Veiem imatges d’una guerra com si fos el tràiler d’una nova sèrie, però els efectes no són especials, són reals com les víctimes que moren a la pantalla en silenci o amb banda sonora, en blanc i negre o en color; vides que es perden o queden abandonades en un indret, on havien estat construïdes amb somnis i esperances, ara convertit en paratge de desolació. La pel·lícula d’aquesta guerra a l’est d’Europa no és nova, n’hem vistes amb les mateixes bales, els mateixos crims i la mateixa injustícia; la diferència salvatge és que aquesta l’hem convertida en top d’audiència i les altres les hem condemnades a una despietada invisibilitat, perquè els protagonistes són d’un altre color de pell o els seus efectes no amenacen la nostra zona de confort.

Entre les persones amb les qui treballo he vist les llàgrimes amargues de la guerra: Ella és ucraïnesa, amb els germans a Kíiv atemorits en un refugi i el fill defensant la llibertat de la seva nació; ell és afganès, amb els pares i germans a Kabul, la mare en un alarmant estat de salut, sense poder accedir a una medicació tan bàsica com la insulina per combatre la diabetis, mentre la resta de família viu un estat de setge constant, privats de sortir al carrer o manifestar les seves opinions per evitar l’empresonament o la mort. Totes dues viuen amb l’angoixa al cos, esperant una trucada o un missatge per WhatsApp que els confirmi que els seus éssers estimats segueixen vius, amb la força suficient per fer front a l’infern que estan vivint. Ambdues ploren de preocupació o alleujament, si les notícies els obren una escletxa a l’esperança; però, malgrat els milers de quilòmetres de distància entre els dos conflictes, les llàgrimes tenen el mateix color penetrant de dolor, la veu el mateix to de desesperació, i la mirada la mateixa intensitat de súplica demanant un bri de suport, un retorn de comprensió i una esperança de solució. Les guerres no només fan mal als qui són en primera línia de combat, els ben asseguro que entre una i altra tragèdia no hi ha fluctuacions de sentiments ni hi ha cotitzacions de valors humans, la sang que taca l’estupidesa i l’egoisme de les dues situacions és del mateix color, el preu a pagar que marca la inacció de la nostra societat és igual de bàrbar i inadmissible. No hi ha cap argument que justifiqui el comerç de la vida com a moneda de canvi, ni de bon tros l’ofec que provoca veure com reaccionem als assassinats, etiquetant els cadàvers com si fossin de primera o de segona, segons els nostres interessos o les seves ideologies.

La primera víctima d’un conflicte armat, el marc idoni per a la manipulació, els fanatismes, l’odi i l’extermini, és la humanitat; si no veiem totes les llàgrimes amb els mateixos ulls, vol dir que ens en queda ben poca.