M’han fet un ull de vellut dues vegades; la primera quan era un nen, la segona quan era un adolescent; cap de les dues vegades vaig tenir determinació, valor o malícia per tornar-m’hi. Ni tan sols no he donat mai cap bufetada de les que en diem parentals. La meva mà està per estrenar. Però tinc clara una cosa: en moltíssimes situacions, una bona hòstia guanya. Tots els que hem fet la mili hem vist baralles amb crits i empentes que s’acaben quan algú deixa anar un cop de puny definitiu, sorprenent, eficient, dels que tomben l’adversari. Gairebé sempre, la discussió que semblava irresoluble s’acaba de cop, i els que més cremaven queden glaçats. Som així: als humans alguns llenguatges ens costen, però el de la força bruta l’entenem ràpidament. Som així com a espècie, i hem decorat aquesta característica amb moltes pintures culturals, una de les quals és el cinema. Will Smith es va comportar com un goril·la, però la seva acció va quedar difuminada per moltes dècades de narrativa de western. Per això, després, va passar el pitjor de tot: quatre llàgrimes el van redimir i la sala el va aplaudir. Visca John Wayne Penedit. Will Smith havia guanyat. I la censura global de les hores posteriors ha estat molt dividida, matisada, discutida. Si això acaba així, goril·les tots. I aquest cop, amb un exemple de micos televisats.