Dissabte faig mil quilòmetres per veure mercats de Nadal. Fa un fred que pela però la gent és al carrer. Lluny de casa i desconnectat de twitter enyoro casa, sí, una mica, però no enyoro gens el soroll en què visc. Soc prou lluny. Els mercats de Nadal centreeuropeus connecten amb una celebració del Nadal com a època hivernal, de retrobada amb la terra i amb la seva gent, una celebració pagana que la religió catòlica va absorbir fent una OPA hostil a tot. S’ho van quedar tot per a ells com si l’invent fos seu. Encara no ens hem refet del tot. Ara entenc per què no m’agrada el Nadal que he viscut sempre. No m’agraden les OPA. I encara menys les hostils. Hi ha massa pessebres, massa figuretes i massa oració en joc. I massa pobrets i alegrets. I massa Sant Cristo gros. Sota el fred de Colmar i Estrasburg –on sense embuts s’autonomen «la capital de Nadal»– el Nadal és una estat genial per compartir encara que faci fred i els llums infinits dels carrers et donen una alegria que, sense que ho sàpigues, és el que el cos et demana a crits. Encara que no creguis en res. Tinc un problema quan torni, l’escadussera ambientació de Nadal a casa em farà trobar a faltar un munt de coses. Sí, ja sé que no som centreeuropeus però... què ens impedeix paganitzar el Nadal, fer-lo més entranyable alhora que més bonic i més gran i retornar-lo als orígens? Dimecres faig mil quilòmetres més, en aquest cas de tornada a casa, i veig que una de les discussions de la setmana és si el tió ha de ser també tiona i que una altra és que el pessebre de Barcelona naufraga un any més. Tot un clàssic. Diria que no n’aprenem i que tampoc no en tenim ganes. El pessebre de Nadal fracassa perquè el fan perquè toca. No se’l creuen, no se’l volen creure. Jo no el faria. Que no el facin. Redibuixem l’estètica del Nadal cap allò que volem viure i sentir. El Nadal hivernal és un gran moment de l’any, també sense misses. Sobretot sense misses. Ni misses dites. El Nadal és tot ell un gran decorat on viure dins, un gran tuneig que demana a crits caliu i llum i escalfor ambiental. No és el cas nostre. El nostre Nadal és fred, trobo, i això que a Colmar m’he enfundat guants i gorra al cap i a les 5 ja era fosc per a tot el dia. Respecte a les tiones, reconec que en algun moment de debat m’he perdut i ara ja no sé a qui demanar que m’il·lumini. Hi prendrem mal, segur. Ja trobo a faltar el vi calent, i mira que no m’agrada, i tota la potència del Nadal d’allà que ho transforma tot i que et recorda, sobretot, que és hivern, i que si ho fas tot més bonic, la vida també ho és, i em pregunto per què, aquí, que tant reivindiquem el Nadal, no el fem també més bonic.