Compartir taula amb el Conseller Rull ha estat un dels regals que m’ha donat la vida. I això que els desdoblaments i les vies del tren no és un tema que m’apassioni. Sé que el trajecte Manresa-Barcelona dura el mateix que fa cent anys, que la C55 s’hauria de desdoblar i que els peatges han estat una sagnia constant. I poca cosa més. Però escoltant-lo em van venir ganes d’entendre-hi més, de túnels i connexions, perquè en Rull parla d’autobusos articulats i plataformes de manillar amb un entusiasme encomanadís. En sap un niu! I no para de xerrar. I de somriure amb els ulls. Bonhomia a raig. Es desviu per comunicar-se. I per continuar treballant per aquesta terra que tant s’estima. Per aquesta Catalunya que, com va dir ell mateix en paraules d’en Joan Maragall, fa olor de ginesta. Va ser un sopar farcit de ponts i camins i també d’història i de poesia. I sobretot, de molta humanitat. I dignitat. En té tanta, de dignitat, que li vessa. Tres anys i mig de presó: aviat és dit. Llegint el seu llibre 1 dia d’octubre i 2 poemes hi ha estones que se’t neguen els ulls. Venjança en estat pur. Però també hi ha estones que et fas un fart de riure com quan en el comiat d’Estremera per anar cap a Lledoners, el Raúl, factòtum de la «Cañada Real» un dels assentaments més caòtics en termes urbanístics de tot Espanya, li diu «si volvéis a hacer cosas raras y os persigue la policía veniros a la cañada, allí no os pillarán jamás».
És un relat d’ignomínia i d’injustícia, però també d’esperança. Perquè, encara que hagi estat a cops de porra, ara tots plegats som més savis. I sí, s’ha pagat un preu molt alt: presó i exili. I és precisament perquè n’hi ha que hi han deixat la pell que no podem defallir. Tot aquest patiment no pot anar a parar a la paperera de la història. I és per això que el Consell per la República hi som. I hi serem. Amb persones compromeses al capdavant com la manresana Montserrat Corrons que ha estat escollida com a membre del govern del Consell amb la responsabilitat de donar suport als Consells Locals d’arreu del país. Enhorabona i gràcies!
I demà és Sant Jordi. Un dels dies més preciosos del calendari. Llegir i estimar perquè llegir també és estimar. Estimar les lletres, estimar les paraules. Estimar qui les diu i com les diu. Triadú, Palau i Pedrolo són alguns dels noms que escriuen al núm 23 de la revista Ariel. Aquell número famós que els franquistes van voler requisar però que gent valenta i audaç van rescatar i van preservar. I com que la gent del Consell per la República ens estimem les lletres i la gent, us proposem que regaleu un dels exemplars de la revista clandestina més important de la postguerra. És un llegat de memòria històrica que ara tenim l’oportunitat de difondre i llegir. Els diners recaptats es destinaran a protegir i defensar el català. I torno a pensar en els nostres presos i exiliats: que tot el seu patiment no hagi estat en va. Que els dies de tristesa i solitud a la presó i a l’exili ens apropin a la llibertat. Bon Sant Jordi a tothom!
