La pandèmia ha accelerat moltes tendències que ja estaven en marxa. Una d’elles és la que està experimentant el públic que, fins fa quatre dies, era feliç estirant la tovallola en qualsevol dels sorrals quilomètrics de la Costa Daurada on cal caminar mitja hora mar endins per tenir l’aigua per damunt dels genolls. Amb l’ajuda inestimable dels anuncis de cervesa Damm, que s’han convertit en una mena de Bíblia del narcisisme millennial, una pila de persones senten l’impuls de fugir de la sorra lineal per fer realitat el mite de la caleta, ara reforçat per les invitacions sanitàries a allunyar-nos de l’alè dels altres. La massa en banyador i xancletes, que durant els seixantes i setantes era vista com una engrescadora promesa de color, cosmopolitisme i diversió, s’ha anat convertint primer en una nosa i, finalment, en un perill pandèmic. Amb tot plegat, la costa s’està convertint en una cursa per arribar a cales recòndites on els joves i els pretesament joves puguin sentir el batec de la natura i fer-se selfies en escenaris projectables a Instagram com si fossin racons ocults del Mato Grosso. Al final, sovint estan tan atapeïts com a Salou, però això no importa si no es veu a la foto. I en aquest punt, la humanitat que ha descobert el caleting es divideix entre els que caminen i els que remen. Els primers estan disposats a grimpar el que faci falta ben carregats amb la imprescindible nevera, perquè aquests nous adoradors de la fe ecològica fotografiable consideren innegociable la cerveseta i els ganchitos, demostració irrebatible de que, en realitat, el que estan construint no és una jornada de comunió verda, sinó una extensió de la terrasseta on normalment seuen a fer la birra. Els segons arrossegaran el caiac fins on calgui o en llogaran un pagant-ne els preus exagerats que són la lògica conseqüència d’una demanda desfermada: a hores d’ara, a moltes platges cal reservar el caiac a l’avançada o fer una hora de cua. No és estrany que els en facin pagar les ganes.
Acceptem amb resignació la irrupció d’uns i altres; què hi farem. Tanmateix, sí que convindria que rebessin un missatge: tot això que colpegen amb els rems quan s’esmunyen maldestres entre els penya-segats, i tot això que trepitgen quan es volen llançar a l’aigua des d’un escull o una lloua, està ple de coses vives i fràgils que també tenen dret a viure mediterràniament. Ah, i sobretot: el reggaeton s’escolta amb auriculars; i la bossa de ganchitos es recull i cap a casa. Tot això també hauria d’aparèixer a l’anunci. Però que no ho digui el Mario Casas, que no s’entendria res.
