Si són fans dels Beatles o tenen certa curiositat per la història del rock del segle XX segur que ja han vist o estan devorant «Get back», el llarguíssim documental sobre la gravació de «Let it be» que Peter Jackson ha elaborat amb les muntanyes de material que van quedar en un calaix a les oficines d’Apple a començaments del 1969. Fins ara, l’únic visualitzable (i només si tenien una cinta quasi pirata en VHS) era la pel·lícula que havia signat amb una ínfima part d’aquest material (integrat per unes seixanta hores de filmació i unes 150 d’àudio) l’autor de l’enregistrament, Michael Lindsay-Hogg. Aquell film, estrenat poc temps després de l’adeu definitiu dels Fab Four, concentrava en vuitanta minuts tota aquella profusió de converses, assajos, bromes i encabronaments en una narració molt crepuscular de la banda que fonamentava la teoria que els Beatles, ja aleshores, abans dels litigis per la representació legal de la banda (la batalla entre Allen Klein i el cunyat de Paul McCartney), per l’herència d’Apple i pels drets de les cançons, ja eren quatre persones sideralment allunyades, emocionalment desconnectades i a un pas de l’odi irreconciliable.

El nou muntatge de Peter Jackson ofereix, al llarg de més de sis hores delicioses per als fans i potser tedioses per als estranys a la seva llegenda, un relat molt més ampli, amb molts més matisos i més obert a interpretacions. L’amargor, que hi és, es contextualitza i es veu els quatre Beatles gaudint, la major part dels moments, de l’ardu procés creatiu mentre estaven embarcats en un projecte ple de pressió (assajar una desena de noves composicions per tocar-les, tres setmanes després, en el que havia de ser el seu retorn al directe) i manifestament absurd. Amb tot, van aconseguir prou material per fer, al final, l’històric concert al terrat d’Apple, un gèlid 30 de gener, vestits amb els peluts abrics de les seves dones i contagiant, malgrat tot, l’antic esperit beatle als sorpresos vianants de Mayfair.

El llegat Beatle ha donat per fer-se d’or durant dècades i hi ha hagut molts Nadals que han arribat amb sorpreses espremudes dels fons, qui sap ja si esgotadíssims, de la seva producció. Els cedés d’Anthology i el vastíssim relat autobiogràfic que els acompanyava era, fins ara, l’únic realment salvable de tota la producció posterior al 1970. Fins ara. L’exercici de Jacskon, malgrat la seva extremada longitud, o potser també per això, entra de ple a la llista dels millors documentals del rock.