa’m. La conversa que acabo de transcriure no és real, no va tenir lloc. M’hauria posat qualsevol vacuna que m’haguessin donat. S’ha fet molt de mal comunicativament parlant i jo, de vacunes, no n’entenc ni un borrall. Punxat, tiro endavant i al taulell em diuen que d’aquí a 20 dies ja m’avisaran i que ara segui aquí 15 minuts. És on soc. És on som, comencem a estar a «després» de la vacuna, després de tants i tants mesos, que de fet són molts pocs mesos, abans de la vacuna. Tothom mira el mòbil per passar l’estona mentre jo passo l’estona mirant-me tothom i no mirant ningú. La sensació d’anar a millor la tenim, la tinc, i just per això penso en la Isabel, que és a l’UCI des de fa més de 15 dies. I ganes de veure-la. Si no tenim prou raons per vacunar-nos, pensem en els que estan atrapats de veres dins la covid i en tots els sanitaris que estan amb ells, amb nosaltres. Diria allò de la llum i el túnel, però ho trobo tan gastat que ja se m’ocurrirà una altra cosa un altre dia. Gràcies.