Que la tardor sigui llarga, que no tingui pressa per marxar, que es quedi amb mi, que m’expliqui una història que pugui entendre, que de tots els novembres en faci un i que sigui aquest. Que els arbres, elàstics, es dobleguin amorosament sobre el rierol perquè les fulles hi caiguin sense prendre mal, i que elles, confiades i lleugeres, se’n desprenguin com si sabessin on van. I que llisquin com vaixells sense vela per desaparèixer i fer-se bosc. Per fer-se amb tot. Per fer-se tot i tornar a néixer. La vida pot semblar tan fàcil, de vegades. La tardor mai arriba tard com tampoc el vent, el seu aliat, que musica el bosc, que sacseja branques i capçades, que fa cantar l’invisible, que m’avisa d’alguna cosa. Un cascavell dringa, veus inhumanes em toquen sense voler. Una remor constant que no s’atura i que de tan persistent es confon amb silenci. Un mar de fulles. Un mar de paper. Sense vent no hi ha tardor, em repeteixo. Penso en cordes primes que enfilen els trossos de paisatge que ho subjecten tot, els arbres que es dupliquen en ombres, que em fan ombra, que es fan ombra, que són ombra. I no sé quin de tots m’agrada més, si el veritable o el que es dibuixa tremolós sobre l’aigua verdosa del canal. Un raig de sol es filtra i il·lumina les pedres inundades i fredes del fons. Al meu voltant, branques sense fulles, esquelets de braços i cames fràgils, mans despullades que em recorden contes llegits. Ossos pelats i llisos. Siluetes que dibuixen nervis que només són visibles ara. Bellesa vella. Bellesa antiga. Fulla arrugada.
El nen agafa fort el gronxador que penja de l’arbre. Prem fort les cames i es llança confiat que la corda aguantarà el seu pes. Voleia sobre l’aigua, torna a terra ferma i repeteix el mateix balanceig unes quantes vegades, fins que es cansa. Fa més de cent anys Joan Maragall li cantava al novembre: «Alcem els cors cantant la vida entera / amb els brots i amb les fulles que se’n van; gosem el dia sens mirar endarrere, / sense pensar amb els dies que vindran. / Gosa el moment; / gosa el moment que et convida, / i correràs alegre a tot combat: un dia de vida és vida; / gosa el moment que t’ha sigut donat». La mare agafa el nen de la mà i avancen plegats pel caminet obert enmig del bosc. El gronxador continua movent-se en el record fugisser. El nen demana a la mare en què pensa. A ella li costa conjuminar la joia present amb el món trasbalsat que els espera. Li posa bé la jaqueta i li diu que s’abrigui. Allò de fora serà una altra història. Mentre siguin aquí sap que tots els problemes de la tardor els pot resoldre amb l’escalfor d’una bufanda.
